Providence (Rhode Island)

State House. Providence. És colossal, molt més que la de Boston,
tot i que la nostra és daurada.

Ja ho he comentat unes quantes vegades. Aquí, a Boston, no s'acaben mai les activitats: museus que obren, restaurants que no has tastat, esdeveniments acadèmics o trobades amb amics, festivals, mercats... Aquest cap de setmana passat han tornat a ser les festes de sant Antoni del barri italià de Boston, però aquest cop tenia prevista una excursió amb L. fora de l'estat de Massachusetts, però ben a la vora. (Sabeu per què tenen un significat especial per a mi aquestes festes? L'any passat, aquell cap de setmana va ser el primer que vaig passar a la meua nova casa, per a la qual començo contracte de lloguer nou. M'hi havia traslladat el 28, després de viure 15 dies en un hotel a la vora de Boston Common. Que diferents veig les coses ara i que curt em sembla ara el període dels dos anys que hauré estat als EUA d'aquí un any més!).

Si no em descompto, tot i que el curs passat no vaig moure'm gaire amunt i avall per les raons que deia, en total he estat a uns vuit estats dels EUA (el viatge a Canadà no em serveix per sumar estats). Per ordre cronològic: Califòrnia (LA, San Francisco, Stanford, Laguna Seca), Nevada (Las Vegas), Arizona (Grand Canyon, tot i que d'aquest dubto), Nova York (NY), Pensilvània (Filadèlfia), Massachusetts (Boston), Maine (Portland), Rhode Island (Providence) i demà cap al districte de Columbia, que no és un estat sinó que pareix ser una raresa (Washington DC!). Llàstima que no rebis cap segell semblant als del passaport. Dissabte, L. i jo vam marxar a mig matí cap a Providence, la capital de Rhode Island (que no sé per què associo mentalment a un lloc elegant), de manera que el primer que , després de veure el senat, va ser fer cap al plat. Vam visitar el centre d'informació turística, tot i que jo ja duia informació de la guia que tinc dels EUA, i de seguida vam començar a seguir el plànol de la ruta històrica. 

És una ciutat tranquil·la, sobretot és molt agradable passejar-hi per la banda de riu on està la universitat de Brown, que també pertany a l'Ivy League, les universitats prestigioses antigues dels EUA. De totes maneres, al voltant del parc de la fotografia, on hi ha una entrada de metro, s'hi agrupen vagabunds, captaires, joves d'aspecte verbalment agressius i guillats diversos. A gairebé totes les ciutats dels EUA tens aquesta sensació en algun moment. No em va passar a Plymouth, però no ens vam allunyar gaire del port, així que no ho sé. Pot passar en algunes zones de Boston i fins i tot de Cambridge, pel que he sentit, al voltant de Central Square. 

Góndoles. De nit n'hi havia amb gent dins passejant per l'escenari dels Waterfires
 mentre bevien. La llenya per a l'espectacle de la nit, preparada.

No us en detallaré tota la ruta, però és una ciutat que fa de bon visitar en un dia i a més a més s'hi pot accedir fàcilment en tren. Et deixa al mig de la ciutat (!), són freqüents i és a només una hora, aproximadament, de Boston. Si hi heu d'anar a l'estiu, mireu el calendari del festival Waterfires, que se celebra gairebé cap de setmana sí, cap de setmana no quan es pon el sol (tenen un calendari amb l'hora de la posta i, tot i que en el nostre cas havia de ser a les 7.30 dissabte, no va arribar fins a les 7.45, que ja ens va anar bé perquè ens havíem encantat amb el sopar). Sí que vam tenir temps de visitar tot el que volíem, malgrat que vam sortir a les onze de South End, però en el nostre cas no vam entrar al museu d'art i de disseny (tot i que estava obert fins a les set, de forma excepcional, dissabte, estàvem cansades i ens vam estimar més sopar pausadament i xerrar al centre en una pizzeria), no vam recórrer el Roger Williams Park i només vam entrar en una de les cases històriques. Ho dic perquè depèn de la intenció que tingueu, però el dia no podia haver estat més rodó. No hi ha moltíssims indrets per visitar, però sí que és una bona passejada. També hi ha visites guiades per uns 29 dòlars que fan el mateix recorregut. Nosaltres vam agafar el fullet d'audioguia, que veig que no em devia quedar jo.

