Plimoth Plantation. 1a part

És gairebé mitja nit. He arribat fa un parell d'hores, però he fet el ressopó i he endreçat una mica. A més a més, m'esperaven tres postals (!), una de Tòquio, una de San Francisco i una de Roses, que m'he llegit i rellegit. I sé que tinc pendent contestar-vos correus electrònics dels darrers dies que m'han fet moltíssima il·lusió, però vull fer-ho amb la tranquil·litat que mereixen. Ara és tard i estic una mica cansada, però com que no sé quan trobarem un moment per parlar en un horari decent per a vosaltres, començo l'entrada sobre Plimoth, que continuaré aviat.

Maqueta del Mayflower al museu.

A prop Plymouth hi ha un museu que surt a totes les guies dels EUA. El Plimoth Plantation, que consta de tres espais: un d'ells, el principal, apartat de la ciutat, presenta al visitant una recreació d'un poblat de nadius americans (indis; avisen que no sóc actors, sinó que els descendents de la tribu que vivia en aquesta zona expliquen les tradicions d'abans i ara i, sobretot, les viuen. Us he de parlar del paper dels personatges del museu, perquè A. i jo ens hem esgarrifat de veure fins a quin punt representen els papers, fins i tot es nota en la llengua que empren i les expressions! De fet, que t'expliquin com vivien com si fos ara mateix és el que dóna més valor informatiu al museu, altrament pobre quant a informació històrica, vídeos introductoris o panells explicatius), un poble anglès del s. XVII, el dels pelegrins britànics que van arribar aquí, a Massachusetts, disposats a quedar-s'hi a viure per motius religiosos. Disposats a suportar el fred (els indis els van ajudar, els van ensenyar què havien de conrear perquè sobrevisqués, què podien menjar; per això se'ls agraeix el dia d'Acció de Gràcies, tot i que al poble de Plymouth he llegit que aquell dia es reuneixen també els indis per mostrar la discomformitat que senten per l'arribada dels coloms) i un centre d'artesania; el segon espai està a la ciutat, el famosíssim vaixell Mayflower (bé, el II; no és l'original), en el qual van arribar els pelegrins i, finalment, a poques passes d'allà, el molí. Molt complet. 

L'entrada al museu val 36 dòlars, però avui, Fun Free Friday, era gratuït. Això sí, arribar-hi sense cotxe (i, sobretot, tornar) ha estat una autèntica odissea, tot i que com que estic acostumada a dependre del transport públic americà, ja sé que funcionen amb una lògica diferent de la nostra, segons la qual, per arribar a l'autobús o el tren, necessitaràs, òbviament, un cotxe (o un taxi) o fiar-te d'un bus local que passa suposadament cada hora (però per llocs diferents?). Per arribar-hi, hem agafat un autobús des de South Boston a les 10.15, que ens ha deixat en un pàrquing immens d'un McDonalds de carretera. Allà hem agafat l'autobús local, que ens ha deixat a la plantació i que hem tornat a agafar, més tard, per anar a Plymouth (tot i que n'hem prescindit després per tornar al McDonalds perquè no n'hi havia cap durant més de dues hores i hem usat l'Uber). 

Ha estat un dia molt ben aprofitat, l'hem gaudit de valent i, com ja avancen les fotografies, el paisatge del lloc que han triat per a la recreació és molt bonic i feia molt bon dia. Estava ple de gent, això sí, que aprofitaven que era gratuït i hi havia molts de xiquets. De fet, estava pensat també per al públic familiar. A. m'ha parlat del museu dels pelegrins de Plymouth i m'he quedat amb ganes d'anar-hi, perquè aquí les explicacions eren molt lleugeretes. Ells estan avesats a preguntar el que els interessa als personatges històrics, que realment es creuen el paper, tant adults com infants. I a tocar-ho tot també. Us explicaré la visita que hi hem fet avui en una altra entrada. Ara me'n vaig a dormir, que demà he quedat amb L.