Vaig a veure un partit de beisbol: Red Sox de Boston contra els Giants de San Francisco

Es nota que és la darrera setmana que passaré aquí. Demà, gestions i més feina. Però avui, al vespre, he fet cap a l'estadi de beisbol, el Fenway Park, per al partit. Els únics referents que tenia del joc eren els dibuixos animats japonesos (anime),Dome, el petit geni del beisbol i els partits que havíem jugat a l'escola. Confesso que l'assignatura d'Educació Física no era el meu fort, però els esports que tolerava eren el beisbol i l'hoquei. Això sí, eren els més rars, de manera que hi vaig jugar vegades comptades. Però els Red Sox són un emblema de Boston i feia molt de temps que en tenia ganes. Ara que hi penso, és l'esport americà que surt a les pel·lícules, pares amb batejant al jardí i parelles prometent-se a l'estadi o festejant. Sabia que els partits no tenen un límit de durada i m'havien dit que solien ser unes quatre hores, però avui amb tres n'hi ha hagut prou (tampoc no m'hi he quedat fins al final, perquè la meua intenció era anar-hi una estona i hi he acabat d'estar més de dues hores de partit). Per cert, hem guanyat 4-0, segons he entès. I entendre com anava m'ha costat una mica.

A més, tot i que hi ha molt d'ambient i ho he trobat distret (malgrat el que tothom m'havia dit), no hi ha animadores i cada vegada que fan mitja entrada (mig inning), és a dir, que eliminen a tres jugadors d'un equip seguits, abans de passar a batejar (i faig servir aquest verb perquè al DIEC no hi he sabut trobar un equivalent per dir fer anar el bat) l'altre equip per completar l'entrada amb tres batejadors seus, hi ha uns dos minuts de parada. És el moment en què els venedors especialitzats en frankfurts, crispetes, cotó de sucre, cacauet, pizza, llimonada, aigua, pretzels... aprofiten per recórrer els seients, tot i que la gent s'aixeca tota l'estona per comprar menjar (jo un super Monster Dog, és a dir, un frankfurt gegant, tot i que ja havia berenat-sopat, però amb aquell ambient...!). El que no m'esperava és que batejar i arribar a la primera base fos tan difícil. He vist com els Red Sox feien una cosa molt estranya en una tirada que els ha valgut el primer punt i, després, el home run sí que l'he identificat a la primera i ens han donat tres punts. Els Giants res de res, i això que em sonaven de valent. Us penjo unes quantes fotografies del partit abans d'anar a llegir. Estava molt ben situada i l'estadi s'ha omplert. No m'ho esperava perquè és entre setmana i juguen tres partits a la setmana; demà tornava a tocar contra els Giants i l'altre és en cap de setmana. Abans, hi havia una cerimònia temàtica, avui catòlica, que ha consistit en la presentació d'uns capellans, la policia, un suposo que exjugador famós, un minut de pregària per demanar que s'acabin les atrocitats del món actual i, traieu-vos les gorres, mà dreta al cor (i molts l'esquerra a l'esquena), l'himne americà. També hi era la mascota, que em deu haver reconegut del TD Garden, perquè en un dels descansos, quan he anat a buscar el frankfurt (us aconsello comprar-lo, juntament amb l'aigua, abans de travessar el control de seguretat perquè és més barat -el control és gairebé el mateix que als aeroports, igual que el del Quatre de Juliol- tot i que no ho he fet.

Preparats per a l'himne.

Cada X temps, surten els de manteniment, vestit de roig, per canviar les bases i aplanar la terra.

El repartidor de crispetes. Això sí, els preus són més barats que al bàsquet de la NBA.

El marcador. Més repartidors vestits de verd amb cerveses o el que sigui a la capsa de dalt del cap.

El Monster Dog no cabia a la foto.

Tornant cap a casa, el gimnàs de Pokèmons del meu barri, curull de gent.

El Prudential, anant cap al metro. També l'heu vist a les fotografies de l'estadi.

He trobat el camp de joc més paregut del que em pensava al que jugàvem nosaltres a l'escola (i aquella varietat que anomenàvem pichi què devia ser?). Una bona experiència. M'enduc un altre bocinet de la cultura americana.