dijous, 13 d’agost de 2015

Un anyet!!

D'aquí unes hores ja serà 14 d'agost, el dia que vaig arribar ara fa un any. Ahir, en una postal a J. li explicava el contrast entre l'espantada que estava quan em vaig plantar a Boston i ni tan sols sabia comprar el bitllet de metro (ara em pareix al·lucinant, però no tenia Charlie Card ni efectiu i no entenia com havia de triar quant valia un bitllet senzill ni si anar de Boston a Cambridge era, efectivament, un senzill...). Recordo que em va fer l'efecte que era Nadal i el taxista no va entendre que ho deia de broma perquè tot el barri teatral estava il·luminat de nit (l'home devia pensar: "però on veus la neu, fillmeu?")

Recordo el dia 15, el dia més llarg, tal com vaig titular l'entrada, el dia que vaig trepitjar per primera vegada el lloc dels meus somnis, Harvard, i vaig perdre'm buscant la immobiliària. Recordo el munt de soterranis que em van ensenyar i les pors, moltes pors, dels primers dies, relacionades amb el pis, en com pagar-los, si obrir un compte, com funcionaven els xecs, què volia dir que les parets podien contenir pintura de plom. Aquells dies van operar J. i es va fer molt dur no poder-hi parlar durant un parell de setmanes, mentro jo anava descobrint tot això, vaig viure quinze dies a l'hotel i encabat ja em vaig instal·lar a Somerville, que m'ha encisat. 

Recordo l'altra gran por: l'arribada del fred, de l'hivern, la neu i després com em vaig sentir quan va caure la primera nevada, quan no podíem sortir i em quedava a casa ben tapada amb la manta, quan malgrat tot sortia i ha estat l'hivern més llarg però més actiu que he viscut mai. I l'explosió de cada estació. La primera que em va captivar va ser la tardor, per això ara, malgrat l'ambient de l'estiu, també espero els colors de la tardor amb il·lusió i tornar a viure el Halloween i potser Acció de Gràcies i l'inici de curs.

Recordo que de seguida em vaig adaptar a l'horari de les menjades. Recordo el xoc cultural i com ara, que ja els conec les manies, gaudeixes de mirar-los tant des de fora com des de dins.

El període d'adaptació va ser més llarg del que és entre ciutats europees, però l'esforç es veu recompensat en escreix. 

Aquí em vaig independitzar i, tot i que al començament comentava que no hi havia trobat una diferència tret de més responsabilitats, sí que m'encanta haver conquerit el meu espai, que, com sabeu, va més enllà d'un estudi i una terrassa i s'estèn al carrer, al parc del davant, a Somerville, la universitat, Boston... és una geografia mental, interior. 

També em sorprenc a mi mateixa de totes les experiències diferents que he viscut (qui m'hauria dit que acabaria pintant models nus amb aquarel·la, que aprendria a proveir-me per a una tempesta de neu, que entraria en projectes d'altres persones que m'han fet sentir part de quelcom més gros, el viatge tan esperat de les cascades del Niàgara, la vivència intensa de les estacions amb l'esclat de la primavera, l'aniversari lluny de casa però envoltada d'amics que van tenir molts de detalls amb mi, el naixement del meu primer llibre de ficció) i sobretot que he conegut molta gent, bons amics i altres que no han passat de ser coneguts i he mantingut una vida social molt més activa que durant els darrers anys de tesi.

En un any, han passat moltes més coses, però no puc evitar pensar, sobretot, en l'inici i comparar-ho amb el que visc ara, que malgrat tot segueix canviant cada mes, que han vingut carregats de sorpreses. Encara recordo l'arribada a primers de maig, com si la ciutat festegés la tornada del Canadà. Sí, la setmana que va durar la primavera.

Ha passat molt de temps. La meitat de la beca. A vegades m'he sentit que feia dos horaris, sempre afegint sis hores al rellotge i buscant la manera de comunicant-me amb la família i J. Però normalment sabia en tot moment l'hora vostra. Ara no hi penso constantment, no visc dos horaris alhora i confesso que consulto el mòbil per saber quina hora és per a vosaltres quan parlem.

També em feia respecte la nit i la gent amb caputxa i tants detalls que ara formen part del meu paisatge quotidià, de la mateixa manera que els semàfors blancs que indiquen que ja pots passar, els cotxes que s'esperen perquè travessis el carrer encara que no tinguis prioritat, la targeta de crèdit per pagar l'ampolla d'aigua o el Kitkat, la mantega de cacauet i el passadís llatí del supermercat, dinar a les dotze i sopar a les sis, els quarters per a la rentadora i entrar per la porta de darrere, l'home despullat del porxo de davant (i quants personatges no heu conegut! El senyor C. i son germà, el guitarrista del soterrani, l'home del porxo... quin és el vostre preferit, com a lectors del blog?), els Happy Hours, la participació activa a les classes, les relacions professionals, els Meetup (he de dir que no hi he estat gaire activa), el contacte amb cultures orientals, la neu.,.

