dissabte, 22 d’agost de 2015

Juliol

No us he parlat gaire del mes de juliol. Aquell mes en què tant les publicacions com les estadístiques del blog baixen (per cert, moltes gràcies perquè aquest mes d'agost i sense cap esdeveniment important JA ha estat el mes més visitat de la història del meu blog!) perquè sóc amb la família, amb J., a Catalunya. I, tanmateix, va ser un mes intens, que va passar volant i que no em va deixar gaire temps per reflexionar-hi, per pair tantes emocions i retrobades, sobretot per les presentacions del llibre. Potser ara, des d'aquí, és més fàcil verbalitzar el que va significar per a mi. (Sobretot ara que semblo immersa en una reflexió constant des de fa uns mesos. Estic introspectiva en un moment en què, paradoxalment, he tingut més interacció social del que era habitual des dels meus darrers anys d'universitat. Però aquesta és una de les facetes que no veieu en aquest blog o que només us deixo entrellucar, malgrat que sigui un blog personal, amb l'avantatge que em dóna l'anonimitat buscada, encara que alguns, molts, m'associeu a hores d'ara amb una identitat concreta. Però per a aquest blog no vull més lligams ni faig ús de la prudència acadèmica habitual, perquè hi estic tal com raja, com si tingués una conversa amb vosaltres: dedueixo que per això despisto el traductor, Amelia, perquè no hi utilitzo frases senzilles o ben encadenades).

El mes de juliol ha quedat fora, també, del blog, tret d'un apunt sobre el munt d'activitats que feia (sobretot les dues primeres setmanes) i sobre la companyia de J. les dues darreres i, sí, un parell de reflexions sobre nostàlgia, enyor i saber que aviat partiràs cap a la teua nova llar, la teua primera casa veritable des que et vas independitzar, que té una mena de sentit de fita, d'assoliment i de primer pas i que no m'havia esperat fer-lo sola, però són etapes que poden arribar d'una manera o d'una altra.

Vist des d'ara i més enllà dels retrobaments familiars i amb J., el juliol té molta importància per a mi pel que fa a les presentacions del llibre de ficció, perquè si bé el somni és escriure'l, veure'l publicat (i rebre'n comentaris dels lectors!!!!), la celebració de tot això són les presentacions. Segurament un editor no hi estaria d'acord, però per a mi no hi havia acte comercial, almenys aquestes vegades no pensava en quants llibres es vendrien o si captivaria el públic amb aquesta finalitat. Abans de la primera presentació, la de Jesús, estava nerviosa perquè, tot i que em moc en un ambient acadèmic literari (ep, medieval!), confesso que no recordo haver assistit a presentacions literàries. La part social de l'acte literari no m'ha acabat d'atreure mai, suposo. Sí que he demanat signatures d'autors algun Sant Jordi, però normalment sóc incapaç de reconèixer els rostres dels autors i tret d'algun recital de poesia (l'oralitat de la poesia), no sé si he anat a presentacions de llibres. Aquest temps em dec estimar més guardar-lo per llegir (tot i que, un dels temes de reflexió, quan visc fora llegeixo molt poc i amb tanta sèrie, MOOC, falta de lloc per a una tauleta de nit al costat del llit, encara es fa més difícil). Era semblant a la defensa de tesi. Quan vaig començar el doctorat hi va haver una defensa a la qual no vaig poder assistir, però vaig pensar que quatre anys voldria dir moltes defenses i hi havia molts doctorands que havien començat abans. Al final, per sort, uns mesos abans de la pròpia defensa vaig anar a la d'una amiga d'Història, però tot i així hi va haver alguna diferència de format amb la meua i no estava gaire segura de com havia de ser, una defensa. El protocol. 

