dissabte, 16 d’agost de 2014

El dia més llarg

El dia més llarg no va ser dijous, el del vol, en què vaig sortir a les vuit de casa i vaig arribar a les vostres 3.30 a. m., sinó ahir, el meu primer dia a Boston i a Harvard. (De la mateixa manera, hauria pogut titular aquesta entrada "muntanya russa").

Ahir em vaig aixecar a les set, que no sol ser gens habitual en mi i no era perquè tingués jetlag (em va costar despertar-me), sinó perquè volia temps per preparar-ho tot tranquil·lament: buscar les adreces dels llocs i com arribar-hi al googlemaps, organitzar la maleta, esmorzar a l'hotel del districte del teatre, que és on m'allotjo aquests primers 14 dies... Va ser un error fiar-me de l'adreça del googlemaps, però això encara no ho sabia. 
Cambridge.
 Només sortir de l'hotel ja em vaig perdre i vaig fer cap al barri xinès. Un cop vaig arribar a Boston Common Park, vaig entrar al metro (per una entrada lateral) i vaig descobrir que no hi havia cap punt d'informació i que les targetes Charlie Card no les venia la màquina. Més que en el nostre sistema, pensava en les Oyster de Londres i el senyor que em va informar de totes les tarifes. Una noia em va ajudar a comprar un bitllet senzill: primer has de mirar-ne el preu, després ingressar la quantitat de diners que s'hi acosta (no torna canvi i jo no tenia monedes, encara: de fet, amb tanta propina dubto aconseguir-ne mai; per això vaig pagar 3 euros en lloc dels 2,60 que em penso que valia) i la màquina va expulsar un Charlie Ticket que no va funcionar a la primera. La línia roja és la més semblant al nostre metro i arriba a Harvard. Vaig fer cap al mig de Harvard Square: un noi em va oferir un tour, hi havia moltíssima gent, em vaig ficar a la primera porta sense veure res més i vaig fer cap dins del campus de Harvard (veg. la foto de les cadires), a la part més turística, plena de japonesos fent-se fotos amb el senyor Harvard (veg. darrera foto). Jo també me'n vaig fer una i vaig aprofitar per voltar per la zona (amb sabates noves i molt de mal de peus: hi tinc butllofes d'ahir) per fer temps.
A les dotze tenia una cita amb el professor amb el qual treballaré, que va ser molt amable (a més, em va atendre un 15 d'agost!) i em va confirmar que, si ho vull, puc assistir a classes (ja ho havia preguntat abans, però no me'n vaig poder estar). Es veu que treballen en grups molt reduïts i em va avisar que aquí hi predominen els seminaris, que les classes són molt interactives. Vaig recordar les del màster del King's College a Londres. Nosaltres sovint quan parlem de seminari ens referim a una exposició llarga per part d'un ponent, amb sessió de dubtes al final.
Les secretàries no hi seran fins dilluns, que em diran com fer-me el carnet o el que calgui. Després vaig tornar a les cadires de colors (hi he anat tantes vegades en dos dies!) i vaig localitzar l'Oficina Internacional per fer els tràmits per poder tornar a casa per Nadal (necessito la seua signatura) i perquè m'assignessin una assessora per si tinc dubtes. També fan sessions d'orientació i em van aconsellar que al setembre prepari amb ells la sol·licitud per demanar el número de la seguretat social perquè així és més fàcil declarar els ingressos (que, provinguin d'on provinguin, has de fer constar).

 Vaig dinar en aquella mateixa galeria (15% de propina), però la gran descoberta la vaig fer quan vaig abandonar-la, en direcció a Harvard Square, on era la boca del metro: els carrers que continuen en direcció contrària a la universitat són vius, vibrants: música al carrer, restaurants, joves, terrasses i... The Cooperative!!! De Harvard. Primer vaig veure'n la llibreria i no vaig poder estar-me de comprar-hi dos llibres que feia temps que volia. És una preciositat. A més, només he pogut portar dos llibres de casa... Tant de bo amb el carnet me'n pugui fer sòcia perquè em facin descomptes. I és que la cooperativa també té una altra botiga (comuniquen): la d'objectes de merxandatge de Harvard! Tres pisos o més, plens: tasses, gorres, samarretes amb mils variants, desuadores, llapis, carpetes, calendaris, calcetins, pijames, xandalls, calçotets, bolis, agendes (per què la vaig comprar just abans de venir??). Tret dels calçotets, m'ho compraria tot. Vaig poder contenir l'impuls. A veure si el carnet em serveix per als descomptes...
Més tard havia quedat amb una agència immobiliària perquè m'ensenyés pisos (es queden l'equivalent a un mes de lloguer com a pagament pels serveis), però no era fins a les cinc, així que vaig buscar-ne una altra que sabia que era a prop (de fet molt a prop de la d'ahir, però el googlemaps no havia dit això, sinó que indicava l'altra banda del riu, Boston, però jo ni tan sols sabia distingir la frontera entre Cambridge i Boston ben bé, tot i que m'havia semblat estrany). No la vaig trobar i estava massa cansada (a més dels peus, la nit abans havia arribat tardíssim i el vol va fer gairebé dues hores tard), així que després de reposar en una de les terrassetes vaig entrar al tren. No m'hauria hagut de moue d'allí, ja gairebé hi era, però vaig fer cas del googlemaps (que m'ha estat útil mooolts cops) i després d'un transbord (la línia verda és una bogeria: trens curts, cada tram de via és per a una direcció) vaig arribar a Mass. Ave., sí, però a la part de Boston, número 200... i jo havia d'anar a més del 1700... Vaig caminar, buscar taxis, arribar a una zona dubtosa, interrogar un policia que em va dir que anava en direcció contrària tot i que els números ascendien perquè jo anava a Cambridge, pujar a l'autobús, buscar el prefix d'aquí (+1) per trucar a la immobiliària dient que arribaria tard, agafar un taxi per al darrer tram... [estic a un hotel infernal, a mitja nit em desperten els sorolls dels veïns però ara... pitjor: tinc un pub musical o discoteca davall que va des de mitja tarda]. Almenys ja tenia la Charlie Card, que has de demanar a les persones d'informació del tren i no he notat que facin descomptes (potser sí? en tot cas no es tracta de 10 viatges és més barat que un com la nostra T10), però vas carregant amb diners i així s'acumula i es gasta. 

