dimarts, 26 d’agost de 2014

Vius aquí?

"Vius aquí?" no és una pregunta fàcil de contestar per a algú que acaba d'arribar. No es pot respondre amb un sí o un no perquè no n'hi ha prou. Com deia Eva en un comentari, encara no sents que ets a casa. Quan penses en ca teua penses en Catalunya. Es fa difícil pensar en l'hotel, on ara visc, o en l'estudi, on encara no m'he mudat. O en Boston o Cambridge o Somerville. Ni tan sols podria contestar amb exactitud a quin municipi resideixo. Recordo els quatre o cinc primers anys de viure a Sant Cugat. Quan parlàvem del "pis" era allà, al lloc on érem durant la setmana, on anàvem a l'escola, on tenia els pares i M., i "casa" era al poble, amb els iaios, la padrina, els cosins, on anàvem cada cap de setmana sens falta i ens menjàvem un entrepà de truita amb salsitxa divendres a la nit a l'autopista. Hi teníem roba encara, pijames, raspall de dents. No calia endur-nos l'equipatge i el viatge passava tan ràpid!

Però he vingut per viure-hi dos anys, així que tampoc no puc dir que estic de turista. Els primers dies no vaig veure res, no coneixia Boston, tot i que de seguida em vaig enamorar de Harvard. I tota aquesta introducció era per dir-vos que avui he decidit aprofitar que no em queden gaires nits d'hotel, un hotel molt cèntric sense que m'ho imaginés (em va costar descobrir-ho fins i tot un cop aquí, fins dimarts passat), per fer turisme. Ahir ja ho havia pensat, però no em volia perdre el primer dia d'arribada dels estudiants de primer, acollits pels més grans. Els de primer reben un tracte especial i fan vida íntegrament al campus (veg. comentari d'ahir). Us penjaré fotografies del campus decorat. Així que vaig fer dia de biblioteca, més o menys relaxat.

En canvi avui he tornat al museu de la massacre del Boston (o museu revolucionari, de la guerra de la independència al s. XVIII), on al final no havia entrat quan resseguia el Freedom Trail perquè no em volia empatxar d'exposicions. Si m'hagués comprat l'entrada conjunta del Freedom Trail m'hauria estalviat diners, però no hauria pogut gaudir-ne tranquil·lament, fresca encara (tot i que avui m'ha sortit el cansament i feia moltíssima calor. M'he posat morena i tot, aquests dies. De bo de bo). El museu, a l'Old State House, l'edifici del governador quan eren una colònia i del Commonwealth quan són independents (al balcó s'hi va llegir la declaració d'independència, de Filadèlfia), segueix la mateixa línia expositiva que la del South Common Meeting House, de la qual us vaig parlar a la primera entrada sobre el Freedom Trail. És a dir, hi ha cartells informatius que segueixen un ordre cronològic, amenitzats amb objectes de la vida quotidiana d'aquella època, retrats, olors encapsulades, maquetes, ... L'edifici sol ser històric i la informació està explicada d'una manera molt didàctica, però no es tracta d'un museu interactiu modern (amb ordinadors) o amb audiovisuals ni d'una exposició amb objectes d'un valor incalculable o que van tenir una gran rellevància per als fets descrits. No m'allargaré amb l'exposició dels fets del 5 de març de 1770, podeu cercar Boston Massacre o Bloody Massacre a Internet (contrasteu les imatges i explicacions!). El cas és que el mètode expositiu m'ha recordat el del Museu d'Història de Catalunya, tot i que ara fa molts anys que no hi he anat. Jo ho trobo molt instructiu, tot i que ara sembla ser que està de moda passar per davant dels cartells sense llegir-los, fer-los una fotografia (per llegir-ho a la nit a casa?) i mirar per damunt els objectes que s'hi exposen. Així no val la pena. I això que conèixer el context en què es va produir una situació de tensió entre britànics i patriotes, a causa de les taxes imposades a la colònia, a la qual no es donava la representació política que reclamava, és molt interessant i hom no pot evitar establir paral·lelismes amb la situació actual a Catalunya (sense violència, en aquest cas).

Tot i que aquest museu atreu més els visitants pel nom i pel fet d'estar davant del lloc on van passar els fets d'aquella nit i que té una botiga de records impressionant, a mi em va agradar encara més el de la Common House, just abans d'aquest, així que si només teniu ganes d'un museu, us recomano aquest. Ara bé, visitar els dos dóna una visió molt més àmplia del panorama i permet reconstruir la història sense quatre fets aïllats i inconnexos. De les queixes pels impostos a la nit en què moriren cinc bostonians disparats per armes britàniques fins a la batalla del Bunker Hill, derrota moral dels britànics, que la venceren. I la independència i la redacció de la Constitució com a conseqüència. També és molt interessant el paper que hi jugà la propaganda política, per personatges com Paul Revere, per exemple, que va modificar un dibuix de la massacre de forma significativa. El museu-casa de Revere no té tant d'interès. Almenys no per a mi.

