dilluns, 18 d’agost de 2014

Xoc cultural

Fins ara no m'havia passat mai, ni quan vaig anar a viure a Itàlia als 20 anys, ni quan ho vaig fer a Londres, per tant és ben cert: hi ha una cultura europea i una de nord-americana i, de fet, costa molt entrar dins del sistema nord-americà i encara més si no treballes en una empresa d'aquí (no parlo sobre la situació dels estudiants, que segurament tenen molts programes d'acollida).

No es tracta només de les condicions i el procés del visat, que en el meu cas va durar dos mesos amb feina i institució d'acollida, sinó d'accions quotidianes (la propina obligatòria, els semàfors optatius, consumisme pur, els excèntrics -que no són una raresa, precisament-, els múltiples usuaris electrònics que es necessiten per a tot, un Starbucks a cada cantonada i els Donkin Donuts els segueixen -nota: pocs McDonalds a la ciutat-...) i, sobretot, de tot el que necessites per instal·lar-te, és a dir, el pis. La meua idea és la de no compartir-lo (ja vaig viure aquesta experiència, va ser molt rica, però ara vull casa meua) i ja m'havien avisat que els pisos a Boston i a Cambridge eren molt cars (il·lusa de mi vaig pensar que RES no podia ser més car que Londres i em vaig equivocar), però és que el mercat és molt agressiu i la gent es mou dia i nit (com els agents immobiliaris) i aquí només regna la llei de l'oferta i la demanda: que vol dir que veus un pis, t'agrada, omples una sol·licitud, pagues el dipòsit i tots els mesos que et demanen i... ep! el propietari valora totes les sol·licituds de les persones interessades (perquè s'ha anunciat a diverses agències, a tantes com coneix: total, la quota d'una mensualitat per a l'agència la paga qui cerca pis) i en tria una. Jo no ho entenia, no entenia que tu dissabte al matí veiessis un pis i l'anessis a pagar (perquè s'ha de fer immediatament: és una bogeria grossa) i tinguessis la sort que abans de fer-ho l'agència s'assabentés (perquè hi ha trucat) que divendres a les 22.30 (10.30 p. m.) el propietari havia triat una sol·licitud. Sí, sí, m'ho havien dit el dia abans (el senyor de la primera agència amb qui vaig quedar), però dissabte em va passar a mi amb un piset a Harvard Street. Però realment fer-ho en una agència (o diverses) ajuda molt perquè t'assessoren (ara bé, no et poden dir si la zona és segura o quant minuts hi ha caminant des d'allí al metro, en canvi sí que poden contestar si deixarien que sa filla hi visqués o quantes milles hi ha -milles!, no em solucionen res, com els fahrenheits als quals peta la calefacció-).

Deia que no entenia res. Com poden valorar una sol·licitud per damunt d'una altra? T'ho demanen tot i dins del "tot" hi entra el social security number (que a l'Oficina Internacional de Harvard em van aconsellar que deixés per al setembre, que hi anirà un assessor per orientar-nos i és un procés llarg que a més has de fer al cap d'un temps -en el meu cas no és obligatori, però em van dir que l'alternativa per fer la declaracio, que s'ha de fer igual, era terrible-), el credit record (l'historial de pagaments/deutes dins dels EUA, per tant nosaltres partim de zero), ingressos amb unes condicions determinades, referències... Espantós. I encara més quan t'assabentes que pagar al moment vol dir pagar amb xecs (!).

