Un anyet!!

D'aquí unes hores ja serà 14 d'agost, el dia que vaig arribar ara fa un any. Ahir, en una postal a J. li explicava el contrast entre l'espantada que estava quan em vaig plantar a Boston i ni tan sols sabia comprar el bitllet de metro (ara em pareix al·lucinant, però no tenia Charlie Card ni efectiu i no entenia com havia de triar quant valia un bitllet senzill ni si anar de Boston a Cambridge era, efectivament, un senzill...). Recordo que em va fer l'efecte que era Nadal i el taxista no va entendre que ho deia de broma perquè tot el barri teatral estava il·luminat de nit (l'home devia pensar: "però on veus la neu, fillmeu?")

Recordo el dia 15, el dia més llarg, tal com vaig titular l'entrada, el dia que vaig trepitjar per primera vegada el lloc dels meus somnis, Harvard, i vaig perdre'm buscant la immobiliària. Recordo el munt de soterranis que em van ensenyar i les pors, moltes pors, dels primers dies, relacionades amb el pis, en com pagar-los, si obrir un compte, com funcionaven els xecs, què volia dir que les parets podien contenir pintura de plom. Aquells dies van operar J. i es va fer molt dur no poder-hi parlar durant un parell de setmanes, mentro jo anava descobrint tot això, vaig viure quinze dies a l'hotel i encabat ja em vaig instal·lar a Somerville, que m'ha encisat. 

Recordo l'altra gran por: l'arribada del fred, de l'hivern, la neu i després com em vaig sentir quan va caure la primera nevada, quan no podíem sortir i em quedava a casa ben tapada amb la manta, quan malgrat tot sortia i ha estat l'hivern més llarg però més actiu que he viscut mai. I l'explosió de cada estació. La primera que em va captivar va ser la tardor, per això ara, malgrat l'ambient de l'estiu, també espero els colors de la tardor amb il·lusió i tornar a viure el Halloween i potser Acció de Gràcies i l'inici de curs.

Recordo que de seguida em vaig adaptar a l'horari de les menjades. Recordo el xoc cultural i com ara, que ja els conec les manies, gaudeixes de mirar-los tant des de fora com des de dins.

El període d'adaptació va ser més llarg del que és entre ciutats europees, però l'esforç es veu recompensat en escreix. 

Aquí em vaig independitzar i, tot i que al començament comentava que no hi havia trobat una diferència tret de més responsabilitats, sí que m'encanta haver conquerit el meu espai, que, com sabeu, va més enllà d'un estudi i una terrassa i s'estèn al carrer, al parc del davant, a Somerville, la universitat, Boston... és una geografia mental, interior. 

També em sorprenc a mi mateixa de totes les experiències diferents que he viscut (qui m'hauria dit que acabaria pintant models nus amb aquarel·la, que aprendria a proveir-me per a una tempesta de neu, que entraria en projectes d'altres persones que m'han fet sentir part de quelcom més gros, el viatge tan esperat de les cascades del Niàgara, la vivència intensa de les estacions amb l'esclat de la primavera, l'aniversari lluny de casa però envoltada d'amics que van tenir molts de detalls amb mi, el naixement del meu primer llibre de ficció) i sobretot que he conegut molta gent, bons amics i altres que no han passat de ser coneguts i he mantingut una vida social molt més activa que durant els darrers anys de tesi.

En un any, han passat moltes més coses, però no puc evitar pensar, sobretot, en l'inici i comparar-ho amb el que visc ara, que malgrat tot segueix canviant cada mes, que han vingut carregats de sorpreses. Encara recordo l'arribada a primers de maig, com si la ciutat festegés la tornada del Canadà. Sí, la setmana que va durar la primavera.

Ha passat molt de temps. La meitat de la beca. A vegades m'he sentit que feia dos horaris, sempre afegint sis hores al rellotge i buscant la manera de comunicant-me amb la família i J. Però normalment sabia en tot moment l'hora vostra. Ara no hi penso constantment, no visc dos horaris alhora i confesso que consulto el mòbil per saber quina hora és per a vosaltres quan parlem.

També em feia respecte la nit i la gent amb caputxa i tants detalls que ara formen part del meu paisatge quotidià, de la mateixa manera que els semàfors blancs que indiquen que ja pots passar, els cotxes que s'esperen perquè travessis el carrer encara que no tinguis prioritat, la targeta de crèdit per pagar l'ampolla d'aigua o el Kitkat, la mantega de cacauet i el passadís llatí del supermercat, dinar a les dotze i sopar a les sis, els quarters per a la rentadora i entrar per la porta de darrere, l'home despullat del porxo de davant (i quants personatges no heu conegut! El senyor C. i son germà, el guitarrista del soterrani, l'home del porxo... quin és el vostre preferit, com a lectors del blog?), els Happy Hours, la participació activa a les classes, les relacions professionals, els Meetup (he de dir que no hi he estat gaire activa), el contacte amb cultures orientals, la neu.,.

El cercle. Ara tornarà a començar un curs nou, però segueixo sense voler contestar quan et pregunten per una rutina i tinc ganes que els EUA em segueixin sorprenent, positivament, cada dia.  

Des del blog, per tant, una hora abans de mitjanit, celebro aquest primer any aquí. Gràcies per acompanyar-me!