diumenge, 15 de maig de 2011

Has rebut un cel (correu electrònic)

Imatge de la Viqui, de Lo Scaligero.
Un hivern de fa més de quatre anys, quan estava a punt de tornar de Torino, vaig decidir fer un "darrer" viatge a Itàlia. Ja havia acabat els exàmens i em sobraven uns dies per a descobrir el país. Amb uns amics de nacionalitats diferents (érem un francès, dos alemanys, una espanyola i una catalana, sí, com als acudits) vam fer les maletes i ens vam encaminar a Venècia. No seguíem cap guia, simplement ens deixàvem perdre pels carrers i cadascú feia una proposta del lloc que volia anar a veure. Recordo el que ens va costar trobar, sense mapes, que s'havien de pagar, l'Arsenal de Mattéo. Mattéo era un dels grans amics que havia conegut durant l'estada a Torino i vaig enyorar les nostres converses durant mesos i mesos després d'haver tornat a casa.

Però el relat no anava per aquí. Uns dies després, separant-me de la resta del grup, va ser quan vaig visitar Trieste (de Magris, sí, però en aquella època meua sobretot de Svevo, que em fascinava, i de Joyce) i Udine (pel friülà) plujosa, que tant em va sorprendre i que va incrementar l'interés que sentia per la sociolingüística i que em duria a treballar-hi durant un temps (un interés que ja no he perdut mai més) i Pàdua (per Giotto) i Verona, que havia de ser la darrera parada abans de Torino. Com m'agradaria anar-hi per una vetllada d'òpera a l'Arena a ple estiu!

A Verona només hi vaig passar un dia i, ja de bon matí, quan estava fent fotos amunt i avall per l'Arena vaig conèixer-la. Era una noia sud-americana que feia de cangur als Estats Units (país del qual, recordeu, jo no sabia res de res, encara) i que havia vingut de visita a veure una amiga seua i que, aquell dia, sense ni l'amiga ni l'italià que volia pescar-la, s'havia aventurat a Verona sense saber ni un borrall d'italià ni què hi podia trobar ni entenent ben poc el llenguatge dels mapes. De seguida ens vam entendre, vam visitar juntes la tomba de Julieta, el balcó dels enamorats, el pont i el castell, els mercats i les places i recordo que es va menjar els seus primers tortellini en un restaurant d'un carrer(ó) estret.

Quan hores més tard, després d'haver-nos explicat vida i miracles, ens acomiadàvem a l'estació, ens vam intercanviar les adreces electròniques per enviar-nos les fotografies que ens havíem fet l'una de l'altra. I ens vam escriure, durant uns mesos els correus fluïen, però, inevitablement, tal com ha passat amb molts dels amics d'aquells mesos torinesos, un dia els cels van deixar d'arribar i ella no va fer mai realitat el seu somni de venir a Barcelona a estudiar.

Però ahir vaig rebre un d'aquests correus que s'envien de forma automàtica a tots els contactes, em demanava quan feia l'aniversari i com que només queden un parell de setmanes per a fer una edat molt especial i em va fer tanta il·lusió com sorpresa rebre un avís seu, de seguida li vaig escriure quatre ratlles fent-li saber i preguntant-li com estava. Avui ho he sabut: després d'anys de treballar als EUA va tornar a casa, al Perú, lluny del noi que estimava. Mesos després en rebia la visita i ara, tres anys més tard, s'han casat i se n'han tornat a viure als EUA. Que hi tinc casa per quan vulgui, que m'espera. Quina ironia, uns mesos abans m'ho hagués pogut plantejar i tot! Tot i que ara ja sé que els EUA és molt gran i que el lloc on viu la meua amiga quedava molt lluny de la ruta. Però no descarto que ens tornem a veure. No us podeu imaginar la il·lusió que m'ha fet rebre el seu correu, i pensar que persones amb qui has compartit moltes més estones potser mai no es pararan a pensar: què se'n deu haver fet, d'ella?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada