Freedom Trail. Part II
Avui he de fer temps mentre espero unes gestions. Així que aprofitaré l'estoneta que tinc (si no us connecteu al Skype per parlar) per explicar-vos un trosset més de Freedom Trail.
Les quatre primeres fotografies són de l'Old City Hall i el burro és un símbol utilitzat pels demòcrates.
Quan fas el Freedom Trail passes per molts monuments que no hi estan directament relacionats, però val la pena fer una petita pausa en els fets de la guerra de la independència i desviar-te uns passos de la línia roja per conèixer altres esdeveniments històrics que marquen la personalitat de la ciutat i del país. Aquesta escultura, per exemple, és un record de la gran fam que van patir els irlandesos el 1845 per una infecció de les pataqueres. En algun dels museus que vaig anar ahir també parlaven de l'empatia que despertaven entre els americans els irlandesos, sota jou britànic, que també havien de pagar-los taxes. La gran fam va portar molts irlandesos a emigrar cap als EUA, de fet, a Boston ja feia anys que hi havien anat arribant i s'hi va formar una comunitat important. El barri irlandès és a Charlestown, que visites al final del Freedom Trail. A més, hi ha un museu gratuït davant del Bunker Hill que en parla, a més d'aquesta batalla tan assenyalada. Val la pena treure-hi el cap, tot i que amb el trot que porto no m'hi vaig aturar gaire perquè em feien mal els peus (la butllofa). Malgrat la fidelitat dels irlandesos a la constitució, durant un temps despertava recels el fet que fossin catòlics i els nord-americans es pensaven que als convents s'hi comentien crims o hi passaven coses estranyes. Per això quan una monja del convent de Santa Úrsula (ho dic de memòria, si hi ha errors esmeneu-me) va deixar l'hàbit per estrés psicològic, van atacar el convent i el van cremar. Hauria pogut tenir moltes conseqüències perquè els irlandesos volien respondre, però els clergues ho van impedir. Pel que fa a la gran fam, els americans van enviar un vaixell carregat de provisions cap a Irlanda i això també es recorda en diversos punts de la ciutat.
Aquesta és l'Old South Meeting House (entrada: 6 dòlars, hi ha una entrada conjunta amb Old State House i Paul Revere House més barata, em penso que t'estalvies 4 dòlars, però jo vaig pensar que tres museus en un dia era massa per pair-los bé, tot i que ara no ho sé i potser faré un altre dia el que em vaig deixar, el segon). Us recomano entrar a l'Old South Meeting House, és un dels punts forts del Freedom Trail per entendre el procés d'alliberament de la colònia. En canvi, la Paul Revere House (val poc més de tres dòlars em penso) no és imprescindible, ni per les explicacions dels plafons informatius ni per la casa en si, tret que sigueu aficionats als interiors d'habitatges històrics (té l'aspecte d'una casa del s. XVIII). Els museus són senzills i de format tradicional, sense audiovisuals (la meua guia deia que n'hi havia) ni eines interactives i en casos com l'Old State House també hi entra una visita guiada. Recordeu que tot el Freedom Trail es pot fer comentat de forma gratuïta si ho desitgeu. Els guies van disfressats amb vestits de l'època.
Sobre l'Old South Meeting House hi hauria molt a dir, val la pena tant perquè és el lloc històric (com veieu a la fotografia) on es va originar el Tea Party i, per tant, per l'edifici com per la informació que et dóna dels esdeveniments històrics: la primera figura que trobem en entrar és la de l'escriptora afroamericana Phillis Wheatley (mitjan s. XVIII), que va ser agafada com a esclava quan tenia set o vuit anys i va aprendre a escriure i a llegir amb els seus propietaris a Boston. Va publicar els seus poemes, molt lligats a la religió. De fet aquest museu entrellaça els debats i la lluita per la independència dels colons britànics amb la lluita posterior abolucionista en contra de l'esclavitud, en la qual dins dels propis abolicionistes hi havia dues posicions, la radical i la que partidària d'alliberar els esclaus de manera progressiva per evitar cap gran revolta.
