dimarts, 18 d’agost de 2015

Maine, el paradís de la llagosta!

Far dedicat a Eva.
A hores d'ara ja us ho he explicat a tots, però no n'heu vist gaires fotos, així que aquesta entrada encara s'ha fet més esperada. Dissabte, sense esperar-m'ho, Amelia em va convidar a anar amb ells a Maine en cotxe (així que també en podreu veure una crònica aviat al seu blog). Maine! I tant que sí! I amb molt bona companyia. A fer una ruta de fars gastronòmica.

Maine és un estat, tant al nord que gairebé passes al Canadà (la nostra por a la tornada nocturna, atès que no portàvem ni els passaports ni els documents necessaris per tornar a entrar). Un estat del qual no havia sentit parlar mai abans d'arribar aquí, però del qual no he deixat de sentir a parlar des que hi sóc. Els pares dels bessons tenen família a Maine. Maine és famós (encara més que Boston) per la llagosta (per unes galetes estranyes i pel pastís de móres). [Ho vam tastar tot, sí, i a més a més a locals triats; jo em vaig relaxar perquè Amelia havia fet tota la recerca]. També és famós com a lloc d'estiueig i pels colors de les fulles a la tardor (de fet, tota Nova Anglaterra ho és). Les expectatives eren molt altes i el dia no hauria pogut ser millor. Fins i tot el temps ens va acompanyar de matí, en què feia sol, tot i després ens vam haver de refugiar a Portland (en una teteria que ja tenien filada) per la tempesta i en arribar a casa a quarts de dotze de la nit, també plovia. Vam sortir després d'esmorzar, a les deu, de Somerville.

Restaurant de llagosta al costat del far. Dotze del migdia. De seguida s'hi va fer coa, demanaves, cridaven el numeret i anaves a buscar el menjar. Jo encara no n'havia vist cap com aquest,
Vam fer bastants quilòmetres de carretera i, a més, hi havia molt de trànsit, tot i que aquí el quinze d'agost no se celebra res, però va ser un dissabte de turisme. Allà al costat també hi havia una platja i mansions. Però, després de veure el far, nosaltres vam fer cap al restaurant i tots vam demanar llagosta.
La carta. S'hi han d'afegir les taxes, sempre, al menjar i a tot, però no acceptaven propina aquí perquè ens ho van cancel·lar del tiquet.

Pels preus, les racions eren una mica més menudes del que ens esperàvem (el got és una llimonada de color rosa, és a dir, de móres, que té gust de llaminadura) i fins i tot el got, de mida 'small', menuda, ens va sorprendre perquè de totes maneres solen ser com seria per a nosaltres un got gros, molt gros. 
Jo vaig demanar coes de llagosta arrebossades (eren un dels plats de l'apartat d'acompanyants, però l'arrebossat fartava i, a més, faltava el postre, perquè aquell dia volíem tastar-ho tot, tot i que vaig acabar a rodolons!).

A. i F. van fer una llagosta cadascun. Sempre em sorprèn que no l'amaneixin amb salses. El potet groc que es veu a la meua foto és la mantega. I no sé com ho van fer, però només tenien un bastonet, res de coberts! Tota una proesa.
Ara ja entenia la fama de la llagosta de Maine.
I el postre... en una gelateria d'allà a la vora, que tenia molta coa.

Entre dos. Els pastissos són brownies. Nata per damunt i davall dos boles: una de móra i una de xocolata. No s'acaba de veure bé la mida del gelat...

Aquest era el meu. Era boníssim. De nata. Mida menuda. No m'esperava tanta bola, si no potser n'hauria demanat una de nata i una de xocolata, però els gelats de nata d'aquí em tornen boja, tot i que encara no n'he menjat a les granges típiques. A Davis Square també hi ha una bona gelateria (amb topping: ossets de llaminadura, lacasitos, trossets de xocolata... totes les marranades que hi vulguis afegir damunt. A mi m'agraden especialment els ossets).
Ajuntament de Portland.

Encabat vam fer més d'una hora de cotxe (a mi em va passar molt ràpid, però jo no conduia) fins a Portland, capital econòmica i cultural de Maine. És una ciutat que vaig trobar molt diferent de les que havia visitat per aquí, ni gratacels ni els edificis històrics de Boston. També té un port, on s'hi concentraven els estiuejants, i que vam recórrer. Botiguetes i restaurants a la vora del port. Vam tornar a pujar (l'estàtua del pescador de llagostes la vam trobar més tard) i ens vam córrer a refugiar a la botiga de te i massatges abans que ens acabés d'esclatar la tempesta. Veieu els núvols negres de les fotos? 