Volia estendre-m'hi més per si servís a algú, però he endarrerit massa l'entrada (m'he passat la tarda fent paperassa i encara m'he errat -no sé en què- en donar-me d'alta d'usuari del carnet de la universitat, així que ara espero resposta dels informàtics) i tornaré a parlar del pis quan tot estigui al sac i ben lligat, esperem. Perquè ahir diumenge vaig veure més apartaments, però al migdia havia quedat amb l'autor del blog Una guineu per Boston i aquí va començar la diversió. Ens vam trobar al meu lloc preferit, Harvard Yard, de fet a l'estàtua de John Harvard. Jo portava la carpeta de la UB (de fa dos anys, que als profes no els les regalen encara que hi insisteixis durant un mes) i ell una samarreta catalana. Ens vam reconèixer així. Aquella tarda vam caminar des de Cambridge fins al Boston Common Park, que de fet és on tinc l'hotel i on jo havia anat a passejar aquell mateix matí (també al Garden), malgrat l'amenaça de pluja. No va ploure. Vam dinar pel camí, en un restaurant americà (hamburgueses, begudes que reomplen) i em vaig adonar que aquesta ciutat no és tan gran (que és l'única raó per la qual els meus coneguts em poden haver parlat de "ciutat europea" -juntament amb el fet que es pugui arribar prou bé als llocs en transport públic, amb una mena de metro, la T-). La ciutat de Boston, Cambridge i els suburbis estan enganxats. De seguida reconeixes les places principals: Davis Sq al poble de Somerville (segueixo la línia roja de tren, la millor), Harvard Sq a Cambridge, segueixo baixant amb Central Sq, ... la parada del Park és la de l'hotel i l'avinguda Massachussets, de la qual us vaig parlar, ho recorre tot de punta a punta.

Us penjo fotografies de diumenge. Avui només n'he fet una perquè he tornat a l'agència, m'ha donat el carnet de Harvard (iupi!) que després no he codificat bé, he trobat correus i m'he passat la tarda emplenant documentació i ordenant-la, a més de parlar amb la família i J. A més, avui no he dormit gaire i el jetlag s'agreuja quan depens de tràmits catalans. Però la fotografia d'avui és clara: han arribat els estudiants i es dediquen a fer gresca, novatades, proves, acullen amb crits i samarretes els nous estudiants (freshmen) amb els quals compartiran casa. Avui no omplien el pati els estudiants que quedaven fer cursos de primers auxilis i teatre (l'escola d'estiu també s'havia acabat), sinó els nou-vinguts. De quarts de nou a les dotze, els he vist fent jocs al campus.
El jardí del costat del Boston Common un diumenge. S'hi estava més bé!



Igual que el Meneken Piss de Brussel·les, vesteixen els aneguets segons l'esdeveniment (un partit, la marató, el gorret de Pare Noel per Nadal...).

A Harvard també n'hi ha de valents.

George Washington. En aquesta àrea hi ha moltes referències a la guerra de la independència i al fet que Boston fos abolicionista quant a l'esclavitud.

M'encanta la llimonada americana  i al parc sempre n'hi ha diversos carrets. El travesso cada dia, però només n'he begut un cop, eh, Olivera.

A Boston hi ha moltes estàtues d'animals daurades: tortugues, conills... També vam anar a veure la línia de meta de la marató de Boston i hi ha un record a les víctimes de l'atemptat.

State House

He posat la fotografia d'una de les cases típiques de Harvard, rogenques, al costat de la d'un dels edificis del MIT.


MIT. Vam recórrer-ne alguns passadissos, vaig treure el cap en una aula, vam admirar els museus dels passadissos i els laboratoris amb parets de vidre. Em va cridar l'atenció que el professor amb el qual treballaré em digués que aquí les classes són de 4-15 estudiants. Educació molt personalitzada, interactiva. Harvard és molt exclusiva, jo no hi he vist turistes orientals passejant pels passadissos com al MIT; de fet, em penso que no es pot fer i necessites la targeta per a gairebé tot (hi ha tours pel campus, eh -avui m'he perdut el de l'Oficina Internacional pels tràmits, però aquest està més enfocat a qüestions pràctiques em penso-) i a Cambridge hi ha una cafeteria només per a membres de Harvard. Me la va ensenyar el de la primera agència.
El riu que separa Boston i Cambridge. La foto no li fa justícia.


Avui. Primera hora. Les classes comencen l'1.



Em va explicar M. que al Boston Common Park a vegades hi ha gent jugant a quidditch, amb una granera entre les cames empaitant pilotes, però que no van vestits de Harry Potter!

P.S. Si cliqueu damunt d'una de les fotos les podeu anar passant com si fossin diapositives a la pantalla de l'ordinador. Feu anar les fletxes. Es veuen molt millor.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada