Plimoth Plantation. 1a part


És gairebé mitja nit. He arribat fa un parell d'hores, però he fet el ressopó i he endreçat una mica. A més a més, m'esperaven tres postals (!), una de Tòquio, una de San Francisco i una de Roses, que m'he llegit i rellegit. I sé que tinc pendent contestar-vos correus electrònics dels darrers dies que m'han fet moltíssima il·lusió, però vull fer-ho amb la tranquil·litat que mereixen. Ara és tard i estic una mica cansada, però com que no sé quan trobarem un moment per parlar en un horari decent per a vosaltres, començo l'entrada sobre Plimoth, que continuaré aviat.

Maqueta del Mayflower al museu.

A prop Plymouth hi ha un museu que surt a totes les guies dels EUA. El Plimoth Plantation, que consta de tres espais: un d'ells, el principal, apartat de la ciutat, presenta al visitant una recreació d'un poblat de nadius americans (indis; avisen que no sóc actors, sinó que els descendents de la tribu que vivia en aquesta zona expliquen les tradicions d'abans i ara i, sobretot, les viuen. Us he de parlar del paper dels personatges del museu, perquè A. i jo ens hem esgarrifat de veure fins a quin punt representen els papers, fins i tot es nota en la llengua que empren i les expressions! De fet, que t'expliquin com vivien com si fos ara mateix és el que dóna més valor informatiu al museu, altrament pobre quant a informació històrica, vídeos introductoris o panells explicatius), un poble anglès del s. XVII, el dels pelegrins britànics que van arribar aquí, a Massachusetts, disposats a quedar-s'hi a viure per motius religiosos. Disposats a suportar el fred (els indis els van ajudar, els van ensenyar què havien de conrear perquè sobrevisqués, què podien menjar; per això se'ls agraeix el dia d'Acció de Gràcies, tot i que al poble de Plymouth he llegit que aquell dia es reuneixen també els indis per mostrar la discomformitat que senten per l'arribada dels coloms) i un centre d'artesania; el segon espai està a la ciutat, el famosíssim vaixell Mayflower (bé, el II; no és l'original), en el qual van arribar els pelegrins i, finalment, a poques passes d'allà, el molí. Molt complet. 


L'entrada al museu val 36 dòlars, però avui, Fun Free Friday, era gratuït. Això sí, arribar-hi sense cotxe (i, sobretot, tornar) ha estat una autèntica odissea, tot i que com que estic acostumada a dependre del transport públic americà, ja sé que funcionen amb una lògica diferent de la nostra, segons la qual, per arribar a l'autobús o el tren, necessitaràs, òbviament, un cotxe (o un taxi) o fiar-te d'un bus local que passa suposadament cada hora (però per llocs diferents?). Per arribar-hi, hem agafat un autobús des de South Boston a les 10.15, que ens ha deixat en un pàrquing immens d'un McDonalds de carretera. Allà hem agafat l'autobús local, que ens ha deixat a la plantació i que hem tornat a agafar, més tard, per anar a Plymouth (tot i que n'hem prescindit després per tornar al McDonalds perquè no n'hi havia cap durant més de dues hores i hem usat l'Uber). 


Ha estat un dia molt ben aprofitat, l'hem gaudit de valent i, com ja avancen les fotografies, el paisatge del lloc que han triat per a la recreació és molt bonic i feia molt bon dia. Estava ple de gent, això sí, que aprofitaven que era gratuït i hi havia molts de xiquets. De fet, estava pensat també per al públic familiar. A. m'ha parlat del museu dels pelegrins de Plymouth i m'he quedat amb ganes d'anar-hi, perquè aquí les explicacions eren molt lleugeretes. Ells estan avesats a preguntar el que els interessa als personatges històrics, que realment es creuen el paper, tant adults com infants. I a tocar-ho tot també. Us explicaré la visita que hi hem fet avui en una altra entrada. Ara me'n vaig a dormir, que demà he quedat amb L.

Comentaris

  1. A ver si consigo algún día llevar el blog nada más que la mitad de al día que el tuyo ;) Fue mi propósito de año nuevo y cada vez se me acumulan más cosas :(

    Después de casi tres años aquí sigo sorprendiéndome de lo necesario que es el coche en este país. Cuando vives aquí es fácil comprender por qué permiten conducir a los niños de 16 años o como ves personas de más de 80 años aún al volante.

    Lo pasé genial ayer en nuestra excursión al pasado!! Disfruta hoy de RI!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, fue genial! Pues ahora que lo dices... No había pensado en esto, pero conozco casos de personas mayores aquí que dependen completamente de él. ¡Hoy me levanto más tarde! Qué pena que ya sea el último Free Fun Friday (¿o es al revés?), pero he pensado que mientras aun haga buen tiempo, podemos montarnos alguna salidita algún viernes (y nos sacamos el nivel proficiency en transporte público).

      Elimina
    2. jajaja claro, ya pensaremos algún plan para hacer otras excursiones....
      Lo has escrito bien, yo siempre le cambio el orden ;)

      Elimina
  2. Això només és ensenyar el caramel, eh! No he pogut evitar googlejar-ho ràpidament, però m'espero a les teues explicacions per a aprofundir-hi. C.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada