Tornen els Fun Fridays de museus!

De fet, ja van començar la setmana passada. Un altre estiu, a Massachusetts cada divendres ofereixen uns quants museus gratis i un, sol ser a Boston. L'any passat, A. i jo els vam aprofitar molt a l'agost, perquè l'u de juliol era a Catalunya de congrés. Així que aquest és el meu primer inici de mes de juliol a Boston i es preveu mogudet: la immobiliària no para de portar gent per veure el pis (i avisa dues hores abans si és que ho fa), segueixo amb els preparatius burocràtics, tinc ganes de gaudir de l'estiu aquí, dilluns és festa (l'Independence Day!!!!, en què m'havien ofert tornar a València amb el bitllet pagat, però vaig estimar-me més aprofitar el mes), un vell amic meu vindrà de visita a la ciutat, una estudiant també hi farà turisme i espera que li ensenyi el campus i les biblioteques i segueixo amb la feina del projecte, tot i que aquesta nit, al final, he avançat ben poc i badat massa navegant i mirant on queien els llamps.

També han estat uns dies de cloendes: del programa internacional de mentors del qual he format part durant dos anys, aquest com a directora d'especialitat, i que celebra l'acte final dilluns a València (el curs que ve no hi participaré per deixar lloc a altres projectes), del MOOC (n'obrim les inscripcions dilluns i el dia 18 n'oferirem la segona edició, que a partir d'ara estarà sempre disponible a Coursera)... Ja estem a la recta final. També he decidit agafar-me unes setmanes de vacances de la pel·lícula, que solc redactar els diumenges, aprofitant que dijous passat vaig quedar amb el director de cinema i està enfeinat (la reprendré a la tornada).

Així que avui, després d'una setmana molt més intensa del que em podia imaginar, A., jo i dues noies noves de l'estat espanyol (feien pràctiques i una estada de recerca d'uns mesets a Tufts University), hem anat al museu del TD Garden de Boston, l'estadi de bàsquet i d'hoquei (els Bruins), que deureu reconèixer de les fotografies de l'any passat, quan hi vaig anar per un partit dels Celtics que em va encantar. A Chicago ens vam quedar sense repetir experiència amb l'NBA perquè vam tenir un problema amb el pagament de les entrades. M'hauria agradat anar una estona als Red Sox, de beisbol (alguns en vau veure fotografies des de fora quan vaig anar amb F. a Fenway), però no s'hi anima ningú...

Hem pogut baixar a la pista i ens hem fet fotografies amb totes, totes les mascotes. No m'ha fet gens de vergonya demanar-ne! Com sempre, hi havia una part interactiva de l'exposició on un senyor (amb dificults aparents a l'hora de situar Europa al mapa -em fa gràcia, perquè A. se sol definir com a europea perquè ens localitzin ràpid a l'altre continent i L., en lloc de dir que és holandesa, si se m'escapa la nacionalitat de les dues, em corregeix i diu de seguida que som bostonianes, perquè hi vivim. Com que vaig treballar en un centre de sociolingüística mentre estudiava i també vaig cursar Dialectologia de la percepció [no sé com traduir-ho] a Torí, sempre em fixo en com ens identifiquem-), ens ha parlat de la mida de les sabates dels jugadors de bàsquet (evidentment, amb referents americans), de les marques d'espardenyes de la zona i de l'evolució dels cascs protectors d'hoquei.

Més xarrera que vitrines per part del nostre grup, però, personalment, com que no hi entenc gens, la meua part preferida ha estat baixar a la pista (m'ha recordat les invasions de la pista dels circuits de de motos de Misano i de Mugello a Itàlia, però de forma més cívica), fotografiar-nos amb les mascotes, l'exposició de les dones al món dels esports (a les competicions, als equips universitaris, les primeres locutores d'esports als mitjans de comunicació...) en el marc del Title IX (hi faltava definició, tot i que potser per a ells és un concepte conegut) i la botiga de records (tot i que és caríssima, com ja havíem comprovat amb altres articles dels Celtics). L'exposició del museu la van canviant. Es veu que l'any passat hi tenien un objecte de Kennedy.

La màscara decorada també m'ha sorprès. Representen les ferides que s'hauria pogut fer el jugador si no anés ben protegit. Hem acabat dinant a la famosa pizzeria Regina del North End, el barri italià (però ja no tenia bateria al mòbil perquè està malmès). De dins, pareix un diner, les pizzes porten un munt d'ingredients i són molt bones. M'he fartat. Encabat hem travessat el centre (des d'ahir fan visites històriques perquè es commemora fins dilluns el cap de setmana/pont del Fourth of July, el Quatre de Juliol, dia de la Declaració de la Independència dels EUA, ens han regalat banderetes americanes, hi havia una orquestra de militars, la gent que s'acumula al centre les tardes dels divendres d'estiu (es fan moltes jornades intensives) i encara hem fet una xocolata gelada (amb gel; boníssim, més carregat que el Cacaolat; feia molt de goig i era enorme) a la Burdick's de Copley, la plaça de la catedral. El Boston Public Garden també estava florit. Feia un dia preciós per passejar i estàvem a 28-29 graus (a les nou, però, la tempesta).

Em penso que n'he penjat l'estàtua alguna vegada. És el famós boxejador italià. L'estàtua està a l'inici de North End.

Un home molt ràpid. De Boston, però va estudiar a Georgetown University (!). 

Jo monitoritzant on havien caigut els llamps. Aquestes cases de fustes no transmeten gaire confiança en tempestes com la d'avui i ha caigut un llamp molt a prop. Demà vaig mirar si fer una ruta literària de Poe (m'adono que mai no us n'he fotografiat l'estàtua i era just al carrer del costat d'on vaig tenir l'hotel els primers dies i hi passo de tant en tant) i altres autors de Boston (L. M. Alcott, Emerson), però no em va fer gràcia la zona de la ruta.