El cercle. Ara tornarà a començar un curs nou, però segueixo sense voler contestar quan et pregunten per una rutina i tinc ganes que els EUA em segueixin sorprenent, positivament, cada dia.  

Des del blog, per tant, una hora abans de mitjanit, celebro aquest primer any aquí. Gràcies per acompanyar-me!

13 comentaris:

  1. Feliz primer añito en Boston!! Y por un segundo mucho mejor ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. ¡¡Muchísimas gracias!! ¡Qué rápida has sido y qué ilusión me hace! :)

      Elimina
    2. jajaja hoy me pillas trasnochando pero ya si que me voy a la cama...

      Elimina
    3. Pero si debes juntar cena con cama :D Yo, en realidad, estoy trabajando aun, que hoy he hablado un montón por Skype. Pero no creo que aguante más de media horita más.

      Elimina
    4. Por eso casi nunca ceno o como algo ligero.

      Elimina
  2. Quina enveja més saludable! Ara he descobert que en realitat els mails (o el blog) són terapèutics sobretot pel que escriu però com a lectora gràcies per haver compartit aquest any i per haver-nos ensenyat tantes coses noves! De vegades no et puc seguir el ritme però quan trobo el moment sempre torno per a actualitzar-me! C.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Oh, que bonic! Com m'agrada sentir-te tan a prop aquests dies. A través dels correus i de la zona horària. M'alegro que, de tant en tant, hi treguis el cap i m'encanta que em comentis. Jo em rellegeixo entrades; normalment de fa anys. Quan vaig fer l'Erasmus a Torí vaig utilitzar el mètode correu i ara no sé on són però els papes els van imprimir i, quan ho vaig rellegir un any més tard, vaig reviure (i també reinterpretar i sorprendre'm de) totes aquelles experiències. A mi m'ajuda a pair i a recordar sensacions i també m'agrada compartir-ho amb vosaltres, és un diari públic, que palesa el pas del temps i de les vivències.

      Elimina
    2. Si mai obres un blog, avisa'm. Ja tens una seguidora.

      Elimina
    3. Això potser ja t'ho he explicat però quan vaig anar a Boston la Vera em feia escriure un diari cada matí. Em va comprar una llibreta molt bonica i només m'hi deixava escriure per una cara. Ella es va comprar una càmera de les que es llencen quan acaba el carret i m'anava fent fotos aquelles setmanes. L'últim dia me'l va demanar i me'l va tornar amb les fotografies impreses i enganxades a la cara del darrera d'on jo havia escrit. És el millor record que en tinc! Ara els correus, compartits, ja han estat més inspirats en la teva iniciativa (ja saps que jo, fins on puc, intento seguir-te l'exemple). Així també tenia contenta a la família. Però he descobert que realment, com et deia, és molt terapèutic també per a mi i, a més, m'ajuda a anar amb els ulls molt oberts i pensar constantment com m'ho faré per poder-vos-ho explicar. Al blog jo no hi arribaré perquè hi ha una part delectant del teu que li litigma encara més el caràcter públic, el plaer que és llegir-te l'escriptura -ja t'he dit que la d'avui m'ha encantat-, jo a tant no hi podria arribar. Però suggeriré a la padrina que me'ls deixi impresos (si no és que ja els té enquadernats perquè la ieia em pugui llegir) i els posaré amb el diari bostonià per rellegir-me com tu al cap d'uns anys :). I relament, per a mi, has estat a l'altra punta del campus tots aquests dies. Gràcies per l'acompanyament en l'aventura! C.

      Elimina
    4. És una idea fantàstica, tot i que jo no em veig fent-ho dos anys. Per cert, avui he vist un llibre com el que dius i te'n faré la foto. És el millor record que en podies tenir i molt personal.

      Elimina
  3. Felicitats!
    Estic molt contenta de veure quan n'ets de feliç. :)

    El meu personatge preferit és.... els senyors C. i la terrasseta.

    Olivera

    ResponElimina
    Respostes
    1. Avui me l'he trobat dos vegades, el senyor C., que ha trobat que sortia molt. Si he tornat a casa ha estat per fer un mos, que arribar a les 8.30 és molt tard per al meu horari americà. ^^

      Elimina