Les festes majors de San Antonio a North End, el barri italià

Aquest cap de setmana eren les festes majors del barri italià de Boston en honor a Sant Antoni. Les celebren les persones que van emigrar de Montefalcione cap a aquesta ciutat. D'aquest enllaç sembla desprendre's que és una de les comunitats més nombroses i actives de Montefalcione a l'exterior. Hi havia molts de motius per treure-hi el cap, però un d'ells és l'estimació que sento per la cultura italiana i la seua gent. Itàlia, Torino, em van deixar una empremta que el temps (però no els viatges) han relativitzat, però que no s'esborra. Una altra raó hauria pogut ser que quan vaig consultar-ne el programa em va recordar les festes del meu, de poble, que seran aviat: allà tothom es coneix i hi ha un sentiment de comunitat, però el que em va fer pensar-hi no va ser això sinó el fet que la celebració girés entorn del menjar, hi hagués una actuació musical i els actes religiosos (en aquest cas, una missa fora de l'església, la missa tradicional en italià i una processó que m'hauria agradat molt veure, però que feien molt més tard). Senzill.

Al programa de festes també hi deia que la celebració tindria lloc a tres carrers, que, com em va indicar (aquest cop encertadament) el Googlemaps, van seguits. Però no em podia imaginar que, literalment, la policia havia tallat l'inici del primer carrer (estaven allà palplantats davant de les tanques), hi hagués tres carrers decorats i aquells tres eren els únics on hi havia moviment. Vaig arribar-hi cap a les dotze del migdia, a l'hora de dinar i de seguida em va sobtar que no fos capaç de reconèixer-hi res més enllà dels tòpics culinaris italians, ni tan sols el tipus de festa. No eren tradicions del nord, de la meua Torino, sinó que se m'oferia un espectacle nou de gustos, olors i sons (música italiana!) i molt de merxandatge tòpic (del tipus: no parlo fort, sóc italià, no és pasta, són agnolotti; bé, era un altre tipus de pasta, però no sóc italiana, no ho recordo i m'encanten els agnolotti a la piamontese, així que si sabeu algun lloc de Boston o de Catalunya on en cuinin, digueu-m'ho). Un dels plats que inicialment no vaig reconèixer eren les (rice balls, boles d'arròs), és a dir, arancini! Segur que recordeu el sopar al qual, un any després de l'Erasmus, vaig anar amb Valentina a prop de la fàbrica de la Fiat. Un amic seu treballava en un restaurant sicilià i ens van fer un menú degustació amb aquesta mena de mandonguilles fregides gegants. També vaig tastar els famosos cannoli del North End (la gent fa coa per comprar-n'hi cada dia), que no havia menjat mai, però que apareixen als Soprano i que també són típics sicilians.

De fet, la celebració era clavadeta a l'episodi d'aquesta sèrie (una sèrie televisiva americana d'aquelles que han fet història, sobre un mafiós d'ancestres italians que viu a Nova Jersey) en què Gualtieri organitza la festa del barri (és aquell episodi en què els fills de la germana del Soprano tenen un accident als cavallets), però en miniatura. Els tres carrers estaven guarnits amb unes flors que anaven de banda a banda del carrer i banderetes italianes en alguns trams. A les voreres hi havia parades de menjar (mètode americà de menjar dret la majoria i alguna terrasseta), sobretot italià, de manera que vaig aprofitar per dinar allí. També hi havia alguna parada de fer punteria (dards, porteries d'hoquei) per guanyar peluixos i un escenari on en aquell moment i fins a l'hora de la missa hi sortien a cantar joves de Nova Anglaterra que comencen ara la carrera musical (pot ser que fos un concurs). Cantaven un parell de cançons cadascú i es quedaven a animar la resta. Hi havia una vintena de persones davant de l'escenari, alguns dinant asseguts al terra. Feia molta calor.

Però el que em va deixar més parada (no m'esperava que la sèrie fos fidel a la realitat en aquest detall) és la capella de sant Antoni que tenien al carrer. La gent feia coa per pujar-hi (com a Saragossa amb la Mare de Déu del Pilar, la majoria s'hi fotografiaven) i, un cop dalt, enganxaven un bitllet (recordeu que hi ha bitllets d'un dòlar) al sant i en baixar podien endur-se una estampeta i una xapa. Estava ple de bitllets i els anaven recollint de tant en tant.

En acabar vaig tornar a Quincy Market per veure els hiphopperos de la una, que aquell dia tenien molts espectadors i vaig riure una estona més.

Demà és festa, dia del treballador i fins i tot la biblioteca em penso que està tancada! Si no tanca ni els caps de setmana! Dimarts comencen les classes, però la que vull seguir és dilluns, dimecres i divendres, així que m'hauré d'esperar i mirar d'aconseguir el/s llibre/s abans. És la shopping week, en què els estudiants assisteixen a tantes assignatures com volen i divendres han d'haver triat quines els han agradat més i volen cursar. Soler fer cinc assignatures per quadrimestre, m'han dit, en grups molt reduïts i participatius que depenen força del nivell dels estudiants (tenen codis segons el nivell, perquè poden fer-les a primer o a quart, però convé que sàpiguen què se n'espera). He mirat uns quants programes d'assignatures i els exigeixen molta feina, escrits cada setmana en algunes assignatures i es veu que els exàmens no són tan freqüents. No em vull ni imaginar si hagués demanat mai la quantitat de feina i lectures que hi diu en una classe!

Avui un esquirol es passejava per la barbacoa, però quan he anat a buscar el mòbil per fotografiar-lo ha saltat a la tanca, el veieu? La caseta que no es veu, però que queda a l'esquerra és el colomar, on un dels germans passa la major part del temps. També hi fa bricolatge (a la tauleta del costat hi té eines de manualitats i també al soterrani). La foto està feta des de darrere de la tela mosquitera de la meua cuina. Jo esmorzava, em penso!

Ara plou