Pèrdua

           Quan li havia parlat per telèfon no s'havia arribat a fer càrrec de la situació, només havia pogut mussitar que ja hi anava, que no es mogués de casa que de seguida hi seria; però ara, veient-la asseguda al llit de matrimoni, amb la mirada fixa en el bressol, encara se sentia més perduda.

            No feia ni dues setmanes que li havien comprat els llençols, tan suaus... Ariadna havia volgut esperar que Robert hi fos per triar-los junts. Portaven un estampat d'una granoteta que ara, en la penombra, amb prou feines podia distingir. Ella mateixa s'havia ofert a brodar-hi la inicial de la menuda, però encara no havien decidit cap nom. Ara ja no ho farien.

            Per primera vegada des que havia entrat a l'habitació es va adonar que sonava una musiqueta infantil, una mica ronca, que provenia del joier de sa filla, obert damunt de la tauleta de nit. Inconscientment, va buscar l'altra tauleta amb la mirada: només hi havia uns papers arrugats que semblaven bitllets d'avió. Encara trigaria hores a arribar. Com si li hagués llegit el pensament, la filla va aixecar-se del llit d'una revolada i va obrir l'armari del costat de la porta. En va sortir una olor de colònia d'home que es desprenia de la roba d'ell. La noia tenia una expressió concentrada, com si l'assaborís.

            Hi havia poques coses d'ell, al pis, i aquell armari n'era una; els llibres d'economia de l'estudi i el tocadiscs antic del menjador tancaven la llista. Sense voler-ho, la mare havia pensat alguna vegada que si mai no tornés d'un dels seus viatges, la seua presència seria fàcil d'esborrar. Però la menuda era per tot arreu: a l'habitació que havia estat dels convidats, que encara feia olor de pintura i de mobles nous; als calaixos de la còmoda, on havien anat posant els vestidets que li havien regalat; damunt de la taula del menjador, on s'acumulaven manuals sobre l'embaràs i la maternitat; al bany, en el sabó de pera que Ariadna havia començat a fer servir quan ho havia sabut, perquè, deia, volia començar a cuidar-se. No seria fàcil. 

            La dona va travessar l'habitació entotsolada, va córrer una mica les cortines i va obrir la finestra. Esperava que l'aire fred del matí s'ho pogués emportar tot.

P.S. Fa dies que penjo escrits vells, que tenia desats en un calaix, però aquest text l'acabo d'escriure: gaudiu-lo! 

P.P.S. Ja hem superat l'entrada 100 de literatura!