dissabte, 9 de juliol de 2016

L'altra cara de Salem

Comencem el dia amb una pastisseria nova a Salem, francesa.


Us heu lliurat d'una entrada que prometia ser llarguíssima, perquè, tot i que a dos quarts de set ja era a casa, A. i jo hem passat vuit hores a Salem (i jo en vaig dormir tres anit perquè vaig treballar fins tard i avui he matinat). Però, quan he arribat, estava tan fregida, que m'he dedicat a escriure correspondència (sí, atents a les bústies, que ja no rebreu gaires cartes ni postals més abans que torni), mirar la TV i... sí, també concertar entrevistes per als tres restaurants finalistes per al convit, que visitarem de seguida que aterri. Avui ha estat un dia llarg, bo, però llarg: no només per les hore, sinó perquè he perdut la clau de casa al tren (la duia a la butxaca, com sempre, però no em solc posar aquests pantalons perquè em van grans: avui he agafat un cinturó i ha estat una badada ficar-la a la butxaca). Afortunadament, el senyor C. en tenia còpies i li he trucat perquè me'n deixés una a l'escala. Una hora més tard, la rabiada: que es veu que havien vingut de la immobiliària sense dir-me'n res i hi havia plats per escurar a l'aigüera i l'home volia explicacions (!). Em fa fregir. Aquesta tarda, quan he arribat, encara estava enfadat. I, malgrat tot el que hem fet (un altre Free Fun Friday, nosaltres no pensàvem dedicar tot un dia al museu gratuït, sinó que A. havia comprat un val de Groupon per anar a veure dos museus més. No hi hem estat a temps, però els podrà gastar fins a la tardor. Tot obria a les deu, el museu gratuït tancava a les quatre (però, al final incloïa també les cases històriques associades al museu, amb persones a cada sala que ens han explicat cada habitació i han contestat totes les preguntes que els hem fet -ja li agafem el truquet; a més, aquí mai no et miren com si la pregunta fos estúpida, així que no fa tanta vergonya-) i el val tenia una visita guiada (la darrera, a dos quarts de tres de la tarda i el museu de la bruixa fins a les cinc). Ens hem estimat no córrer i visitar-ho tot tranquil·lament. Si no fos per les qüestions de la casa, un dia immillorable (bé, feia fresqueta), amb una companyia excel·lent i un comiat preciós a Salem, el primer indret que vaig visitar des de Boston, pels volts de Halloween; us en recordeu?

Malgrat que n'hem triat dos cadascuna, ha estat una decisió molt difícil. El de xocolata meu era exquisit. Sublim. El flam... sempre em passa el mateix, no sé per què hi insisteixo: la mama els fa més bons. Tot i això, el flam de Miami guanyava el de Salem.
Hem agafat el tren de les 8.35 i ja teníem pensat esmorzar aquí (A. va buscar els restaurants) perquè el proper tren no era fins a les 9.40. Hem estat dels primers d'entrar al Peabody Essex Museum, del qual no n'esperava gaire a part de l'exposició de Rodin, però que ens ha delectat, també, amb art contemporani, artesania de ceràmica d'exportació de la Xina (no sabíem que el port de Salem, el més important quant al comerç dels EUA al s. XVIII, tingués un intercanvi comercial tan actiu amb la Xina; de fet, la primera de les cases que hem visitat també era propietat d'una família que s'havia enriquit amb el comerç; les tres eren dels s. XVII i XVIII, després dels judicis per bruixeria, però no menys macabres).

Aprofitant que no hi havia turistes, hem repetit la foto típica. Per cert, al final es tallen les fotografies de la passejada perquè se m'ha acabat la bateria (com que no va el botó per apagar-lo, el mòbil sempre està engegat del tot i consumeix més), però m'ha agradat veure, per exemple, de l'escriptor Nathaniel Hawthorne, autor de The House of Seven Gables, The Scarlett Letter, que també té un museu. Ja estàvem saturades, però hem estat a punt d'entrar al Salem Museum, encara que no ens han deixat, amb les restes de pizza per emportar.

Art contemporani d'una artista paquistanesa inspirat en l'Alhambra.
 Un dels aspectes que m'agrada més de la iniciativa dels museus gratuïts de Massachusetts és que et fa descobrir institucions que no sabies que existissin o te'n mostra d'altres que, si no fossin de franc, no visitaries, sobretot en un país en què l'entrada són 20-25 dòlars per museu. Rodin és un dels artistes que m'arrossega, em captiva, em xucla i em projecta en èxtasi, però aquest museu tenia moltes més sorpreses per oferir a més de l'exposició temporal. S'ha de dir, de fet, que a Salem l'oferta de museus (tot i que compte amb les trampes comercials de les bruixes, que poden ser força repetitives, pel que hem vist comparant notes) és espectacular, no te l'acabes. Però, en general, jo no m'esperava trobar tant d'art i d'història i tan diferent de la nostra en aquestes localitats de Massachusetts, més enllà de Boston.

La part de davant del vaixell. Els indis esculpis solen ser la imatge dels que donen nom a la nau.

Detall dels set pecats capitals. Perdó, artista, no n'he copiat el nom.

Una escultura política, amb el ruc i l'elefant... que mireu qui expulsa,
L'exposició de Rodin era molt completa, amb menys bronze del que hauria volgut, però fins i tot hem gaudit de l'actuació d'una ballarina. El museu s'ha anat omplint, sobretot aquestes tres sales.
El Minotaure, basat en Ovidi. Rodin.


Escultures contemporànies al jardí de la primera casa. Et donaven la informació de les cases en sortir del museu, perquè obrien a les 11. Stickwork: Patrick Doughherty.
Gardner Pingree House. Menjador. Aquesta era la casa més nova, em penso, d'inicis del XIX. La del comerciant. M'ha agradat veure les diferents professions dels propietaris, que a la casa següent, la més vella, del s. XVII, molt més modesta, pertanyia a un especialista en la pell dels animals i, la següent que hem visitat (al final n'han estat unes quantes) a un jutge. Totes tenien moltes històries interessants i detalls en els quals valia la pena aprofundir. 
 En aquesta casa hi va haver un assassinat per qüestions d'herència (uns nebots, em penso, a qui després de jutjar-los els van penjar). I aquesta mort sonada va inspirar el joc de taula Cluedo (que no sé què deu significar, però en anglès es diu Clue). Tot i que la guia ha dit això, a la xarxa s'hi explica que Clue és com es coneix el joc britànic Cluedo, produït als EUA per l'empresa Parker Brothers, de Salem, MA, que també té el Monopoli o Risk. Els fets de la casa sí que van inspirar autors com Poe.

La més vella. John Ward House. s. XVII.

En aquest cas hem vist dues cuines. De fet, primer es va construir una part de la casa i encabat es va ampliar. Al pis de dalt no s'hi podia pujar.

Crowninshield-Bentley House
Aquesta casa és del s. XVIII i era d'un capità. Quan el pare morí, com que les dones no podien posseir legalment un domicili, la va heretar el fill. Aleshores van dividir la casa en dues seccions, però perquè la mare es pogués permetre pagar-la i mantenir-la, en llogava habitacions (la tradició ve de lluny). El reverend Bentley en va ser l'hoste més il·lustre i la persona del museu que ens esperava a la seua antiga habitació ens ha explicat que parlava set llengües però que podia aclarir-se amb unes vint-i-una, ens ha parlat de les idees que tenia sobre l'educació per a tothom, també per als pobres, també per a les persones de raça negra (ara no hem preguntat sobre l'opinió que tenia sobre les dones), es va graduar a Harvard, va produir un diari, escrivia sobre notícies d'interès mundial... Tot un personatge. Hem aprofitat per preguntar si ningú no se'l va carregar. No, però es va morir de sobte, segurament d'un atac de cor, tot i que no era gran i malgrat que feia esport, tot conveçut dels beneficis de mantenir-se actiu físicament.

I hem dinat en una pizzeria especial:
Fotografies de la pizzeria, perquè em penso que agadaran a J. Moltes.





Llimonada boníssima.


Ropes Mansion, s. XVIII. Tenia uns jardins molt bonics, una vaixella impressionant... De jutges.


Ho subscric.

Per mantenir calent el menjar s'intodueix aigua calenta pel piuet de l'esquerra, que circula per davall del plat.

Una de les habitacions.

Hem fet una passejadeta i hem anat al port a la cerca del vaixell que us vaig mostrar l'altre cop, perquè amb aquelles noies americanes de l'excursió gens organitzada no hi vam pujar, però en aquesta època (el dia 5, va ser) se l'enduen a Gloucester per manteniment.
La casa on es paguen els impostos, davant del port, com a Boston. Aquí hi havien de pagar taxes quan arribaven els vaixells britànics, de l'Índia o d'on fossin. Al museu hem après que els grans comerciants amb Àsia van ser els holandesos, perquè no van anar a la Xina per cristianitzar ningú, sinó purament per al comerç (porcellana, per exemple) i, per tant, els deixaven anar-hi.


La casa d'algú, no sabem qui. Un artista que no sabem si deu haver perdut el seny. Uns quants detalls del pati mentre dues noies, soles al carrer, miraven de decidir si fer cas dels cartellets i entrar a la casa, si baixar al soterrani a veure, com estava indicat, els retrats dels presidents morts.


Igual que aquí hi havia panys o ferralla, un pou amb una canya pescant uns peixos rojos com els del meu Pati de Lletres... i com Ponyo... l'hom també ha acumulat senyals de trànsit al jardí, darrere de tot, però aquí no es veuen i se m'ha apagat el mòbil quan ens hem fixat en els detallets.


Una granotota groga. Un dinosaur.

Un esquelet. Un altre dinosaure tancat en una gàbia.
Això sí, als carrers no hi havia gent disfressada de bruixa, avui ni carrers decorats. Un poble de conte, sigui com sigui. O de novel·les gòtiques, més ben dit. Ai, sí, que hi tornaria, si em quedés a viure a Massachusetts, però m'acontentaré llegint el blog d'A. des de Catalunya.

3 comentaris:

  1. Toda la excursión estuvo muy chula, una pena que los horarios americanos no nos permitiesen terminar los dos museos que nos quedaron pendientes... o que ya te vayas.... No voy a encontrar a nadie que le guste tanto visitar museos como a ti!!

    Quizás me anime a escribir esta entrada antes de lo pensaba para no olvidar los detalles, porque sólo ha pasado un día y con tanta información que recibimos ayer ya empieza a estar todo mezclado.

    Para la próxima excursión cambiamos las pizzas por otras cosas... ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jajaj ¡Formamos un buen tándem también para esto! Sí, por eso al final la escribí antes de acostarme y deseo leer la tuya, porque estarán todos los detalles. Le he enseñado a J. la Mars Attacks y ahora me dice que tengo que mirar la película. Le haré caso esta vez. ¡Los pastelitos o el chocolate lo mantenemos! ¡Que empiecen los planes para el viernes que viene! Yo hoy estoy de trabajo relajado y, extrañamente, la agencia no ha venido (platos limpios).

      Elimina
    2. jajaja volverán cuando menos te lo esperes...

      Elimina