Vaig procurar no repetir discursos. Cada presentació seria diferent. La que vaig preparar més i, tanmateix, va semblar la més espontània, va ser la primera. Havia pensat en un públic més familiar. Portava un vestit. Ma mare va fer coca de pera. (Ma mare va fer coca per a les tres presentacions de les Terres de l'Ebre). Estava nerviosa perquè no sabia si ho faria bé. Si faria el que se suposava que havia de fer. I perquè, encabat, no sabria si ho sabria, si ho havia fet bé, perquè la representació de l'editorial va venir a les dues darreres. Així que patia i pensava que potser vindrien quatre gats. I, tanmateix, ja va venir bastanta gent a la primera presentació, més enllà de ma mare, que em va acompanyar a totes, totes (ja sé que el papa i J. van venir a totes menys una, per feina, però fa goig 5/5), a més també va venir a tots els congressos que vaig fer aquells dies per terres catalanes (dos; al d'Anglaterra ja hi vaig anar totsola). Així que em vaig sentir molt ben acompanyada, que encara s'agraeix més quan fa un any que vius en un altre continent tu sol.

Van venir familiars que no m'esperava. A la primera van aconseguir venir mons quatre iaios, malgrat que per a mon iaio fos una proesa. Va llegir un conte ma cosina. Hi eren mon padrí i la família! I va venir també la meua mestra dels 6 i 7 anys! Al discurset, vaig parlar sobre com en aquell període i també gràcies a la seua influència, vaig començar a xalar escrivint. No vaig parlar de les primeres lectures (l'oreneta del llibre de lectura de classe, Les cartes de la Coia Cullera que em van comprar mons pares). Va ser una presentació íntima pel que vaig explicar de la meua relació amb la literatura. Hi vaig conèixer també la llibretera de la Viladrich, que el dia encabat ens acolliria a la llibreria, a Tortosa. La sala de l'ajuntament descentralitzat de Jesús era espectacular i van ser molt amables. Vaig signar i dedicar molt i ma mare em va fer fotografies amb tots els que em van portar el llibre. També agrada no reconèixer rostres entre el públic: lectors nous.

La presentació de la Viladrich va ser molt diferent. Ja no estava gaire nerviosa. No s'hi cabia. Hi havia gent dreta. Molts de colorins dels llibres. Era un divendres. Hi era J., que s'havia aconseguit escapar de la feina en un acte d'heroïcitat, mon pare, ma germana, mon fillol, ma cosina M.C., ma tia i moltes, moltes altres persones! Fins i tot una mestra de l'escola del poble, un mestre del col·legi de Tortosa i un familiar a qui feia molt de temps que no veia. També hi havia clients de la llibreria. I tots m'escoltaven atentament. Per part meua, tot i que no estava nerviosa abans, veure la sala tan plena i no haver-m'ho pogut preparar gaire van fer que el discurs, aquest cop més acadèmic, sobre les meues influències literàries, potser fos el que considero menys reeixit. Però la presentació, es notava que ja n'hi havia hagut una abans, l'acollida del públic i de la llibreria van ser espectaculars, vaig signar moltíssim, una de les meues fotografies preferides d'aquests dies és la que tinc amb M.C. amb el llibre, les dues amb un (som)riure de felicitat esclatant per viure aquest moment. Vaig comentar aspectes del meu llibre que trobava que aportaven quelcom al que se n'havia dit i després vam anar a celebrar-ho (he de dir que aquell mes la ruta gastronòmica va ser constant). A partir d'aquí, ja no em vaig preparar, preparar les presentacions. Ja entenia per on anaven i, com que estaven concentrades en tres setmanes, tot i que al final ja estava una mica cansada, em va anar molt bé.

A la presentació a la biblioteca d'Amposta em vaig preparar, presa de la inspiració de l'últim moment, un discurs sobre geografia real i imaginada, vaig dibuixar un mapa dels espais del recull inspirats en el poble i a partir d'aquí en vaig treure unes conclusions fruit de l'anàlisi des de fora. Les vaig mig esbossar en algun dels papers que vaig deixar al poble, però finalment no ho vaig utilitzar perquè vam decidir, amb el presentador, que havia estat alumne meu a la universitat (a la primera assignatura completa que em van assignar!), que faríem un diàleg. Alguns assistents (més sorpreses, més retrobaments, molt més públic que no coneixia i que s'hi va interessar; la bibliotecària n'havia fet molta publicitat) li van atorgar una qualificació màxima. Realment, la sensació és que no podria haver anat millor. A cada presentació hi va haver algú, moments, molts moments, que la van fer especial. Van ser úniques. Vaig sortir-ne pletòrica(, també). Vaig sentir que era la culminació del meu periple ebrenc i m'hauria agradat molt repetir el tàndem en més ocasions, potser. També vaig xalar amb els comentaris que em van fer sobre el llibre, amb l'aperitiu a la mà.

