Hikikomori

No sabria dir quanta estona fa que s’ha deixat caure. L’esquena contra la paret, arrupida, davant de l’espill del passadís mirant com s’hi reflecteix la seua imatge sense veure-la. Té les cames entumides, fa massa que no es mou, en algun moment ha perdut la noció del temps. A poc a poc, pren consciència del propi cos, recupera la mobilitat com si posés en funcionament un engranatge rovellat que no sap com respondrà i gira el cap amb una lentitud extrema fins que aconsegueix veure el calendari a través de la porta entreoberta de la cuina. Un mes. Potser el primer mes. Nota com se li assequen la gola i els ulls i se li escola, cames avall, tota l’energia que havia aconseguit reunir per a aixecar-se. Pensa en la primera setmana i en com en van seguir d’altres, sense cap canvi i de seguida es veu projectada onze mesos més tard, quan faria un any, el primer any?

Aquests pensaments l’aixoregen. Ha de fer el sopar o no estarà a punt per a dos quarts de deu i, aleshores... No vol ni pensar-hi, de fet, no sap què passaria perquè en tot aquest temps no ha deixat de tenir-li el menjar a punt a l’hora que ell li havia demanat. Cuina d’esma, però de seguida se’n penedeix: avui fa un mes que no el veu, potser hauria de mirar-s’hi més. Està segura que ell no compta els dies, potser ni tan sols sap quant de temps fa que està tancat allí dins, si no fos per l’ordinador està convençuda de què hauria perdut la noció del temps.

Tanmateix, no pot preparar un plat especial sense deixar d’acomplir els desitjos d’ell. Cada vespre li dóna instruccions: què li ha de dur per a sopar, a quina hora li obrirà la porta, si necessita que li compri res. Al principi, havia provat de resistir-s’hi, li havia exigit que sortís de l’habitació però ell estava molt nerviós, havia cridat que se sentia atacat, que no podia fer-ho, que no el pressionés. No hagués dit mai que se li pogués escapar de les mans, però es va escolar el cap de setmana sense que sortís i el dilluns a les set del matí, quan va parar l’orella a la porta i no va sentir cap soroll va saber que aquell dia faltaria a classe. En aquella hora, hagués hagut de sentir caure l’aigua de la dutxa de la seua cambra de bany, que connectava amb el dormitori.

Es va sentir estafada, va picar fort amb la mà plana, va amenaçar a telefonar als bombers, però ella encara no sabia el caire que prendrien els fets i es va convèncer de què, quan se li acabés el menjar, ja sortiria a buscar-ne. Buidava la nevera abans de marxar a la feina, perquè si sortia no trobés res. Se sentia embrutida, es feia fàstic. Poc s’havia imaginat que, quan per fi son fill sortia de la cambra era a altes hores de la matinada, sense fer gens de soroll per a no despertar-la. Era com tenir un intrús a casa. Aprengué a tenir-ne por, a tenir por de les seues reaccions descontrolades, por que es volgués fer mal, que no sortís més.

En quatre setmanes ho ha provat tot, ha dormit a la cuina, com una sentinella, però ell no ha sortit del cau. Pareix que l’ensumi. Al final, patia. Ha acabat utilitzant el menjar com un bitllet de canvi i és així com ha aconseguit que, almenys dos cops al dia, obri la porta per a agafar el que ella li porta. Només allarga les mans, ha posat l’escriptori entre tots dos, no treu mai el cap. Però ni tan sols pot decidir què cuinar, ell ordena i, quan s’hi ha intentat resistir, una altra vegada: no em pressionis, mama, m’estàs intentant pressionar més, encara? Aquestes paraules desesperades encara li retrunyen dins del cap, una vegada i una altra, ben bé com si el tingués buit.

En un mes s’ha empetitit molt, ella que havia estat una dona forta, que no havia tremolat en pujar un fill totsola. Està cansada. Aquestes quatre setmanes ha perdut el compte dels parents que han desfilat per casa, alguns atrets per la curiositat de tenir un nebot o un cosí tancat a l’habitació sense cap intenció de sortir-ne, altres amb la convicció que aconseguirien fer-lo sortir. Ha estat en va. Ja no sap què ha de fer, no vol demanar assistència, no gosa dir-ho als veïns, tem que se l’emportin, que l’ingressin en una unitat de psiquiatria. Com podrien ajudar un noi que ha decidit tancar-se per voluntat pròpia tancant-lo en un hospital per a bojos? Son fill està sa, mai no ha tingut cap malaltia digna d’esmentar, no ha tingut mai cap queixa del seu comportament, no és gaire sortidor, s’està traient el segon cicle formatiu, s’esforça a ajudar-la sempre que ho necessita, és assenyat.

Fa una llista mental de tot el que diria del seu fill si algun cop l’interroguessin en un jutjat i l’acusat fos ell. Però ja no s’ho creu, ja no pensa que estigui sa. Lluita per no cridar-ho, aquell que hi ha tancat no és el seu fill, ja no el coneix, no li parla, l’esclavitza, la fa sentir culpable, com pot saber que realment és ell si ja fa un mes que no l’ha vist.

El sopar està a punt, són gairebé dos quarts. Aurora agafa la safata buida i camina cap a l’habitació del noi, fent-se sentir, perquè reconegui les passes i obri suficientment la porta per a deixar passar la safata. Travessa el passadís, s’espera en silenci, sense picar, no voldria pressionar-lo. Quan es fa hora veu com algú gira el pany i, mil·límetre a mil·límetre, s’obre la porta. Hi posa la safata buida i falca la porta. Aurora no sap d’on trau les forces però en lloc d’amollar la safata augmenta la pressió contra la porta. Li pareix una lluita ferotge però silenciosa, calla, com si temés espantar-lo, com si no fos conscient que no pot fugir. La porta cedeix a poc a poc i, mentre empeny l’escriptori per a entrar li arriba una bafarada de suor. Recorre els ulls per l’habitació, tan familiar i quan veu Nin arrecerat al racó que queda al costat de l’armari, ara sí, sabedora de quin és el proper pas, ha de fer un gra esforç per a no tancar-se amb ell.