El museu de l'Old State House també organitza xerrades i una petita exposició guiada al lloc dels fets. No és gens extensa i la guia que m'ha tocat ens n'ha ofert un panorama molt ampli. S'inclou al preu de l'entrada. A la zona infantil he aprofitat per fullejar còmics i llibres de contes en què s'introdueix la història de Boston i dels EUA amb el període revolucionari. No he vist que quedés gaire clara, però els xiquets es familiaritzen amb els grans personatges, com Paul Revere, George Washington, John Hancock (que va signar la Declaració d'Independència amb el nom ben gros) o Benjamin Franklin.

Encabat he tornat a un altre dels meus llocs preferits, juntament amb Harvard Yard, Quincy Market, on he menjat a l'hora de dinar d'aquí un pie de llagosta (típica d'aquí). Boníssim, però no me l'he pogut acabar. He esperat que arribessin els hiphopperos (13h.) i he passejat per Beacon Hill i recorregut el Black Heritage Trail, tot i que ja estava massa cansada per visitar el museu Afroamericà. És una zona molt bonica, n'he fet fotografies (per a l'ex-aficionat als Lakers, que demana veure més imatges de Boston), diferent del barri financer d'edificis alts, dels edificis històrics del Freedom Trail i també del barri on viuré, amb les cases unifamiliars i jardí davant. Sí, tinc jardí i porxo (compartits) i terrassa per a mi totsola. Què tenen en comú? Les banderes americanes de les cases. He tornat per Charles Street i he estat una estoneta curta al Garden, que també m'encanta.

Harvard. Freshmen's Week.



Des de les escales de la Widener Library, on estava asseguda llegint després de dinar.

Old State House Museum, Boston



 City Hall

King's Church


Beacon Hill














Garden



 Gràcies pels comentaris i Skypes!

7 comentaris:

  1. Es veu que no et conformes en fer una passejada i visita panoràmica, t'interessa conèixer més a fons el lloc on estàs i ets la única que et quedes a llegir les explicacions dels panells informatius.
    Les fotos d'avui ens permeten veure uns altres tipus d'edificis.
    Ah! veig que els aneguets encara no s'han mogut del lloc...Fes-te-hi una foto.
    Ahir vaig fer rosquilles. Havia pensat portar-te'n però després he recordat que a l'avió et fan declarar que no portes gens de menjar.

    Olivera

    ResponElimina
    Respostes
    1. Les fotos on hi surti jo les farem quan vingueu a visitar-me!

      Elimina
  2. Encara no els havia pogut fotografiar sense gent damunt!

    ResponElimina
  3. Això dels panells als museus a nosaltres també ens crida molt l'atenció. Si al museu no tenen ganes de llegir la informació... en tenen a casa?

    A Grècia vam veure l'exponent màxim: gent que "visita" (per dir alguna cosa) el Museu Nou de l'Acròpolis (una passada) o el Museu Arqueològic de Salònica (ídem) en vint minuts o mitja hora. Caram, som molt lents, perquè sempre ens hi passem quatre o cinc hores (al primer que t'he dit, el dia sencer). Ho veuen tot pel forat de la càmera; de vegades, com a la l'Alhambra, els guardes no paren de dir: "No photos, please. No photos, please." com un disc ratllat (i els russos, la nova plaga turística, ni cas).

    Aquestes fotos són boniques. Escrivint-te des de Tetuan, em semblen un altre planeta...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Eva, ara promouen la slow science, slow research, perquè els resultats s'han de pair i tot es vol molt de pressa per poder complir els mèrits que demanen a cada etapa. Potser també hauríem de començar a reivindicar el turisme slow, per gaudir-ne. I la possibilitat de tornar a un lloc que t'ha agradat el dia següent o d'entrar al museu al qual no vas poder dedicar prou temps o atenció perquè estaves cansat. El turisme sorgeix quan hi ha oci, quan en teoria tenim temps, tot i que no sempre és així i cadascú té una manera diferent de xalar. Per a mi entrar al teu segon blog, ple de detalls, també és un altre planeta! Són espiells a maneres de fer diferents.

      Elimina
    2. Ahir xarràvem amb una parella que ha anat a Tailàndia una setmana (des d'Espanya) i "ho han vist tot"... Maneres de viure. L'snail mail és una manera de slow life...

      Avui ja canvies de casa!

      Elimina
  4. Sí que ho és! Canviada de casa: no he descobert com baixar les cortines avui i la nevera fa molt de soroll (la porta de la cuina no tanca perquè la nevera és massa grossa) i la de l'habitació no tanca perquè és vella. Això sí, la casa és preciosa!

    ResponElimina