Em va ensenyar uns sis pisos. El darrer, en un altre poble, em va temptar, però a la nit el vaig desestimar perquè no volia ser en un lloc tan tranquil i familiar als afores. Vaig arribar tardíssim a l'hotel, sort que m'hi va portar. Avui li he dit que no i he quedat amb una altra immobiliària que en tenia un fora de la ciutat (i que per això no em convencia, però després de fer cerca de zones per Internet aquesta tarda, si encara el tenen el veuria demà) i me n'ha ensenyat dos. El primer m'ha encantat, però quan anava a fer l'oferta i el dipòsit m'han dit que estava agafat des d'ahir a les 22.30. Quin disgust. Era més del pressupost que tenia, però estava a Harvard Street. M'he quedat aixafada. A més l'agència m'havia agradat. Tenia una altra cita que vaig concertar anit per telèfon, però havia llegit comentaris negatius d'aquesta agència per Internet i no actuaven de manera gaire professional, així que ho he deixat córrer. He dinat la primera hamburguesa del viatge i me n'he anat a l'hotel a descansar i fer cerques (i parlar per fi amb vosaltres per Skype després de dos dies de no poder fer quadrar horaris). He escrit a més llocs. Aquest mercat immobiliari és encara més agressiu que l'anglès.


 La Cooperative de Harvard. Tenen una biblioteca irresistible.

 El centre d'Humanitats.
Boylston Hall: al segon pis està el Departament de Clàssiques, el meu.
 Widener Library. Una de les biblioteques de Harvard, una de les més grans del món. Hi tindré un cubicle de seguida que tornin les administratives de vacances.
 Harvard. Aquestes cadires de colors m'encanten. De fet no em mouria d'aquesta part de campus, just al costat del Departament de Clàssiques, el meu, ni de Harvard Street, una zona molt animada i plena de botigues, restaurants, turistes i els estudiants que ofereixen el tour per la universitat. Aquesta foto és l'única que tinc en què no s'hi veuen grans grups de turistes: en aquesta època encara és el seu territori; les classes comencen l'1 de setembre enguany i encara hi ha pocs universitaris i professors...
L'estàtua de John Harvard a Harvard University. Se li ha de tocar el peu esquerre perquè et porti sort. Jo hi vaig refregar la mà, així que espero trobar un bon pis aviat...

P.S. Fa tant de temps que no penjo fotografies al blog que les he penjat a l'inrevés, per tant l'ordre cronològic va de baix a dalt, que és com us les volia ensenyar.

6 comentaris:

  1. Ara sí que veig les cadires de colors.
    Bon diumenge!
    Olivera

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies! Ha estat el millor dia, tot i que tinc una gran butllofa al dit menut. Fracàs el primer dia de les sabates 24h. I des de fa dos que no les duc.

      Elimina
  2. Quants records em portaran les teves entrades des de Boston! A la botiga de Harvard jo m'hi vaig comprar un termo amb l'escut per al te. El que no sabia és lo del peu de l'estàtua :S Em vaig limitar a fer-m'hi la foto però sense fregar-li el peu!
    De la Charlie Card n'hi ha una historieta popular que ara no recordo… hauré de recuperar els apunts de quan vaig estar a Boston…
    Sort en la búsqueda de pis!

    C.

    ResponElimina
  3. Hahah recupera els apunts i il·lustra'm. Això sí, viure-hi (i ho dic per l'experiència de la cerca de pis) em penso que és molt diferent. Veig tots els turistes enriolats i jo encara sense haver fet el freedom trail. Avui us en parlaré més. Aquesta tarda he de fer papers pendents.
    Una amiga em va enviar un article molt interessant sobre la veritat de l'estàtua de John Harvard. Ahir no vaig actualitzar perquè em vaig passar la nit notificant el canvi de mòbil: si algú que tenia el meu número vell no té el nou que piuli, per favor. :) Escriu-me.

    ResponElimina
  4. Així m'agrada: foto amb l'estàtua el primer dia ;-)

    ResponElimina
  5. hahah L'article em va anar bé ;P Tinc moltes fotos de l'estàtua :D

    ResponElimina