Quatre notes vitals (o pluja d'idees abans d'anar a dormir)

[Cada dia tinc veïns més sonats: ara uns han posat una gravació d'un home cridant com un boig fent un monòleg i quan s'acaba torna a començar. Deu estar a la meua porta. És tan espantós que tinc la TV de fos i tot. Jo! És pitjor que la discoteca de davall de l'hotel o el que sigui].

Dit això: d'acord. Em dono per al·ludida, les explicacions històriques sobre la guerra de la independència dels EUA no és el que voleu llegir la major part dels que feu una ullada a aquest blog. De totes maneres amenitzaré l'actualització sobre les meues darreres experiències aquí amb fotografies del darrer tram (per ordre) del Freedom Trail, perquè tot i que ja hem parlat per Skype avui (això de l'horari ho fa complicat) potser us passa com a mi i no us arribeu a fer la idea de com de bonica i animada és Boston. M'ho podia esperar de Cambridge, una ciutat universitària (abans ja us he fet cinc cèntims sobre la freshmen week per als estudiants de primer i la shopping week d'assignatures, perquè me n'he informat a través de blogs d'universitaris de Harvard).  

Avui m'he quedat a l'hotel a treballar. Volia posar una mica d'ordre a la recerca (per començar), rellegir-me la programació, escriure a un parell de persones... aquesta mena de tasques. Després de tants de dies sense parar ni un moment, tenia ganes d'estar tranquil·la amb l'ordinador, perquè sabia que si avui hagués anat a la Widener Library (la de les columnes) com a investigadora, per buscar els llibres que anit em vaig apuntar, hauria tornat a ser esgotador i a sentir-me... nova. Perquè encara no sé com moure'm per la biblioteca (és enooorme) ni com buscar-hi els llibres i encara no tinc el cubicle que vaig sol·licitar ahir (trigarà una setmana i pot ser compartit amb quatre persones! Això em va deixar descol·locada, perquè n'havíem parlat a bastament abans que vingués, però es veu que abans l'havia de demanar amb un FORMULARI EN LÍNI, of course). Però puc entrar en una sub-biblioteca, una zona restringida a les persones del departament de clàssiques amb el carnet i això sempre fa gràcia. A més, m'han donat una adreça electrònica de la universitat!!! Volia fer una visita guiada per la biblioteca perquè ahir vaig veure un cartell on hi deia que eren els dijous a les 3 p. m. Però anit vaig veure per internet que les fan a partir del setembre, així que per si de cas ho he deixat; potser més endavant. No volia anar a Cambridge perquè sí. Tot i que m'he perdut la trobada amb el lector de català, que ahir no vam aconseguir coincidir.

Demà a mig matí aniré a la biblioteca, doncs, i miraré de trobar-hi el primer llibre de la llista. Un imprescindible. Tenia tantes de ganes de començar a centrar-me en la recerca! No vaig pensar prou en com costa instal·lar-se en un continent nou (a Londres vaig arribar a la residència al tercer dia), però el professor que tinc com a mentor ja em va dir el primer dia que no parlaríem encara de recerca perquè ara havia de fer el niu. Tenia raó. Diu que més endavant quedarem per dinar i parlar-ne. (I penso assistir a les seues classes d'aquest quadrimestre, que em van molt bé pel tema! Quin privilegi). A més, ma cosina C., que va estudiar anglès un estiu a Boston, també m'ha convidat de part de la família que la va acollir a sopar amb ells. Li vaig dir que sí, per quan ja estigui a la nova casa! Ara encara sóc a l'hotel. M'anirà bé conèixer gent, encara que sempre fa una mica de vergonya.

