dimarts, 28 de febrer de 2012

El subscriptor. 3


S’havia enganyat, potser el pare només havia afegit els relats sobre Udin per despistar-la, però que ho fes quan intuïa que li quedava tan poc temps de vida... Va obrir la segona publicació, València. I la tercera, Reus; la quarta, la cinquena, la sisena... no n’hi havia ni una d’italiana i encara menys impresa a Udin.
Mentrestant, Pau Morrió passava pàgines de l’àlbum de sa iaia. Aquelles fotografies estaven plenes de pols, però eren molt més boniques que les dels àlbums dels pares. Pau s’estimava molt la iaia, però li costava recordar-la, per això li agradava rebuscar entre els seus records i fer-se seua la imatge d’aquella dona jove que havia vist tant de món i que deien que parlava tantes llengües. A les fotografies, sempre que apareixia en un grup o al costat d’un amic, la resta de persones pareixien desdibuixar-se per donar relleu a sa iaia. La veia dins de la furgoneta, a la part del darrere, arraulida entre les eines de fusteria del rebesiaio, amb la boca oberta perquè contaven que xerrava pels colzes; nadant al canal; davant de la porta de la universitat; empastifada de pintura verda davant d’un mural llarguíssim del pati de lletres; acompanyada de nois diferents en diverses cerimònies; desfilant en una carrossa. Li encantava l’acte íntim de mirar aquelles fotos i imaginar-se-la un altre cop jove, quan ni tan sols somniava tenir un nét com Pau.
Si hagués de triar un àlbum n’escolliria un dels de viatges. Pau pensava que era on percebia millor l’essència d’aquella dona forta que havia escrit a la tapa de tots els seus àlbums, fins a l’edat de vint-i-nou anys: «no deixis mai de perseguir els teus somnis». Ell no s’havia què devia haver passat després, només que el seu somni no s’havia acomplert.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada