El somni de París

Aquests darrers dies he passejat per París sense moure'm d'aquí, pel París d'èpoques diferents i en companyia de persones que, en certa manera, també pertanyen a èpoques diverses de la meua vida. Si heu vist Midnight in Paris de Woody Allen us deu sonar, perquè aquesta és la pel·lícula que he anat a veure aquesta tarda amb J. i que et fa enamorar molt més de la ciutat del que va aconseguir amb Barcelona a Vicky, Cristina, Barcelona, tot i que penso que juga amb un plantejament maniqueista dels personatges principals. El públic sent una poderosa empatia pel protagonista i un odi i incomprensió incommesurables per l'antagonista, què hi farem. Això, sumat al fet que juga amb el surrealisme (literalment) m'ha costat d'empassar, però la idea, el ritme i les imatges de la pel·lícula m'han deixat un bon gust de boca. Com que s'acaba d'estrenar, no en diré gaire més.

En canvi, ahir vaig vaig viatjar al París del s. XVII, també envoltada per la companyia més exquisida, de la mà del misantrop de Molière a la Sala Gran del TNC. L'adaptació del clàssic i el repartiment d'actors ens cridava molt l'atenció, però al final no en vaig sortir tan satisfeta com amb la pel·lícula d'avui. L'obra, que durava dos hores sense entreacte, se'm va fer feixuga, una mica pesada, lenta i no em van convèncer ni la banda sonora (aquella música discotequera que se sent només obrir-se el teló), ni el vestuari (una barreja de vestits d'època amb pentinats i roba futuristes) ni les danses que ballaven entre escena i escena per mantenir l'atenció dels espectadors. La fonètica i la llengua, però, genuïnes.

Imatge del Banc d'Imatges del Ministeri.