La fisonomista

Me la van presentar entre tanta altra gent en una festa on només coneixia la meua parella. Era d’una primor extrema, que semblava accentuar-se pel contrast amb la columna del jardí on es recolzava. El fanalet només aconseguia il·luminar-li mig cos. Tenia la pell de porcellana i uns ulls de gat que se li bevien la cara. Duia un vestit llarg i fosc, lleuger. No gosaria descriure-la millor; mai no m’havia estat fàcil recordar els rostres, però amb el temps m’havia deixat d’importar.

La segona vegada que la vaig veure va ser en una classe de la universitat. Seia al davant de tot i jo no li podia traure els ulls de damunt. L’havia reconeguda de seguida que s’havia girat per escoltar el comentari del noi que seia al meu costat. En creuar-nos la mirada em va somriure. Va aconseguir confondre’m, aquella noia havia anat al mateix curs que jo des que havia començat la universitat aleshores feia quatre anys. Era eivissenca. Em va sorprendre no haver-la reconeguda a la festa, però vaig suposar que era perquè duia un pentinat i una roba molt diferents. Em consolava pensar que ella tampoc no m’havia associat amb la carrera. Vaig decidir no fer-n’hi cap comentari.

Dos mesos i mig més tard vam tornar a coincidir, aquest cop en motiu del sopar d’aniversari del meu xicot. L’havia convidada perquè era la germana d’un amic d’infància i havien anat coincidint durant tots aquells anys. Ens vam saludar i vam xerrar una estona, per compromís. No era eivissenca.

En sendemà, al tren, vaig creure topar amb el millor amic del noi amb qui havia estat sortint tres anys abans. Li deien Marc. No el coneixia, però havia vist moltes fotografies de les excursions que organitzaven a l’agost, quan jo era fora amb els pares. Em vaig sentir decebuda, perquè durant un temps m’havia agradat imaginar-me què passaria si un dia me’l trobés i ens expliquéssim la imatge que ens havíem fet l’un de l’altra a través de les paraules del que havia estat la meua parella. Quan per fi me’l trobava ja no tenia sentit que em presentés.

Des d’aquell dia me’l vaig trobar cada dilluns i dimecres a la mateixa hora. Recorria només dues parades i no seia mai si hi havia altres persones esperant un lloc buit. Estava segura que ell també havia vist fotografies meues de feia tres anys o més, però mai no el vaig enxampar mirant-me. Un dia vaig sentir com el cridaven i no li deien Marc.

A partir d’aquell moment només vaig acumular desenganys. Ja no em passava tan sols amb persones a qui gairebé no coneixia. Vaig començar a trobar-me amics de l’escola a les llibreries, companys de feina al centre comercial i veïns al teatre. Creia veure coneguts de qui em pensava que recordava bé la fesomia a tot arreu. Tanmateix, eren fum. Cap d’ells no em va reconèixer, no servien de res els somriures ni la mà alçada que hauria hagut de cridar-los l’atenció. Quan finalment sortia de la llibreria, del centre comercial o del teatre tenia la certesa que aquelles persones que havia confós amb algú proper no eren més que desconeguts.

Em vaig tornar cauta. Al carrer, sempre que veia algú que em sonava em girava a mirar aparadors o fingia estar molt concentrada remenant la bossa o llegint un missatge de mòbil.

A poc a poc, em vaig anar tornant feréstega. Endarreria tant com podia el moment de sortir de casa, temia veure com centenars de rostres que m’eren familiars no em tornaven la mirada. Vaig provar de memoritzar el color dels ulls, els gestos, les pigues i els trets facials de cadascuna de les persones amb qui parlava diàriament, però la situació es va agreujar tant que se’m mesclaven boques, ulls i cabells. Reconeixia les mans de Mariona en diverses persones del mateix autobús, la manera de caminar de Bernat en tres vianants que creuaven en roig, el nassarró de mon fillol en un xiquet que captava pels carrers de Barcelona.

Hi estava obsessionada. Havia perdut autonomia. Ja no em podia acostar a ningú sense témer que em rebutgés per no saber qui era. M’anguniejaven les mirades buides, desenfocades, les barreres que s’interposaven entre jo i un desconegut que evitava el contacte visual. Quan em vaig adonar què era el que més em neguitejava vaig pensar a tornar al poble. Allà tothom em coneixia, em tornarien la mirada, em somriurien, no hauria de tenir por de quedar-me sola entre tants coneguts.

Al final, no em vaig mudar. El meu xicot em va regalar un espillet. Ara no surto mai de casa sense agafar-lo. Quan em pareix veure algun conegut remeno la bossa, aquest cop de debò. Agafo l’espill i me’l miro. Allí dins sempre hi ha algú que em retorna la mirada.