Truca un inspector al Teatre Goya

Em penso que si hagués de triar una de les tres obres de teatre que he vist al Goya, Un marit ideal, Els nois de la classe d'Història i Truca un inspector triaria la darrera (no les he escrit en ordre cronològic, sinó de menys a més del meu gust).

És una obra que maté la tensió dramàtica fins al final, en què tots els personatges amaguen alguna cosa i reaccionen de la manera que millor s'adiu amb la pròpia personalitat. Fins i tot després que s'apaguin els llums la intriga persisteix i, tot i així, no es tracta d'un argument d'obra detectivesca (malgrat el títol, que a més d'introduir la presència de l'inspector inquietant fa servir el verb "trucar", que ens fa pensar en una invasió de la intimitat, del refugi, del nostre recer; algú truca a casa nostra o a la porta de la nostra consciència/ànima.

Una obra sobre la responsabilitat social (potser massa centrada en la dicotomia personabenestant-responsable-de-tot/pobre-víctima), però que, de fet, apel·la a la nostra consciència col·lectiva i com a individus. És allò de la brisa de les ales de papallona que es pot arribar a convertir en tornado o, en sentit positiu, la cadena de favors que pot canviar el món. Dues cares de la mateixa moneda. Dues facetes de la convivència i de la naturalesa humana, debat filosòfic per excel·lència.

El final em fa pensar si aquests personatges no són tan afortunats que, durant un moment, se'ls fa la gràcia de donar-los l'oportunitat de redimir-se, però, per a alguns, ja és massa tard.

[Imatge extreta dels blogs de Vilaweb]