Les darreres presentacions van ser, l'una, a Sant Cugat del Vallès, a la llibreria Alexandria, un cop més plena, amb amics meus d'allà i de l'Escola d'Escriptura, amics de ma mare, mares de l'escola de ma mare,... i ja a la segona meitat de juliol. Pel format va ser la més atractiva per al públic, que va fer-me preguntes directament (fins aleshores els lectors no s'havien atrevit a formular-ne en públic, més enllà d'Olivera, que va trencar el gel a Amposta). Recordo que M. estava molt engrescada per la interacció. Vaig signar moltes dedicatòries (em vaig errar en una i ho vam arreglar, ui). I vaig conèixer-hi el meu editor, que també va dir unes paraules! Vam celebrar-ho encabat, també. I, finalment, la de l'Ateneu, que tancava les presentacions del meu juliol a Catalunya (i coincidia amb l'inici del meu descans més acadèmic), en què vam omplir la Sala Sagarra! Familiars que van repetir (ara menys, perquè són... ebrencs), J., amics de la universitat (sorpreses!), de l'escola (!) de Sant Cugat, professors de l'escola de Sant Cugat, antics alumnes (he tingut uns grupets de luxe), lectors, es van conèixer els pares de J. i els meus (finalment)... Es va fer una coa llarguíssima per a les signatures (i com que cada cop m'empesco la dedicatòria i solen sortir-me llarguetes...). Moltes preguntes. L'acte més llarg. I, sobretot, el discurs que va fer la presentadora de luxe que vaig tenir. Que havia estat professora meua a Conte I de l'Ateneu. M'havia mogut de l'ambient més íntim, proper, de la primera presentació a Jesús fins a el súmmum de la presentació acadèmica a l'Ateneu, amb professionals de l'escriptura creativa i el meu entorn formatiu com a adulta i professional. Va ser realment una trajectòria vital, cronològica, des de les Terres de l'Ebre, on vaig viure la infantesa, passant per Sant Cugat, on vam mudar-nos als meus 13 anys, i l'inici de l'edat adulta a Barcelona, tant a prop de la universitat en la qual he estudiat i treballat els darrers anys i que tant m'he arribat a fer meua, encara que arribés el moment de volar lluny. Això sí, ja necessitava descansar!

No pretenia parlar de cadascuna de les presentacions, quan he començat a escriure. Volia dir-vos que per a mi havia estat un somni. Van complir totes les expectatives que en tenia i no era gens fàcil perquè sóc somniadora i m'ho havia imaginat des de la pre-adolescència. Als 10 sabia que volia escriure (deia que volia ser escriptora) i m'havia imaginat qui seria entre el públic, qui voldria que hi fos i encabat de tants anys potser ja no hi comptava (m'errava), què els diria, si podia expressar mai quins records en tenia, confirmar-los que van ser importants, que ho han estat, que ho són, a la meua vida. L'emoció. Els moments en què vaig arrencar la llagrimeta a un públic que es va bolcar en mi. Saber que no els podria agrair prou, a alguns, que encabat de tants anys sense veure'ns vinguessin i no quedés amb tots ells després de l'acte. Va ser la superació del somni. Una sensació fins i tot irreal. (Per sort, els somnis no s'acaben i ara somnio com m'agradaria signar un Sant Jordi).

Però el juliol em va permetre també sortir amb vells amics, que ja no hi comptava després de buscar temps per a tot i també vaig trobar el sentiment de pertinença i de realització que sents quan has dedicat energia en una activitat altruista que ha ajudat altres persones. Va ser a València. També una mica a Leeds. Aquell sentiment de companyonia de tantes reunions d'ARDIT, de congressos com el de l'AILLC quan érem tots doctorands, de confidències com la NEMLA d'enguany. Molt intens. Tots vinguts dels EUA. I poder presentar els resultats del nou projecte per primera vegada al públic català. Un any de feina. 