A la tarda he quedat amb una professora del departament de romàniques que ara està de sabàtic (no us ho perdeu: quan fan sabàtic no tenen despatx, es veu, malgrat que ells evidentment segueixen treballant. A Catalunya els professors també fan recerca durant els sabàtics i classes com a emèrits -conserven despatx-, però aquí veig la gent a la feina dia i nit i caps de setmana, físicament, com els de la immobiliària). Però... el més important és que he signat el contracte d'un estudi (amb mobles! tot i que no tinc el control de la calefacció i l'aire). Molt americà: en una casa unifamiliar, a Somerville, el poble del costat de Cambridge, en un barri residencial, amb casetes de fusta amb banderes americanes al jardí. No és que llogui tota la casa, sinó que (heu vist Love it or List it al canal Divinity? on sempre restauren soterranis per llogar a una persona sola?) llogo bona part del pis de dalt, però en realitat tin la meua pròpia porta, escala, habitació, cuina, rebedor... Com si fos un apartament en un bloc de pisos. Compartim adreça (demaneu-me-la per correu electrònic), però jo sóc R (de "rere la casa"?). Em penso que us agradarà molt quan vingueu a veure-la. De moment he signat un any de contracte. Davall hi viuen dos germans de mitjana edat, un de més granadet. M'hi mudaré el 28, perquè tinc l'hotel pagat i perquè no regalen ni una nit, totes els les he de pagar. Aleshores ja em compraré detergents, menjar, olles, estris diversos... (potser més endavant una estufa elèctrica per quan marxin de viatge...). Ha estat una aventura: he hagut de fer mil passos que no m'imaginava fent i... ara dec entrar al sistema. 

Demà operen a J. 

I dissabte és la V!! Al Boston Common. Ja tinc la samarreta de la via de l'any passat i l'estelada a punt. El cap de setmana passat hi havia una trentena d'apuntats, però com que a la via es veu que n'eren un centenar, segur que en deurem ser molts més. Ho fem tan aviat perquè s'ha d'enviar el material perquè els mitjans de comunicacií i l'ANC els tinguin a punt per a la Diada. M'ha dit el Jordi d'H. que a Jerusalem també en fan una! Em penso que em va dir que era la setmana que ve. Ja us ho explicaré. Després es preveu que hi hagi un pícnic. 

Aquesta fotografia volia comentar-la perquè, tot i que en realitat no forma part de forma estrica del Freedom Trail, el Quincy Market hi queda al mig i hi volia anar de totes maneres! És un "mercat", però per mercat volen dir, la majoria de vegades (com en el cas del meu estimat Harvard Square Market amb el bufet de menys de 8 dòlars sense beguda -i sense haver de calcular la propina, que em penso que ja la inclouen-) paradetes de menjar de tot tipus. Amb poques taules, sobretot per emportar (per això la gent acaba menjant fora als bancs) i hi vaig anar a les 12.30, l'hora de dinar d'aquí! Tot i que aquí es pot menjar a tothora, sempre estan tots els restaurants oberts. Hi ha tanta gent que és com si entressis al mercat de la Boqueria. No vaig gosar treure el mòbil per fotografiar-ne els passadissos. 

Ah, quan dic tot tipus de menjar, és tot. La llagosta per emportar triomfava i... si he de jutjar pels pekuixos, jerseis,... i records que he vist per la zona, la llagosta deu ser típica de Boston, tant com el cranc a Sant Francisco (us en recordeu?). 

Em penso que no havia vist mai maçanes d'aquestes.

La gent menjant al carrer. A l'altra banda hi havia uns hip-hopperos que quan vaig tornar a les cinc encara amenitzaven el dia.

La casa de P. Revere, patriota, personatge de la guerra de la independència (a l'església que veureu més avall algú, potser el capellà, hi va penjar un fanalet per indicar-li per on venien els britànics; així va poder avisar la resta en una cavalcada).

Fixeu-vos en les calaveres. En aquest cementiri hi predominaven. Les seguien les copes i finalment els angelets.

North End, barri italià, ple de restaurants. Llàstima que ja hagués dinat a Quincy Market, tot i que no me'n penedeixo gens. Va ser molt divertit. Un altre dia.

Aquí la butllofa se'n ressentia. Cap a Charlestown, barri irlandès.

Bunker Hill, escenari de la famosa batalla (perduda, però VICTUS moral) contra els britànics. [Per cert, aficionat als Lakers, has acabat Victus?]. A Bunker Hill s'hi pot pujar sense pagar (no hi ha ascensor), però quan vaig veure que a gent baixava amb rampes i vaig sentir "gairebé 300 esglaons" em va recordar massa el monestir de Petra a Jordània, que sí, va valdre molt la pena (veg. el meu compte de Twitter), però la butllofa i jo vam decidir deixar-ho per quan vinguin les visites i vulguin veure la vista de Boston i del port!  

Maqueta friqui del museu de Bunker Hill.

I allò d'allà és... un autobús!

 Com els de San Francisco... dels de l'aneguet. Vaig preguntar-ho per curiositat i valen 38 dòlars una persona.

No dubteu a comentar!!