diumenge, 30 d’agost de 2015

Plimoth Plantation. 2a part: el poblat wampanoag i la vila anglesa del s. XVII

Plimoth Plantation. Poblat Wampanoag.
Precisament divendres us comentava que un dels aspectes que ens havien sorprès més de la Plimoth Plantation havia estat com els actors de a vila anglesa del s. XVII es creien els papers, se sabien tota la història i feinejaven i menjaven com si fossin en aquella època. En efecte, quan vam visitar el segon Mayflower, abans de pujar-hi (hi havia una mica de coa, però de coes, on n'hi ha més, és als restaurants) vam llegir un cartellet que avisava que tinguéssim en compte que els personatges del vaixell pertanyien al passat i que ens hi adrecéssim com correspondria. I aquest matí ma germana m'havia enviat una notícia sobre un conegut que havia participat en una recreació històrica a Europa. Així que pareix que simplement ens va sobtar tant perquè desconeixíem aquesta tradició, però no sembla ser una particularitat americana. 

La primera parada va ser la visita al poblat de nadius americans. Ja us vaig dir que en aquesta part el museu adverteix que no es tracta d'actors, sinó de descendents, en general (no tots), d'indis (sabeu que només cal que ho siguin en un percentatge baix de gens) de la tribu dels wampanoag, que eren els que vivien aquí quan van arribar els pelegrins britànics. Demanen que no els saludis amb un 'how' (hau?) i comenten que parlaran sobre les tradicions pròpies i la forma de vida, també o sobretot, l'actual. Vam veure olles de menjar en què hi cuinaven ostres (també torraven panís, havien de fer peix a la planxa...) i després se les menjaven. Aquest senyor de la fotografia explicava com van veure els autòctons les armes que portaven els coloms i que van disparar per saludar-los. Podies entrar a totes les tendes i, a la que tenia més coa, un xiquet/adolescent feia d'informant. De xiquets, també n'hi havia.




Vaig fotografiar aquesta teulada, amb el forat (que es pot cobrir) just damunt del lloc on es fa la foguera, perquè recordo que en vaig estudiar l'estructura en un curs sobre història de l'arquitectura, molt exigent, que vaig començar a EdX. No vaig passar de la segona setmana pel volum de feina, l'estudi i els exàmens que proposaven.


Després d'això, entres al centre d'artesania, on hi ha llocs de ceràmica i vam veure com un dona feia candeles. Des dels cordells de la dreta, que se sumergeixen al recipient de la cera líquida, fins a les de l'esquerra, gairebé acabades amb 30 capes de cera. Després de sucar-les, les estèn, n'hi fica unes altres i torna a introduir-hi les d'abans. També hi havia un forn.
 Jo vaig dinar allà fora perquè ja era la una i tenia gana. La coa era llarga. 

Però el que més em va agradar va ser la visita al poblat anglès del s. XVII, de l'època en què van arribar els pelegrins. La recreació impressionava, almenys per a una no historiadora no acostumada a les recreacions. Normalment, vaig a veure les restes arqueològiques, monuments o runes; llegeixo la informació dels cartells o segueixo un guia del museu i m'imagino la resta, tot i que normalment em plantejo poc com devien viure el dia a dia aquella gent. A la visita a Leeds els guies, que eren historiadors, van fer molt èmfasi en com s'investiguen els jaciments i edificis històrics i què sabem realment de les persones que hi van viure i dels diferents usos que van tenir. Aquí també veies reconstruïts els edificis, els mobles, els vestits, però sobretot, si entrevistaves els personatges (tot i que nosaltres no ho féiem, ens afegíem al rotlle que es formava cada vegada que algú els preguntava res o quan detectàvem que parlaven entre ells o cantaven), parlaven de la quotidianitat de l'època, dels personatges del poble (busca'l i pregunta-li X) i de com havien viscut el primer hivern a Massachusetts.
Plimoth Plantation. Vila anglesa.