Juliol va ser molt més, però la part familiar i amorosa la deixo per a mi, que ja m'ha acabat quedant prou llarg! Bon cap de setmana!

P.S. Tot i que ho vaig intentar a través de correus electrònics, al meu poble d'origen encara no hi he pogut fer cap presentació. Espero solucionar-ho per festes de Nadal amb una mini-ruta literària més tertúlia. Hi esteu convidats. Tinc pensat fer-ho el 19 de desembre. Espero anar-vos-en informant. I potser també en faré per aquí.

14 comentaris:

  1. jajaja si que despistas al traductor... ;)

    Me llamó mucho la atención como después de tanto tiempo dejaste el anonimato en el blog. ¿Recuerdas? yo pensaba que eras mucho mayor antes de conocerte en persona. No sé que me hizo pensar eso...

    Tienes que estar muy contenta por haber conseguido publicar tu libro y por haber realizado tu sueño de infancia, ahora a por otros sueños nuevos!!

    ResponElimina
  2. Jajaj, lo he dejado en parte. Es decir, no me importa que sepan quien soy, pero prefiero que no quede establecido por mí y que quede completamente a parte de mi profesión académica. Pues no me acordaba de esto, pero cuando cumplí los 25 puse que era una fecha 'redonda' y creo que se interpretó como que eran mis treinta (que por cierto serán dentro de casi un año y quiero montar algo gordo, no sé qué, pero algo grande, porque voy a estar aquí -también estoy intentando convencer a J. para que venga por estas fechas, aunque la idea es que también lo haga por Semana Santa-). Me acuerdo perfectamente de cuando nos conocimos y, sobre todo, de las 5 horas en que charlamos en la cafetería la segunda vez, porque descubrimos que teníamos un montón de cosas en común. ¡Y pronto hará un año, ya!

    ^^ ¡No dejo de soñar, eso sí!

    ResponElimina
    Respostes
    1. A Fran para sus 30 le quedan sólo un par de meses.... aunque nosotros no somos de celebraciones.... a ver si hacemos algo este año.

      jajaja es verdad, con lo que nos costó encontrar mesa como para dejarla libre!!! ;)

      Elimina
    2. jajaj En la Burdick's fue imposible. No sabía lo que me perdía, aun...

      Elimina
    3. Yo tampoco celebre mucho, pero ¿los 30? Supongo que cuando vuelva todos los del pueblo de mi misma edad (que somos 5 o 6) vamos a hacer una cena.

      Elimina
    4. Ay siempre me impresiona lo pequeño que es tu pueblo...

      Elimina
    5. Jajaj ¡sí! Éramos cinco de mi curso en clase, pero nos juntaban con la clase superior. Hay unos 800s-900s habitantes, creo; mucha gente mayor. Lo comparas con algo supuestamente pequeño como Somerville...¡ Y no!

      Elimina
    6. Cuando J. fue a mi pueblo la primera vez, me dijo "Sabía que eras de un pueblo, pero ¿taaan pueblo?

      Elimina
    7. Mis abuelos siempre me contaban cuando mi ciudad no era ni pueblo, hasta mi madre dice muchas veces "los cuatro cortijos que aquí había", pero ahora es difícil imaginarlo y eso que yo también he visto como ha ido creciendo a una velocidad de miedo, y por desgracia sin control. Aunque ya de pequeña en el edificio en el que vivía había más de 5 niños de mi edad ;)

      Elimina
  3. A mi també m'encanta la foto! I jo també ho havia esperat molts anys, believe me! C.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Em penso que sóc una mica peresosa i perepunyetes per posar-me a escriure.

      Elimina
  4. M'ha agradat molt aquesta entrada.

    ResponElimina
  5. Me n'alegro, Eva. Vaig pensar que potser es feia pesada però ja ho havia paït i tenia ganes d'expressar-ho. A Olivera també li va agradar molt, però no va arribar el missatge!

    ResponElimina