Façana del costat estret de la John Brown House.

La visita que vam triar ens va agradar molt. Va ser a la John Brown House. Com veieu, el cognom és el mateix que el del nom de la Brown University i no és cap casualitat. Els Brown eren una família de mercaders amb diners que tenien esclaus. Tot i això, un dels fills, Moses Brown, sí que fou abolicionista reconegut (de fet, són famoses les disputes sobre el tema entre ell i un dels germans, que signaven amb pseudònim els escrits). Tot i que no se sap si en aquesta casa de la fotografia hi van tenir esclaus o criats, sí que tenien esclaus a la casa anterior de la família. Avui dia aquesta casa es pot visitar (de pagament, però raonable per als museus d'aquí). Val la pena per la decoració (les parets, el sostre, el bany) i pels mobles de l'època (XVIII), que també ens van recordar els de la mansió del balener de New Bedford. Providence era, em penso, una ciutat industrial. També ho aconsello per conèixer la història de la família (audioguia), sobretot per entendre la vida d'una persona del seu estatus en aquell moment i el paper que tenien a la societat. Els Brown estan relacionats amb la universitat des de bon començament i a més a més hi tenen una relació molt estreta, l'un hi era professor, l'altre tresorer i un altre el va succeir, el terreny on es va traslladar (primer era a Warren) era de la família, però el que va fer que li donessin nom va ser, evidentment, una donació molt generosa. 

El barri feia de bon passejar. Hi havia mansions, cases històriques i també esglésies destacades. Tot i que el que generava més expectació era la universitat de Brown, més semblant a un campus històric de ciutat com Harvard (tot i que no l'hi puc comparar, em va parèixer molt més modesta; us n'ensenyo un parell de fotografies del campus principal) que als edificis moderns del MIT o a l'espai/ciutat residencial de Stanford. També en vam veure la mascota, un os, i vam gosar entrar en un dels edificis de la universitat (per la porta del museu d'antropologia) per xafardejar (L. sol tenir en ment el seu marit, que és doctorand). 

  

Brown University.

Sempre se'm fa estrany veure la universitat gairebé buida, amb gent llegint a la gespa (algunes prenien el sol en biquini) el cap de setmana. A Harvard sempre hi ha molt de tràfec.

La mascota!

Dues cases històriques més. Com a Boston, els arbres sempre ho tapen tot quan fa bo.

Aquesta arquitectura em recorda una mica la del Getty Center.

El museu. Ous d'estil dalinià, gairebé!

El carrer dels artistes.

Aquí feia una estona que, quan ja acabàvem la ruta, vaig dir a L. de seguir el cartellet verd que anunciava una vista increïble a només set minuts d'on érem (feia pujada, és clar, i tot just acabàvem de baixar del turó de Brown). Vam seure en un parc una estona que tenia aquest mirador davant amb la vista, tot i que els arbres tapaven el més interessant:

Els preparatius per a la nit.

Llimonades per reomplir (ho vaig aprofitar!), sangria i pizzes. 30 dòlars per cap (!). Era boníssim, per això i feia temps que no menjava pizza.

Waterfires. Va ser la millor manera d'acabar el dia. Aquí es començava a pondre el sol. Van sortir unes barques, cadascuna amb una torxa (l'espectacle no és exactament el mateix cada dissabte dels que està programat i tocava 'full enlightment', llumenària completa), amb música. Estava pleníssim de gent, la gent que no sabem on s'amagava durant el dia. Encabat passava el malabarista dalt d'una barca amb foc i, finalment, les barquetes anaven encenent les grans pinyes de fusta que cremaven damunt del riu, cada vegada amb més força. Era un acte lent, bonic. Després d'uns mesos cavil·losa, hi vaig trobar la pau que culminava el procés. Van anar sortint personatges que feien malabars amb foc mentre mig dansaven, una home vestit entre de bisbe i de mosqueter dalt d'una barca que llençava flors. Van arribar les góndoles amb gent dins. Al fons, la State House il·luminada. 

Al final, vam anar passejant pel riu mentre continuaven aquestes actuacions.

I vam passejar per les paradetes d'artesania, però sense entretenir-nos-hi gaire per agafar el penúltim tren cap a Boston a les nou.

P.S. Acabo de canviar l'hora del blog: per fi és l'americana de Boston!