Vaig a dibuixar al Museum of Fine Arts!

No me'l deixa girar, però és un dibuix horitzontal. Tenia ganes de provar això abans de marxar (i altres coses, però tot, sempre, no pot ser), però, realment, el que seria bo seria fer-ho de tant en tant per treure el rovell i xalar encara més i tenir algun dibuix que vulgui guardar ben guardat.

Els dimecres a la nit el MFA, un dels més importants dels EUA, juntament amb el Met de NYC, funciona amb donacions (a partir de zero dòlars fins a la quantitat que vulguis, però normalment se sol usar en lloc d'un dia gratuït a la setmana, de manera que vol dir que acabes pagant menys dels 25 dòlars que val l'entrada normal). Durant tot l'any, els dimecres de 6 a 9 hi ha dues sales que ofereixen sessions gratuïtes (amb l'entrada) de dibuix. Jo no sabia ben bé en què consistia i, entre que cau lluny (un autobús també de franc per als harvardians t'hi deixa a prop, però no l'he usat mai; sóc més de metro i no hi he caigut) i que abans tenia classes d'anglès els dimecres, no hi havia anat. Fa poc, una amiga espanyola hi va insistir i vam quedar per a avui, però al final no ha pogut i hi he anat totsola. Hi havia bastanta gent que anava i venia o hi romania.

Al començament me n'he donat molta vergonya, estava neguitosa i no hi havia manera, i no és que em senti orgullosa dels resultats (jo m'hi he quedat una hora i vint), però no dibuixava des de l'escola (tot i que vaig pintar en aquarel·la el curs passat) i no sabia ni per on començar. De fet, hem fet un cercle, hem agafat cadiretes plegables i hi havia diferents mides de fustes amb fulls enganxats. M'agraden més els formats grossos, però volia passar desapercebuda perquè no les tenia totes, em sentia molt exposada, amb gent al voltant que hi va regularment i altres, els visitants del museu, que miraven què dibuixàvem (amb expectatives) i ens feien fotografies. Ens han deixat agafar llapis (és el que jo he usat) i goma o bé colors i hi havia persones que portaven plomes o altres eines. 

La veritat és que, com que anuncien que hi haurà un professor aconsellant, em pensava que proposaria un exercici i ens assessoraria i que dibuixaríem un dels quadres de la sala; per això he triat la modernista de les dues on es feia. Ho he preguntat a informació. Però, el que em pensava que seria el co-professor, ha començat a treure's els calcetins fins que s'ha quedat nuet amb una tovalloleta i s'ha enfilat damunt del banc on els visitants de museu cansats solen seure. Ja us podeu imaginar el rebombori dels espectadors, que no devien saber si era un dels espectacles de dimecres (pagant i a reu d'or) o si érem dibuixants professionals. Era el concepte d'open studio una altra vegada! Doncs res, a dibuixar. El model es posava l'alarma i feia una posició perquè el dibuixéssim. Jo anava amagant el que feia, però ara us n'ensenyo el primer i el darrer. M'hauria agradat tenir un carbonet a mà. A casa en tenia un, a Sant Cugat, d'un juliol dels 16 anys. Al final de tot (jo he tornat perquè tenia gana, no perquè me n'hagués cansat), he aconseguit oblidar-me de la gent, he vist que els que m'envoltaven tampoc no eren professionals i que ningú no semblava jutjar el que feies (eren més crítics a la classe que vaig fer) i ha estat una experiència divertida. Vés que no m'apunti a un casal de barri, quan torni. Però això dels models reals que es despullen (al museu no del tot, com veieu) no sé si deu ser tan freqüent a Catalunya, perquè ho desconeixia. Em relaxa molt, a mi, pintar i dibuixar, sobretot perquè ja vaig veure fa anys que la perspectiva, les proporcions... no m'interessen gaire, així que, simplement, segueixo l'impuls.

Aquesta escultura es movia.

A través de Facebook, he creat un comiat amb sopar i un altre de només begudes per al grup d'excompanys d'anglès i un parell d'amics americans. Seran els dies 23 i 24. El 25 dormo a ca A. i el 26 volo. I la setmana que ve tinc la reunió-dinar de cloenda amb el tutor.