dilluns, 6 de febrer de 2012

Tot va bé


-       Pots baixar a comprar les entrades, amor?
-       ...
-       Va, vinga, que només falten deu minuts perquè comenci.
-       Em pensava que hi aniríem junts!
-       Espera’m davant de la porta; vindré de seguida, si no trobo lloc el deixaré al pàrquing.

Amanda va tancar la porta del cotxe amb un cop sec i, amb la mirada fixa a la taquilla, va començar a caminar cap al cinema. No hi havia gaire coa, acabaria ràpid. Potser massa ràpid. Ja es veia amb les entrades a la mà, neguitosa, esperant-lo de cara a la carretera, sense saber per quin cantó apareixeria.  

Va fer una ullada al rellotge, però en lloc d’afanyar-se encara va alentir més el pas: hi havia un grup de nois mirant la cartellera. No devien tenir més de setze anys. Reien molt fort mentre dos d’ells feien veure que s’estomacaven. Els braços anaven i venien, gesticulaven, es tocaven, s’empenyien i reculaven unes passes sense mirar res ni ningú.

Ara Amanda ja no avançava, amb prou feines s’aguantava dreta; sentia un formigueig a les cames i les mans li tremolaven amb violència. Es va aferrar a la bossa i va intentar respirar més a poc a poc. No se’n sortia. Tenia el grup a poques passes, movent-se entre ella i la taquilla. Encara els sentia riure, però a poc a poc els seus rostres s’havien anat desdibuixant. Va mirar de localitzar la cartellera. No podia desmaiar-se, aquells nois la veurien desplomar-se al mig de la plaça i l’assenyalarien amb el dit, rient encara més fort.

             Tenien el mateix riure que les seues companyes d’institut. El primer any sa mare la deixava cada matí davant de la porta i s’esperava una estona per veure com entrava i es trobava amb les altres noies de la classe. Tan bon punt el cotxe s’havia allunyat una mica, elles li arrabassaven la motxilla. Hi havia dies que jugaven a passar-se el seu estoig com si fos una pilota, altres vegades se li menjaven l’entrepà o es copiaven els resultats dels exercicis. Amanda encara en recordava les rialles i els xisclets, reien tan fort que no entenia per què mai no hi acudia ningú. No va ser fins tres anys més tard que les van descobrir i ho van comunicar a sons pares, però encara ara la por no l’havia abandonada.

            No sabia quanta estona havia estat immòbil, palplantada davant dels cinemes, però els adolescents ja havien marxat i, en lloc d’ells, tenia Manel al seu costat que l’estirava del braç per fer-la reaccionar. No s’havia desmaiat.

-       Ja has aparcat?
-       Sí, aquí a la vora. Què et passa? Tens les entrades?
-       Mmm... No, encara no. Tenim temps?

Va pronunciar aquestes paraules amb una veu calmada i profunda que venia de molt endins. De sobte, res no l’anguniejava. Ni l’horari de la pel·lícula, ni el grup d’adolescents que havia tingut tan a la vora, ni tan sols la idea de perdre els sentits. Ara sabia que no passaria. Ja no estava sola. El pols se li havia desaccelerat; havia soltat la bossa, que ara tenia una marca, una mena d’esgarrany que devia haver fet amb una ungla. Una escalforeta li anava pujant ventre amunt mentre, més avall, les cames recuperaven la mobilitat. Va somriure. Tot anava bé.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada