Recorregut fotogràfic per Plymouth

Ara sí, ja érem a Plymouth, un poble de port on van arribar els pelegrins puritans. Tot i que és difícil accedir-hi en transport públic, és un poble (o ciutat, segurament) amb molt d'encant. A més a més, vaig trobar-la, igual que Providence (Rhode Island) ahir, un lloc tranquil, en què et sents segur pels carrers. La gran diferència és que divendres hi havia molt de moviment i d'ambient a Plymouth, mentre que a Providence no hi vam veure ningú fins que es va pondre el sol (l'hora de l'espectacle), que t'has d'endinsar al centre per trobar-hi restaurants i que vam veure una diferència clara entre les mansions de dalt del turó, a prop de la universitat de Brown, i la zona del voltant del metro, a l'altra banda del riu. Però això ja són figues d'un altre paner. 

Deia que l'ambient de Plymouth, el poble, m'havia agradat molt. Pots recórrer-ne les fites  històriques i els monuments commemoratius. Hi ha un Pilgrims' Path que es pot fer de forma audioguiada si vas al centre d'informació. Nosaltres vam recórrer alguns d'aquests punts, però ens vam centrar, sobretot, en les tres parts del museu, que realment ens van tenir ocupades gairebé tot el dia. Va ser una passejada molt agradable, un dels indrets turístics sobre el qual teníem més expectatives, perquè surt arreu, i no ens va decebre.

El molí. Grist Mill.

 Aquest és el segon punt del museu que vam visitar, també de forma gratuïta. El molí. Em penso que en van ampliar l'horari de visita, perquè nosaltres patíem per si ja no hi arribàvem per veure'l en funcionament. Sí. Ho vam fer. I també vam ser-hi a temps per a les explicacions del personal del museu.

Aquí hi molen el panís. Ens va ensenyar les diferents textures: com queda quan arriba al final de la roda, ja mòlt, i com es destria amb una mena de colador el que ha quedat més finet del gra més gruixut, que s'utilitza per a la polenta. Recordo que n'havia menjat al nord d'Itàlia quan hi vaig viure i que no em va agradar gens. El panís pareix que era la base de l'alimentació dels pelegrins (de fet, a la cafeteria del museu també hi podies demanar panís torrat; a mi em va sorprendre una mica). Baixa per un conducte fins al pis de sota:

Aquesta part del molí està connectada a la roda de fora, n'agafa l'energia i la peça de dalt converteix l'energia mecànica horitzontal en vertical (té sentit, J?).

A la maqueta es veu millor.

Encabat vam tornar passejant cap al port.

 Durant el recorregut, vam veure diverses estàtues. La que dedicaren a les pelegrines.

La del primer governador dels puritans a Plymouth (o Plimoth, com se solia escriure abans).

Està tot a la vora del port.

Aquesta roca és la primera que van trepitjar els coloms quan van arribar a Plymouth! Hi diu: 1620.

El cap de la tribu dels indis quan van arribar-hi els puritans. Al començament, pareix que indis i britànics tenien una bona entesa. De fet, un nadiu americà que havia estat presoner anglès durant anys, va ser l'encarregat d'ensenyar-los pràctiques que els ajudarien a sobreviure.

Aquest cartell em va cridar l'atenció perquè la festa d'Acció de Gràcies és una festivitat en majúscules als EUA. Diuen que aquells dies els bitllets d'avió són més cars fins i tot que a Nadal, perquè no hi ha cap família que no es reuneixi per celebrar-ho. La primera vegada que es va fer, per part dels puritans, era per donar gràcies als indis per haver-los ajudat a sobreviure. Celebraven la primera collita i van fer un àpat en el qual els van convidar. En principi, és un exemple de germanor. No sempre hi va haver pau entre ells, però i ara els nadius són una minoria (els associem a les reserves, als casinos i també a les recreaciond històriques). Després dels greuges patits, gaudeixen d'avantatges fiscals i el professor d'anglès ens va explicar que tenen jurisdicció legal pròpia en determinades zones (de manera que la policia americana no pot entrar-hi a detenir criminals que s'hi refugiïn). 

La roca era en aquesta mena de temple.

Una altra pelegrina.

Finalment, vam pujar a la reconstrucció del Mayflower, que també té molta història! (El trajecte, que inicialment havia de comptar amb dos vaixells que vindrien des d'Anglaterra, també és interessant conèixer-lo. Al museu estava ben explicat en diversos panells, a la part interior de la plantació). Pots visitar-ne els tres pisos, per dins està amoblat i hi trobem els personatges històrics, que solen interactuar amb els visitants (a mi no em solen dir res, però potser és perquè ens identifiquen com a estrangeres i perquè no preguntem, tampoc, només escoltem. Ells sempre tenen preguntes, com a classe).

Al pier hi ha restaurants de marisc.

I apa, cap a casa! Vam arribar tardet a South Boston, el bus anava molt endarrerit però va ser un dia molt ben aprofitat i bonic.