Aquest edifici era dels puritans, que s'hi reunien per a realitzar cerimònies religioses (l'escriptora formava part de la comunitat, en la qual també hi havia esclaus, tot i que no podien anar a les reunions de ciutadans ni tampoc a les del 'body of the city', que acceptaven artesans, comerciants..., però sí a l'oració en commemoració de la massacre de Boston, lligada als fets que portaren a la independència), però també s'hi celebraven reunions quan el nombre d'assistents era massa gran per als espais municipals i s'hi debatien temes que els preocupaven. Aquí s'hi reuniren els Fills de la Llibertat i va ser on Samuel Adams va fer el 1473 el discurs que va portar al Tea Party, quan, en un clima de crispació política (i de control militar per part dels britànics) després de la matança de Boston, els patriotes americans decideixen que n'estan farts de pagar les taxes del te que els exigeix el Regne Unit i, assabentats que arriben tres vaixells carregats d'aquest producte, impedeixin que desembarqui per pagar-ne les taxes i llencen el carregament al port. A partir d'aquí seran assetjats i reprimits pels britànics, però tots sabem com acaba aquesta història. Com més repressió, més s'envalentonen.
Continuarà la ruta.
Les quatre primeres fotografies són de l'Old City Hall i el burro és un símbol utilitzat pels demòcrates.
Aquesta és l'Old South Meeting House (entrada: 6 dòlars, hi ha una entrada conjunta amb Old State House i Paul Revere House més barata, em penso que t'estalvies 4 dòlars, però jo vaig pensar que tres museus en un dia era massa per pair-los bé, tot i que ara no ho sé i potser faré un altre dia el que em vaig deixar, el segon). Us recomano entrar a l'Old South Meeting House, és un dels punts forts del Freedom Trail per entendre el procés d'alliberament de la colònia. En canvi, la Paul Revere House (val poc més de tres dòlars em penso) no és imprescindible, ni per les explicacions dels plafons informatius ni per la casa en si, tret que sigueu aficionats als interiors d'habitatges històrics (té l'aspecte d'una casa del s. XVIII). Els museus són senzills i de format tradicional, sense audiovisuals (la meua guia deia que n'hi havia) ni eines interactives i en casos com l'Old State House també hi entra una visita guiada. Recordeu que tot el Freedom Trail es pot fer comentat de forma gratuïta si ho desitgeu. Els guies van disfressats amb vestits de l'època.
Sobre l'Old South Meeting House hi hauria molt a dir, val la pena tant perquè és el lloc històric (com veieu a la fotografia) on es va originar el Tea Party i, per tant, per l'edifici com per la informació que et dóna dels esdeveniments històrics: la primera figura que trobem en entrar és la de l'escriptora afroamericana Phillis Wheatley (mitjan s. XVIII), que va ser agafada com a esclava quan tenia set o vuit anys i va aprendre a escriure i a llegir amb els seus propietaris a Boston. Va publicar els seus poemes, molt lligats a la religió. De fet aquest museu entrellaça els debats i la lluita per la independència dels colons britànics amb la lluita posterior abolucionista en contra de l'esclavitud, en la qual dins dels propis abolicionistes hi havia dues posicions, la radical i la que partidària d'alliberar els esclaus de manera progressiva per evitar cap gran revolta.
Aquest edifici era dels puritans, que s'hi reunien per a realitzar cerimònies religioses (l'escriptora formava part de la comunitat, en la qual també hi havia esclaus, tot i que no podien anar a les reunions de ciutadans ni tampoc a les del 'body of the city', que acceptaven artesans, comerciants..., però sí a l'oració en commemoració de la massacre de Boston, lligada als fets que portaren a la independència), però també s'hi celebraven reunions quan el nombre d'assistents era massa gran per als espais municipals i s'hi debatien temes que els preocupaven. Aquí s'hi reuniren els Fills de la Llibertat i va ser on Samuel Adams va fer el 1473 el discurs que va portar al Tea Party, quan, en un clima de crispació política (i de control militar per part dels britànics) després de la matança de Boston, els patriotes americans decideixen que n'estan farts de pagar les taxes del te que els exigeix el Regne Unit i, assabentats que arriben tres vaixells carregats d'aquest producte, impedeixin que desembarqui per pagar-ne les taxes i llencen el carregament al port. A partir d'aquí seran assetjats i reprimits pels britànics, però tots sabem com acaba aquesta història. Com més repressió, més s'envalentonen.
Continuarà la ruta.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada