divendres, 15 de juliol de 2016

Boston i els Kennedy

Kennedy Institute. 34 graus.


Avui faré una entrada breu per a un dia calorós (molt, ens ha deixat baldats), intens i... bé, hem acabat xerrant més de dues hores en una pastisseria japonesa a Brooklyne, un municipi benestant a la vora de Boston. Avui també he donat la benvinguda al meu amic, que estarà de visita fins diumenge i que estava fet una coca del viatge. Després, aprofitarà el mes i mig per pegar voltes pels EUA i el Canadà. Seré breu perquè em vaig gitar tard fent feina i he dormit poc. Perquè miro de pair les notícies d'ahir i d'avui. Perquè estic pendent de la rentadora, que per no pagar un tècnic, segueix sense funcionar i, vinga a pagar rentades perquè no vagi. I a esperar dies. Ara he acabat ficant la roba a la seua, amb permís.



Malgrat la calor, la companyia immillorable i el dia molt ben muntat. Hem menjat bé, hem descansat i ens hem hidratat quan calia. La meua part preferida ha estat la visita del Kennedy Institute (a la vora del Kennedy Museum, aquest darrer dedicat a JFK, on vaig anar l'any passat). Ho tenien molt ben organitzat, encara que hi hagués molta gent, massa. Nosaltres hem arribat al primer torn del matí (he, fet coa abans que obrissin) i, de fet, ens hi hem estat tres hores i encara no hauríem marxat si no fos perquè ja era la una i allí no hi ha restaurants, així que havíem de tornar al centre de Boston, a més el meu amic no m'ha fet cas i no havia ni esmorzat ni sopat)! Així que no hem pogut visitar tranquil·lament la sala dedicada al senador Ted Kennedy, el senador dels EUA que ho va ser més anys. Quina família, oi, tots ben polítics (i quins finals)... 


Al museu ens han donat una tauleta tàctil per a cadascun, en la qual hem creat un perfil amb la fotografia, l'estat i el partit polític (republicà, demòcrata o independent). Ens han fet un vot previ i havíem de fer diverses proves (bàsicament, triar un aspecte a la major part d'exposicions sobre el qual volguéssim informar-nos). Està dedicat a Ted Kennedy, però també a la institució del senat i n'hi ha una reconstrucció. Ha estat molt interessant saber com funciona, com s'aprova una llei al sistema polític americà i, fins i tot, quines han estat les lleis que han marcat la història d'aquest país en temes com immigració, educació, infraestructures o drets civils. Aviat ha estat el nostre torn per a l'espectacle, per això hem abandonat l'exposició sobre el senador.

Hem entrat a la sala que representava el senat. Cada mes hi ha un programa educatiu diferent i el que ens ha tocat ens ha paregut molt i molt interessant. Primer, expliquen les parts del senat i com funciona. Encabat, combinen un documental sobre els drets civils (sobre l'equalitat entre persones de raça blanca i negra en les activitats de lleure) i el procés per aprovar el Civils Right Act, que va ocórrer el 1464 i va signar el president Johnson després de la mort de Kennedy. També hi ha diverses persones que actuen com a senadors de diferents estats (una feina de senadora de Maine, més progressista) i recreen parlaments seleccionats sobre el tema. La part més esperada per nosaltres, però (tot i que unes quantes persones han abandonat la sala just abans que comencés) era el plantejament, el debat i la votació d'una llei (la canvien cada mes) que després es votarà al senat de bo de bo i, si s'aprova, passarà a les House of Representatives, perquè l'aprovin o la deneguin i mirin de buscar consens amb el senat. Avui, es tractava de la proposta de llei (presentada tant per candidats republicants com demòcrates i independents, amb noms i cognoms) que us he penjat més amunt. Sobre la prevenció perquè els terroristes no puguin comprar armes de foc (a la botiga, perquè encara hi hauria moltes mancances pel que fa a fer-ho a través de la xarxa o de les fires especials que se celebren -precisament aquest tema i el de les eleccions el vam parlar amb les companyes de pis al congrés de la University of Saint Louis i també al sopar amb els ponents medievalistes d'hispàniques, així com sobre les eleccions que se celebraran al novembre, tema que també va sorgir amb el meu supervisor dimarts-). Això, malauradament, només afecta que no puguin comprar armes les persones que ja estan fitxades (amb proves) i incloses a la No Fly List, la llista de persones que no poden agafar un avió comercial per volar als ni des dels EUA ni els de la Selectee List, els que figuren a la llista dels que s'han d'escorcollar de manera més intensiva abans d'un vol. Aquesta darrera definició ara la veig més ambigua que aquest matí. De totes maneres, ja us deveu imaginar què he votat, perquè considero que, de fet, la població en general no hauria de poder comprar armes. Els que hi estan a favor diuen que només es restringeix l'accés als terroristes, a persones que s'ha provat que constitueixen una amenaça. Els que hi estan en contra, la majoria, consideren que vulnera el segon article de la Constitució americana, que diu que tothom té dret a defensar-se. N'hi ha que s'hi oposen perquè ho consideren poc satisfactori (només prohibir que les comprin aquestes persones, sabent, a més, que es poden adquirir d'una altra manera), tot i que altres destaquen que és un primer pas. Ja veieu els resultats, però hi ha hagut debat i m'ha fet reflexionar. També hi ha sortit el tema sobre la vigilància i la manca de privacitat, que fa uns anys penso que es veia amb molt mals ulls. 

