L'última setmana aquí

(Encara des del mòbil):

Emprenc la meua darrera setmana sencera aquí sense saber si en sóc realment conscient. Avui m'han preguntat què vull fer, aquesta darrera setmana. He contestat que encara volia aprofitar per treballar. Demà tinc una reunió a la universitat, una visita privada a la Houghton Library (amb una curadora amb qui he tractat recentment) i feina del projecte, per exemple. Però el que sí que tinc molt present són les estones com les d'avui o les de divendres, passar el dia relaxadament amb els amics d'aquí, a qui segurament trigaré a tornar a veure (encara que estic convençuda que ens tornarem a trobar i, tenir pis, també farà més fácils les visites mútues, ara o d'aquí un temps), malgrat que quan assegurem que anirem amunt i avall paregui imminent i alguns es resisteixin a pensar que la tornada no és temporal. Només em queda un indret i una activitat que, si en tinc l'ocasió, voldria fer abans de marxar. El cap de setmana que ve tinv dos comiats (per grups lingüístics) programats. És una nostàlgia anticipada dolça. Una ciutat que m'ha fet créixer, enriquir-me i m'ha donat una perspectiva nova o m'ha fet canviar la que tenia. Un somni professional acomplert que, durant el moment d'èxtasi, semblava que fos la culminació d'alguna cosa i que, en lloc d'això, m'ha permès descobrir que l'àmbit al qual em dedico és molt més ampli, amb moltes més connexions per descobrir, propostes i temes nous que m'ha ret plantejar. Harvard, Boston, ja em són impresos a la pell. No sé quantes cèl·lules dec haver renovat en dos anys, però formen part de mi i han adquirit un significat que només jo (i, una mica les persones que m'han acompanyat, de lluny o de prop en aquest procés) puc desxifrar. I encara, el comiat mental més difícil no és el de les pedres, els llibres ni tan sols la que ha estat la meua primera casa amb tots els ets i uts. És el de les persones que m'han envoltat, que han estat amb mi en cadascun d'aquests moments de descoberta, de plenitud, d'alegria, d'orgull i de superació, però també, encara que, afortunadament siguin poc representatius d'aquest període i quedin enrere, de dubtes, de pors i de confusió, que encara fan aprendre més i que et demostren que potser vas anar-te'n sol, però que, de cop, ja no ho estàs. Queda lluny el dia en què, desesperada, constatava el preu de les cases, com volaven els pisos i, de fet, que amb els 200 dòlars que tenia a la butxaca no aniria gaire lluny en aquest tema. Però aquell dia, devia ser el tercer, en què se'm van avançar a l'hora de llogar el pis de Cambridge que m'havia agradat, en aquell moment vulnerable, sortia de la immobiliària per anar a seure en una cadireta de colors de l'Old Yard de Harvard, el lloc on volia ser, per conèixer un amic a qui no he vist gaires vegades en aquests dos anys, però a qui encara agraeixo ara les paraules d'ànims, la companyia aquell dia i en una sèrie de punts clau d'aquests dos anys, com la presentació del llibre, que si la vaig organitzar va ser gràcies al professor d'anglès, amb qui sabia que podia comptar fins i tot si m'hagués posat malalta a l'hivern bostonià. També he tingut amics que van i venen, amics que ho han estat molt durant un període concret, però que encabat han marxat o que, pel que sigui, hem seguit camins diferents, com les dues noies xineses de Veïns o el grup de M., o F., que se'n va anar fa uns mesos i a vegades enyoro tenir-lo a la universitat. Però, sobretot, hi són els amics, aquells pocs amics, amb qui ho he compartit tot aquests dos anys i que, com A., m'han obert les portes de ca seua i de la seua família. Dic "com A.", però com ella, aquí, no hi he tingut ningú. I me l'emporto, en certa manera, amb mi.

Encara que sembli estrany, que independitzar-se i de canviar de continent, un de molt i molt estrany, paregui que hagi de fer-te sentir lluny de la pròpia família, ha estat el contrari. Perquè, per molt fort que siguis i encara que tot vagi com una seda, si tens aquesta força és, en realitat, perquè saps què hi ha darrera i que, encara que no tinguessis ningú aquí o la parella allà, ells hi serien, hi són i el suport és incondicional. Pareix que, quan et fas gran, els hagis de necessitar menys, però potser és precisament aleshores quan t'adones que ells ja no hi són per dir-te que està bé o malament, si has de girar a la dreta o a l'esquerra sinó per recordar-te que, triïs la direcció que triïs, hi pots comptar, perquè el seu és un suport incondicional.

I és clar, aquests dos anys han estat els que han acabat de definir el nostre projecte junts, amb J., que ara tenim la il·lusió d'aquell qui estrena. Perquè aquesta vegada, a diferència dels viatges que emprenia per Nadal o al juliol de l'any passat, plens d'indefinició, de no saber què t'espera, de nervis... ara es tracta d'una tornada i el vertigen no hi és ni tampoc els dubtes. Ara tinc un projecte, somnis nous, il·lusions renovades que, a vegades, quan aquella gran fita que t'havies imaginat s'acompleix, penses com podràs igualar-ho, crear somnis nous, projectes increïbles. I hi són. Venen sols. Gaudeix dels que vius i dels que crees, sense saber si després en tindràs l'experiència. Els darrers mesos he pensat amb moltes ganes en tot el que m'espera quan torni al meu país i era molta la intensitat del que vivia aquí, però també la il·lusió de continuar aquests projectes personals ara ja començats. En certa manera, rituals com la celebració del comiat de soltera aquí, m'han ajudat a crear un pont entre aquests dos continents interiors, la vida aquí i els somnis del futur més proper. En tinc moltes ganes i això m'ha fet sentir que sí, que ara ja és el moment, que el calendari està sincronitzat amb el proper pas. Si no, les decisions haurien pogut ser unes altres o tindria recança o por (que no vaig sentir tampoc abans de venir perquè era, també, el que volia fer i, d'això, no n'he tingut mai dubtes en dos anys) o, potser, al contrari, tres mesos enrere hauria pogut sentir que ja havia arribat el moment d'emprendre el vol una altra vegada. No ha estat així. Fins a la darrera setmana, tot té sentit aquí, de la mateixa manera que veig des d'una placidesa, des de la dolçor (i sé que em repeteixo) del moment, el retorn. Una noia a qui vaig conéixer fa unes setmanes i que havia estat aquí uns mesos només comptava les setmana que quedaven per tornar, els dies i recordava els amics, els familiars..., hi ha altres persones que estan a punt sempre de fer la maleta i travessar l'oceà per tornar en un rampell. Jo no. Ara dic que queda una setmana aquí, que emprenc amb tantes ganes com la primera (o la segona, amb menys preocupacions, tot i que he de tancar el pis), alhora que compto els dos anys que hi he estat, dos anys plens, curulls, que també he compartit amb vosaltres a través del blog. Tinc moltes ganes de començar aquesta nova etapa (que, tanmateix, no sé com afectarà les publicacions al blog), així com m'alegro de no haver cremat cap dels darrers mesos o de les darreres setmanes per voler començar-la de seguida. 

De fet, aquests darrers dies he tornat a ser més aquí. La feina, entre la calor i el comiat progressiu, s'ha fet un xic més feixuga, però no he apartat res per deixar pas a la resta. 

[Per acumulació, els senyors C. -que no arreglen la rentadora per no pagar-, es fan pesats; ni tan sols en l'escriptura d'aquesta entrada no podien abaixar el volum explosiu de la TV?].

Torno a veure l'abraçada. La de l'aeroport, en què em vindrà a buscar J, que comença les vacances aquell dia. La de casa, on m'esperarà ma mare. Mon pare encara em farà esperar perquè serà de viatge de feina i ma germana també deurà estar pencant. (I la paelleta). J. a l'habitació ara taronja. Un concert la nit de l'arribada tots junts. Restaurants per al casament aquella setmana. La celebració del meu trentè aniversari amb la família i J. (encara tenim una escapada pendent, que era el meu regal, a Catalunya). El cap de setmana al poble, a veure els iaios. La cerca de pis... I de feina. Il·lusió. Satisfacció. Molta il·lusió. Bona nit. 

I, el desig de prescindir de Whatsapps, Skypes... no espereu que estigui gaire pendent del mòbil, quan torni. Bé, tenim una trucada pendent (la semestral) amb la meua bona amiga de Londres, N., que espero que pugui retrobar al casament, perquè fins ara, tot i que ho hem intentat, no ho hem aconseguit i a la tardor farà cinc anys.