Boston, una ciutat amb història i feta a la mida humana dins dels EUA. Part I

Avui m'he agafat el dia de festa: de cerca de pis i de qüestions acadèmiques (el problema que vaig tenir amb el carnet, segurament per un error meu, persisteix, així que demà miraré de solucionar-lo), que amb tants de tràmits no vaig tenir ni cap de setmana! Així que m'he quedat a Boston (no em puc creure que hagi passat un dia aquí allunyada de Harvard, sense seure a cap cadira de colors) i he fet el famosíssim Freedom Trail, que aviat podem començat a dissenyar per a Catalunya (de batalles bèl·liques, només cal posar-hi les del passat), el camí que els va menar nord-Amèrica a la independència dels britànics, a deixar de ser una colònia. 

El Freedom Trail comença a la vora mateix del meu hotel, al Boston Common Park, que a hores d'ara ja coneixeu. Pel camí m'he trobat els pares d'estudiants de les universitats d'aquí Boston (com l'Emerson college) que estan aquí al costat amb cotxes plens fins dalt de tot d'objectes o carregats amb capses perquè a sons fills no els falti res durant els mesos acadèmics. És dimarts i hi havia molt d'ambient als carrers. Al matí feia una mica de fresca (en sento des que vaig arribar), però després al sol s'hi estava bé sense jaqueta. M'ha encantat el recorregut: el pots fer amb guia de forma gratuïta o bé autoguiat, que és l'opció que he triat perquè tenia ganes d'anar al meu ritme avui (després de dies de: "d'aquí 45 min. a la meua oficina", "a la 1 a l'altra punta", "fa un minut que t'he enviat un correu i no m'has dit res" o "no m'has agafat el telèfon" -jo que ara vaig canviant encara del número d'allà a l'americà) i segueixo amb les butllofes als peus. A més, tenia la guia dels EUA que em vaig comprar i hi ha cartellets pel camí (a més de museus; la majoria de pagament). L'itinerari és molt fàcil de seguir (jo ho agraeixo moltíssim) perquè l'únic que has de fer és no separar-te de la línia roja dibuixada al terra (o recordar on l'has deixada). Acompanyeu-me durant la passejada a través de les imatges. 

L'inici de la ruta és el punt d'informació del Boston Common Park, on uns quants americans es van rebel·lar contra els britànics, que van ocupar aquest lloc. Estem parlant dels anys 70 del s. XVIII, que a vegades ens hem de sentir dir per estrangers que del 1714 ja fa molt de temps, que ens oblidem de les conseqüències d'aquella guerra. D'acord, ells en van sortir victoriosos, però els efectes de la guerra de la independència americana també són ben vius en el record. Per cert, també homenatgen una derrota, la de Bunker Hill, per l'esperit de resistència que va demostrar el poble americà en enfrontar-se contra l'exèrcit britànic, molt ben preparat, que finalment al tercer intent va vèncer aquella batalla.

Aquí teniu la Massachusetts State House, que ja vau veure ahir, la seu del nou govern després de la independència. Només es pot visitar per dins amb reserva.

La tercera parada és la Park Street Church (església), significativa pel que fa a l'abolicionisme de l'esclavitud. N'he fotografiat el cementiri (n'hi ha uns quants al Freedom Trail), anomenat Old Granary Burying Ground, perquè antany havia estat un graner. Hi estan enterrats personatges que van signar la Declaració per la Independència, entre els quals Samuel Adams i Paul Revere.

La porta representa que imita l'arquitectura egípcia antiga. Al cementiri hi havia diversos panells informatius. S'insistia en el fet que aquest terreny era propens a les llacunes subterrànies, de manera que sovint es trobaven els cossos dels morts surant; a més, si hi ha aigua, hi ha herba, de manera que alhora s'usava com a camp de pastura, amb la condició que si es feien malbé les tombes, es considerava que havien estat les vaques i els propietaris n'havien de pagar la reconstrucció. A les làpides hi diu l'edat dels difunts que hi van ser enterrats (moltíssims) i cridat l'atenció la mortalitat infantil al s. XVII i la quantitat de dones que explica la documentació que van morir al part. La tomba del mig és de la família Franklin. Si no m'erro Benjamin Franklin la va fer construir en record de sons pares.

Primera escola pública. s. XVII

Una altra església: King's Chapel, amb el cementiri corresponent (el més antic), del qual no penjaré fotografies. Fixeu-vos, però, amb la imatge següent i la forma estranya que té l'església (entrada: donació d'un dòlar). Les columnes les havien de portar d'Anglaterra perquè els les havien ofert, però no podien permetre's el transport, així que les van acabar fent de fusta.
L'edifici religiós actual es va construir al voltant de l'anterior, que era de fusta (s. XVII). La campana és del taller de l'independentista Paul Revere, que a mesura que avances pel Freedom Trail va adquirint protagonisme. Al final, farem cap a ca seua, tot i que no deixen fer-ne fotos de l'interior. El cas és que, tot i que va dur a terme altres missions i que també és autor, a més dels treballs artesanals d'or i de plata (son pare en tenia un taller i ell el va heretar, a més d'entrar al negoci de les campanes) i de les il·lustracions propagandístiques en contra dels britànics, és conegut per la cavalcada nocturna dalt del cavall com a missatger que va advertir els seus companys de l'arribada de l'exèrcit britànic abans de les batalles de Lexington i Concord.

 El 33 és el compartiment o el banc de la família Revere a la King's Church.

P.S. Se m'ha desencaixat el text amb les imatges i he mirat d'arreglar-ho com he sabut, així que continuaré la ruta en una entrada nova.