 Tot i que no us ho ensenyo, en sortor hem vist que allà a la vora està l'arxiu, on hi ha un memorial per recordar les víctimes dels atacs de Boston. Entrar-hi és gratuït, però entre la calor i la gana, hem fet via cap al centre. Hem dinat a la vora de Boston Common. Avui només us ensenyo el meu, no el d'A. ni el del meu amic:
Mocktail, és a dir, còctel sense alcohol.


La segona parada dels museus gratuïts ha estat l'Ateneu de Boston, que té cinc pisos, si no m'erro i que és privat. Tenia entès que es podia visitar poques vegades a l'any i, una, amb visita guiada, però hi deia que podries trucar-hi per concertar visites guiades uns determinats dies entre setmana de forma gratuïta. Frisava per veure'l perquè per dins és espectacular i per les col·leccions. Tot i que no es podien fotografiar les galeries, hi tenien gravats exposats sobre la zona, que són les col·leccions que adquireix i preserva l'ateneu. També ens han deixat visitar les sales de la planta baixa. De totes maneres, no era guiat i ha estat una mica decebedor que no ens deixessin entrar a la resta de pisos, sobreto perquè era la visita que em feia més il·lusió i moltes de les altres se les han treballat i han superat les expectatives que en tenia amb escreix, però, si només hagués de jutjar a partir del que he vist aquí, em quedaria amb l'Ateneu Barcelonès. Tampoc no és poc dir. 


Hem tornat a agafar el metro per anar a Brookline, on avui era gratis el museu de l'automòbil. Encara que no descarto que m'hagués sorprés, ens hem estimat més anar descansant i hem anat a un museu que està obert durant l'estiu, sempre de forma gratuïta i on també m'ha sorprès que, malgrat que ja era darrera hora, les quatre, hi anés entrant gent de forma constant. La casa de naixement de John F. Kennedy. També hi fan visites guiades en un horari determinat, però hem agafat l'audioguia, explicat per sa mare, que tenia molta cura de les necessitats dels fills (nou, tot i que, mentre vivien aquí, quatre). Hem anat entrant a les habitacions (la narració era sobre l'educació dels fills, la funció de les cambres, el paper de la mare) i, encabat, hem mirat el documental final, en què s'explica la implicació de Rose Kennedy (la mare) en la lluita per la recerca, les oportunitats i el reconeixement dels xiquets amb necessitats especials, atès que una de ses filles tenia dificultats cognitives. També ens han parlat del seu sentit ètic. Encabat hem agafat un mapa per visitar l'escola on van assistir els Kennedy, la casa on es van mudar (existeix, però és privada), el lloc on compraven o l'església on assistien, encara que no tot s'ha conservat. Ens hem mig perdut. 

Casa de naixement de JFK.


Concretament... el lloc de naixement.


Encara no ho havia vist...

La pastisseria japonesa.



Brookline fa de bon passejar. Hi ha moltes sinagogues. Hem passat pel que devia ser el carrer principal. Es veu que hi ha bona gastronomia (japonesa?). Nosaltres hem anat a refrescar-nos a la cafeteria. Quan hem passat per Boston Common ja anaven els concerts, però al final no hi hem tornat al vespre, perquè el jetlag ja feia efectes.


4 comentaris:

  1. Otro viernes genial! Exprimido a tope, pero hay que aprovechar la oportunidad y estos momentos ;)

    No sabes como te voy a echar de menos.... :(

    ResponElimina
    Respostes
    1. ¡Y yo a ti!!! ;( Te meteré en mi maleta (puedo dejar algo más de... ¿libros/ropa?).

      Elimina
    2. jajajaj Seguro que tú prefieres dejar ropa... :)

      Elimina