De fet, els puritans van arribar abans a Cape Code, però en aquella àrea no hi havien trobat els recursos que buscaven, així que van fer cap a Plimoth, on ja vivien els wampanoag, que els van ajudar a sobreviure a l'hivern. Els puritans s'havien escapat d'Anglaterra, que al s. XVI s'havia separat de la religió catòlica amb Enric VIII, el monarca que va crear l'Església anglicana. Havien cercat la tolerància als Països Baixos, primer a Àmsterdam i després a Leiden, però les condicions de treball eren dures i patien per si es desencadenava una guerra entre holandesos i espanyols. En van arribar 102 a Plimoth, però van sobreviure el primer hivern només 52 persones, malgrat l'ajut que va rebre dels autòctons. En trobareu més informació aquí (al museu n'hi havia ben poca i ho vaig trobar a faltar).
Home que descarta el carbó de la llenya.

Aquest fort, amb canons dins, em recordava les construccions defensives que apareixen als còmics d'Astèrix i Obèl·lix; no ho podia evitar.

Vista des del fort del poblet dels pelegrins.

Camps de panís. Unes noietes de l'època ens van explicar que no tenia el mateix gust el panís fet a la manera dels nadius americans, però que no es podien queixar.

Ja surten les carabasses!!!

Igual que a l'altre poblat, entràvem a cadascuna de les cases, podies interrogar els actors sobre la vida que feien o el personal del museu. Els xiquets també preguntaven molt (i ho tocaven tot, tot, perquè eren recreacions). En aquest cas, era molt més extens que l'altre poble.

Les xiquetes que cantaven (quan no els preguntaven) cançons típiques del XVII. Entre elles, parlaven anglès antic, amb 'nay, nay'.


I vam agafar el mateix autbús, tot i que no en vam entendre la ruta. Com que es va endarrerir, sospitem que ens va deixar al mig de Plymouth, per això no vam trobar la parada a la tornada (tot i que de fet no en passaven més fins dues hores més tard i per arribar al descampat i agafar l'autobús de Boston vam agafar un Uber). Us penjaré un recorregut fotogràfic del poble de Plymouth i dels altres dos indrets del museu en una entrada nova perquè no s'allargui massa.

5 comentaris:

  1. El poblado inglés también fue la parte que más me gustó... creo que la parte de los indios está muy simple, aunque en general está bastante bien la visita siempre y cuando no haya que pagar la entrada ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. La visita fue completísima. A mí me gustaron especialmente el poblado inglés y el barco. Además, me gusta que ahora me pueda hacer una historia mental a través de los barcos famosos de los EEUU, desde el Mayflower hasta el USS Constitution y el otro que vi época Pearl Harbor. En Salem también hay uno pero no lo relaciono con hechos históricos.

      Elimina
  2. El link que has posat és molt esclaridor! Què interessant! Però si van adoptar relacions conciliadores i cooperatives entre ells, hi ha encara comunitats descendents directament, diguem-ne, dels nadius americans? Físicament eren diferents? Com va evolucionar el tema? Jo tenia més aviat la idea que els nouvinguts s'havien imposat... C.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No van ser tan tranquil·let. Al museu d'història dels EUA de DC ho expliquen molt bé. Jo no en sé gaire cosa, però els caps dels indis i dels blancs es van morir i les relacions no sempre van ser bufar i fer ampolles. Anys més tard, diria que després de la guerra del 1812 contra els britànics (els nadius americans van donar suport als dos bàndols, depèn del poblat) els americans d'aquesta zona van obligar-los a marxar a reserves a l'oest. Els americans d'ara quan pensen en qui sigui que parli castellà (també ibèrics) pensen en els trets dels sud-americans, no pensen que potser els coloms no van exterminar-ho tot, que potser aquí al nord va passar quelcom semblant... Ara són en reserves i pocs; a hores d'ara s'han barrejat moltíssim, però si tenen un percentatge baix de gens nadius, diria que tenen uns certs drets.

      Elimina
  3. En aquest cas, quan van arribar, els nouvinguts puritans no estaven en condicions de res, ni tan sols de sobreviure a l'hivern...

    ResponElimina