Avui fa un mes (4 setmanes) que sóc aquí

Menjador de Harry Potter amb Enric VIII al mig.




Christ Church.




La biblioteca.

St. Mary


Divinity School.
Biblioteca.

Teatre.
El pont dels sospirs, imitant el de Venècia (Cambridge també en té un, que travessen els estudiants sospirant quan van de cara a un examen). No entenc com, se m'acaba d'esborrar la foto bona que havia fet del pont des de l'altra banda... el conjunt era més bonic, però no la trobo ni a la paperera de reciclatge, l'he degut esborrar sense voler de la càmera. Com pot ser? Les hauré de guardar abans, ja m'h ha fet 4 vegades avui!






I estic contenta de ser-hi. L'experiència cada vegada s'enriqueix més amb noves coneixences, de procedències diferents, amb motius únics per ser aquí i interessos que no solen distar gaire dels meus.

Per celebrar-ho, després d'una setmana en què em sentia exhausta, he anat a Oxford i, al contrari del que esperes d'un viatget, n'he tornat molt més descansada (almenys de moment) del que hi havia anat. Tota la setmana sentint-me dir que canviés Oxford per Cambridge, que valia més la pena, que Oxford era grisota i en un dia ha quedat desmentit. És cert que jo em decanto més per Cambridge, però ja hi he estat un parell de vegades i volia veure un lloc nou. Les dues són ciutats universitàries amb molt de prestigi (es nota com cuiden els estudiants!) i em penso que competeixen fins i tot en barquetes de rem, jo m'estimo més Cambridge, però Oxford també té molts racons per oferir (i molts edificis on es van rodar les primeres pel·lícules de Harry Potter!! Al final hauré de crear una etiqueta al blog per a Harry Potter: LA, Lacock, Oxford, de moment).

Així que aquest matí, sense matinar gaire, he anat tranquil·lament a l'estació de Victòria i he buscat el que jo em pensava que era un metro i que ha resultat ser un autobús, l'Oxford Tube, (per això no el trobava a l'estació!) per anar-hi. Jo anava amb la idea que ens costaria dos quarts arribar-hi i han acabat sent dues hores, en les quals he sentit (i escoltat una mica) les aventures sexuals de dos joves catalans que devien estar segurs que en aquell bus ningú no els entendria. Al final, m'he adormit i tot.

A Oxford m'hi esperaven els colleges, pocs ells oberts al públic i cap d'ells et deixava passejar per l'edifici (a Cambridge el sistema és si fa no fa el mateix); la biblioteca Bodleian, una de les més antigues i prestigioses del món, que tenia una exposició dels tresors més preuats que s'hi guarden, com un exemplar de la Bíblia de Gutemberg, unes il·lustracions del Calila e Dimna, diversos manuscrits il·luminats, el primer foli d'una primera edició de Shakespeare, uns escrits originals de Jane Austen i la pàgina manuscrita de Shelley en què el monstre de Frankenstein cobra vida, herbolaris i mapes antics. També he entrat a la Divinity School i, després, he anat (sense mirar el mapa, deixant que una facultat, una residència o una biblioteca em portessin a una altra, o potser a un teatre o a un pont o parc) a l'església de St. Mary, on he hagut de fer una hora de coa per poder pujar a la torre i veure les vistes de la ciutat (valien la pena). Almenys a la torre he conegut dos noies sud-coreanes que estudien a Brigthon i hem fet una mica d'amistat, fins que he marxat corrents (feien munts de fotos, em pensava que no acabarien mai, fins i tot pujant les escaletes de la torre en posicions inimaginables!) perquè ja veia que la ciutat donava per a molt i hi havia coes a tot arreu.

Una de les atraccions amb més d'èxit és la Christ Church, que inclou galeria, catedral, claustre, college i... el hall (s'ha de fer una segona coa per entrar-hi, perquè és el que la gent paga per veure). És clar, al hall s'hi van rodar les escenes de menjador de les pel·lícules 1 i 2 de Potter i les taules, tot i que de manera molt diferent, estaven parades a dos quarts de cinc de la tarda per als estudiants del college. L'estaven a punt de tancar, fa un horari molt restringit. També hi ha dibuixos d'Alícia al país de les meravelles. Aquí la ficció venç clarament la història, ja que, tot i que aquest edifici fa ser fundat pel cardenal Wolsey (el dels Tudor, sí) i refundat per Enric VIII, cap dels visitants no els esmentava, mentre que el jove mag era en boca de tothom.

Una passejadeta més pels darrers patis de college, el barri comercial, una postal i he pujat a l'autobús per tornar a Londres, aquest cop sense cap més català a la vista.

Quina diferència respecte de les fotos d'ahir de Londres, eh?