JFK

Museu J. F. Kennedy. Vestit de campanya electoral.

Darrerament, els meus caps de setmana comencen i s'acaben un dia abans. Per poder aprofitar les activitats grauïtes interessants que fan els divendres, m'agafo una part del dia lliure i, tot i que aquest cap de setmana no he quedat amb ningú (teníem una excursió L. i jo amb anglès, però es va cancel·lar per falta d'alumnes; era caret), solc sortir també dissabte i treballar diumenge. (De fet, aquí molta gent treballa el cap de setmana i, tret del mes d'agost, fins i tot la biblioteca Widener està oberta en diumenge). És clar que els caps de setmana també hi ha festivals i concentracions de camions de menjar, però de moment l'hàbit m'ha funcionat bé, aquestes setmanes. 

Així que avui, després de dinar (12.45), he sortit de casa per anar més enllà d'on havia estat mai amb la línia roja, la que uneix ca meua amb Harvard. A la 1.45 p.m. havia quedat amb L. per anar a visitar un dels museus gratuïts del dia, el John F. Kennedy Presidential Library & Museum, dedicat al president demòcrata, que havia volgut veure des que vaig arribar a Boston, però que estaven reformant fins al març, més o menys. Des de l'estació, pots agafar el bus llançadora número 2, que et deixa davant del museu. Normalment, passen cada vint minuts i diria que la caminada hauria estat de 20 min. (ho dic per Amelia, que la faria amb 10), però d'anada n'hi havia un munt perquè, de fet, el museu estava ple de visitants, fins i tot escoles (dilluns van començar el curs), tot i que no ho hem trobat gaire adequat per a aquesta edat, uns set anys. Ja us podeu imaginar el xivarri que hi ha hagut durant el documental, en una sala plena.

1960. Què va votar cada estat. Kennedy, que era de Boston i tenia casa d'estiueig a Cape Code -li encantava navegar i va allistar-se a la marina durant la Segona Guerra Mundial-, en blau. No cal dir que va guanyar.

El museu presenta objectes rellevants de la vida pública del president i la seua dona, panells amb explicacions i gràfics, molta documentació gravada (televisió, vídeos, Kennedy volia documentar la història i, per tant, va fer gravar la seua activitat política) i alguna pantalla interactiva (normalment ocupades). Hi ha molt de material a l'exposició permanent i l'exposició temporal estava centrada en la crisi nuclear amb Cuba (bé, de fet va ser un forceig important entre els EUA i la Unió Soviètica; hi ha molt de contingut explícitament anticomunista al museu, és clar), però no hi trobareu els aspectes més morbosos sobre els quals s'han basat diverses pel·lícules, com la relació adúltera amb Marylin Monroe o què va passar amb l'assassinat de Kennedy (de fet, la visita s'acaba de manera abrupta: no s'ha parlat de tensions ni d'enemics, només coneixem la situació mundialment inestable dels 60, i ens ensenyen en un vídeo curt les notícies dels trets, l'ingrés a l'hospital i la notícia de la mort del president i l'enterrament. 

Comença la lluita per conquerir l'espai.

En canvi, la visita se centra en la formació (va estudiar a Harvard) i la carrera rapidíssima del jove Kennedy, de senador a president (cançoneta electoral inclosa, t'adones del gran comunicador que era i també del munt de factors que influeixen a les eleccions en una societat tan complexa com la nord-americana, amb tantíssims estats i "minories" que en realitat no ho són tant. Com m'havia de pensar jo que ser catòlic et pot fer perdre vots d'aquesta manera i l'any 1960?), la situació convulsa al món, amb èmfasi en l'Alemanya dividida, la Guerra Freda amb la Unió Soviètica, el conflicte de Cuba (que hauria pogut ser un desastre nuclear), la Guerra del Vietnam, la situació a Corea... (no tinc la sensació que a les classes d'història de l'escola arribés a adonar-me dels moviments polítics 'mundials', de com els EUA ja feien i desfeien als seixanta a la major part del món, perquè sempre els havia mirat com un factor llunyà per a l'estudi de la història europea) i els punts principals de l'activitat política de Kennedy com a president. En aquest cas, sí que tenia els referents per seguir els comentaris del museu sense perdre'm, potser perquè és història més recent. Realment, estava molt ben explicat. 

Alguns dels temes que es tracten al museu són el voluntariat dels joves americans, fomentat per JFK, en països en vies de desenvolupament, la reivindicació dels drets de la gent de color amb Martin Luther King, la situació de crisi amb Cuba, les primeres expedicions a l'espai, la integració de les persones amb una disminució psíquica, la relació laboral entre el president i son germà, Robert Kennedy, les activitats de la Primera Dama, l'afició a les arts,...

Dedicatòria del Ministre de Cultura francès a Jacqueline Kennedy, si no m'erro. 

Aquesta és la fotografia que he fet per a M.C. És el llibre d'experiències d'estiu que la Primera Dama, em penso que quan era jove, va fer per a sons pares. Els dibuixos d'ella que hi havia exposats m'han agradat molt, molt vius.

L'exposició temporal. Aquí hem fet més via. Els missils soviètics a Cuba ocupen una part important del museu,

I, després de passar per casa, he acabat de celebrar el meu anyet aquí a una trobada d'anglès de conversa al Diesel Cafè de Somerville, on he begut una llimonada (em diu J. aquesta nit que no ho he deixat prou clar, fins ara: M'ENCANTA LA LLIMONADA NORD-AMERICANA, tot i que sé que porta molt de sucre) i he conegut gent nova. Una de les preguntes que ens havíem de fer (teníem uns qüestionaris i s'assemblava molt a un speed-dating, tot i que la finalitat no era aquesta i només tenies a dues persones -bé, a mi sempre m'havia encuriosit, això, sospitosament paregut a qualsevol aperitiu per fer networking- a qui entrevistar) era quant de temps feia que eres a Boston. Avui fa un any!! I m'han felicitat.

Que com pots sobreviure en cas d'atac amb míssils des de Cuba? La resposta és: segueix les instruccions del president, refugis antiaeris. Se'm fa una mica estrany visitar el museu d'un polític, encara que sigui demòcrata, perquè no pots evitar pensar en tot moment en la imatge esbiaixada que te'n poden donar, tot i que els nord-americans se l'estimin molt. Suposo que costa més quan parlem de períodes de temps propers, perquè potser no pensaria el mateix d'un museu dedicat a George Washington o a Lincoln. I això que m'ha quedat clara la importància de les qüestions que es van plantejar i les solucions que es van proposar en aquests tres anys de govern.

T'agrada, M?

Les vistes des d'allà, i des de fora, són espectaculars. Nosaltres volíem aprofitar un dia per veure el museu i caminar fins a Castle Island, però avui ja no ho hem fet perquè tenia ganes de, finalment, provar aquesta modalitat (conversation) de trobada d'anglès. Fins ara m'hi havia apuntat doso tres  cops i no hi havia anat mai per peresa o feina.

P.S. És clar que a l'estiu vols fer més activitats, però les propostes que afecten espais interiors, tancats, seriem fantàstiques per fer sortir la gent a l'hivern i evitar... depressions. Ja queden pocs divendres de museus gratuïts; a l'agost s'acaben. Ah! I torna el Dine Out Boston i tothom hi va, però aquest cop no he reservat, de moment.