El senyal que no llenceu menjar, aquí acompanyat de la llagosta.

Un dels carrers animats del centre.

Una donuteria famosa. A la vora de la porta, un munt de gent menjant dònuts amb aparença de pastisseria (aquí els locals solen ser menuts i als americans els agrada menjar pel carrer).

Biblioteca.

Aquí, hi vam berenar.
Ben relaxats.

Dos batuts de maduixa (un d'ells, meu) i un te batut de vainilla (ho dic bé?). Molt dolç i vaig trobar que més lleuger del que m'esperava, tot i que... al cap de no-res ja vam sopar (aquest cop, amb moderació)!

Plovia.
I vam anar a veure els Fars Bessons, tot i que a la fotografia només en veureu un.


Marea baixa.

Vam observar una estona la gavina perquè s'estava menjant un cranc viu i l'anava aixecant amb el bec.



Però no només era hora de menjar per a la gavina, sinó que, tot i que entre la teteria i els fars hi havia deu minuts en cotxe, nosaltres vam anar de cara al plat, a sopar, que ja eren les sis! Realment, va ser una ruta gastronòmica completíssima i molt, molt bona; no em penedeixo de cap tria. I l'oloreta del menjar ja enamorava. Hi havia un restaurant, també conegut per la llagosta, allà mateix. Les vistes del restaurant tornaven a ser espectaculars, ja ho veureu. (Ah, de tempestes d'estiu aquí n'hi ha dia sí, dia no, gairebé).
El far de la dreta.

El bessó de l'esquerra, dalt del turonet. Hi havíem pegat la volta en cotxe.
Nosaltres aquest cop vam menjar dins. Fresquejava.

La carta. El funcionament era el mateix que al restaurant del migdia. Hi havia més coa.


Safata de dos. Conté: sopa (la famosa New England Clam Chowder, aquest cop un xic més aigualida que a altres llocs), ja sabeu que m'encanta i sol ser espesseta; les pataques fregides (tothom menjava fregit, com jo a dinar, ells o ho bullen o ho fregeixen tot, el peix) i el lobster roll, una mena d'entrepà de llagosta i el pastís de móres de Maine, que també vaig tastar.

Ara queda una mica pobre, però aquest és el meu plat de sopa. Estava molt farta, ja!

Des d'una altra perspectiva, perquè veieu bé el pastís.

Clam Chowder.

Abans de tornar a casa.
No cal ni dir que em va encantar la sortida i vam tenir temps de xerrar de tot una mica!

15 comentaris:

  1. jajajaja con F es fácil ir a Boston desde Maine y terminar en Canadá, pero al final se portó medio bien, aunque nos dio alguna vuelta de más.

    Conmigo todas las salidas son rutas gastronómicas, aunque les voy añadiendo algunas cosillas más ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jajaja ¡Fue una ruta estupenda y un día muy bien aprovechado!

      Elimina
    2. És molt bonic tot això i segur que també era tot molt bo.
      Quines fotos!!!
      Olivera

      Elimina
    3. Ho era! Maine és tot natura: la costa i els boscos; fins i tot counduint per la carretera principal estàs envoltat de boscos.

      Elimina
  2. Si que Maine sembla mes una petita ciutat anglesa que no pas Americana! Fes llista de tots els plats que he de provar quan vingui, amb la pinta que tenen no men en vull deixar cap!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tu voldràs tastar més coses que jo! Lobster roll, llagosta, Clam Chowder, gelat amb topping, la teua cherry coke (anit en vam parlar a anglès, ja els vaig dir com t'agradava), hamburguesa, brunch amb els ous benedictes (que t'agradarà molt), pancakes, llimonada... Però molts menjars ja els vas tastar! Cannoli a North End. A mi Portland també em va recordar una ciutat anglesa i més amb les gavines. Tenim els mateixos referents!

      Elimina
    2. i el Boston Cream Pie. Xocolata Burdick.

      Elimina
  3. Una ruta de fars gastronòmica? No pot ser millor! :P

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sabia que t'agradaria! Jo vaig dir que sí de seguida! Bé, sobre el menjar no en tenia ni idea!

      Elimina
    2. L'autor ha eliminat aquest comentari.

      Elimina
    3. Vull dir que no sabia que tu també fossis llépola.

      Elimina
    4. No, no ho sóc molt. Però la llangosta...

      Elimina
    5. I el te segurament també t'hauria agradat!

      Elimina
  4. Els fars han arribat avui. M'encisa la postal. Moltes gràcies per haver-hi pensat!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Era impossible que no hi pensés! Sempre penso en tu a tots els llocs que visito, pensant si trobo la postal ideal.

      Elimina