diumenge, 19 de febrer de 2012

El subscriptor. 2


Però, després de la mort de Jean Maurice, la manca de curiositat de Mélanie per l’afició literària del pare va canviar. A vegades, davant de la mort d’una persona estimada ens sentim dipositaris de la seua memòria i és llavors quan ens dol no haver-la conegut millor, no poder transmetre a familiars i amics el seu llegat. Mélanie se sentia exactament com hem descrit, amb l’única diferència que es veia sotmesa a una pluja constant de preguntes sobre la vida i miracles del magnífic xef Jean Maurice Magnac per part de la premsa francesa i internacional. Set anys després que una crítica gastronòmica ja no hagués d’anar necessàriament acompanyada d’una referència a les receptes de son pare, la premsa el tornava a reconèixer com un dels grans noms de la història de França.
Potser per això es va bolcar en les revistes i va remenar les que havien guardat al traster. Era l’única que tenia son pare que només li pertanyia a ella i, potser, a la branca familiar que vivia a Udin des de feia, almenys, tres generacions. Mélanie sabia que el pare els havia conegut quan era jove, devia tenir uns vint anys. Després d’un viatge que l’havia portat a tastar els plats regionals tradicionals de França: la quiche, la caçolet, la croque madame, el foie gras, els formatges, la galet, el magret d’ànec, la trappe, l’homard a l’armoricaine, els vins, les ostres i fins i tot la samfaina (ratatouille) havia continuat l’aprenentatge a Itàlia, hostatjat a casa dels parents. No s’hi havia quedat més de sis mesos, però quan Mélanie era menuda el pare encara en parlava. Tot i això, mai no els havia portat a conèixer els parents ni pareixia que mantinguessin un vincle fort, només s’escrivien un parell de vegades cada tres anys (una mena de recompte de casaments, naixements i, cada cop més, de morts de familiars coneguts o desconeguts).
Mélanie es va demanar si els hauria d’escriure per notificar-los la mort del pare. No li va costar trobar un sobre vell amb l’adreça d’una tal Annalisa Tartuffo, que contenia una carta escrita en italià. Aleshores va ser quan Mélanie, que havia estat una estudiant brillant al liceu, es va adonar que no sabia escriure res que no fos francès. Compraria un diccionari i escriuria una primera carta concisa, en què els expliqués que el pare havia mort aquell any i que, tot i que no sabia italià, no deixaria d’escriure’ls cròniques familiars amb l’ajut d’un bon diccionari. 
Abans de comprar-lo, però, Mélanie va obrir una de les publicacions a les quals estava subscrit son pare, només per comprovar si seria capaç de comprendre res en italià. Però quan va llegir la contraportada i va veure que s'imprimia a Barcelona es va desencoratjar.

2 comentaris: