Què hi ha darrere del model de llengua de l'Ara?

M'esperava tenir més temps, però avui he rebut una visita que m'ha fet molta il·lusió i he anat aparcant la crònica que volia escriure sobre la conferència que ahir Albert Pa, assessor lingüístic de l'Ara va fer a la UB, com a cloenda del Màster en Assessorament Lingüístic, Gestió del Multilingüisme i Serveis Editorials.

Espero trobar un moment per explicar-vo-ho amb més detall, però, a grans trets, la conferència de Pla va presentar com pensa que hauria de ser la concepció d'"estàndard" i com aquest concepte ha evolucionat des de la "llengua literària" de Fabra fins a l'actualitat (en què tenim una Proposta d'estàndard oral del català de l'IEC). En un diari com l'Ara, l'equip d'assessors ha de donar resposta a problemes que els planteja l'actualitat i ho ha de fer de manera immediata (escrivim "*Democràcia Real ja" (l'asterisc l'hi poso jo) o "Democràcia Real, ara mateix"?), a més, opta per una llengua propera al lector i que reflecteixi fins on sigui possible la pronúncia dels mots. Ha de decidir com tractarà certs temes que la normativa encara no ha solucionat o que són ambigus, ha de proposar nous camins que la normativa no admetrà fins que l'ús d'aquell terme o expressió s'hagi consolidat. Tot i compartir la idea general de Pla i que em recordés en molts punts els ensenyaments o propostes de Joan Solà, no estic d'acord en algunes de les seues propostes (la del lema de l'acampada no el puc justificar, penso que el matís de l'expressió genïna és el mateix i que la premsa no ha de difondre castellanismes sintàctics (!) d'ús, a més, tan recent). Un dels casos en els quals discrepo és en el de donar prioritat als sinònims que "s'usen" més en l'oral (però no en l'escrit), com ara "pròxim" abans que "proper" o "últim" millor que "darrer", que Pla afirmava que no diu gairebé ningú. Quan el públic va contradir-ho (s'ha de dir que eren alumnes del Departament de Filologia Catalana) va explicar que al dialecte central ningú no ho fa servir de forma oral. I aquí és on hi trobo una de les grans mancances. Vaig anotar-me uns quants arguments que se sostenien només per l'ús generalitzat de la primera opció per part dels parlants del dialecte central, quan el baleàric i tot el bloc occidental feien servir l'altra opció, per exemple. No és empobrir la llengua, això? Penso que un dels punts on els diaris escrits en català i no traduïts de manera automàtica poden marcar una diferència important és el fet que no s'hagi de traduir sempre una paraula per la mateixa, un equivalent en català, sinó que ens enriquim de més solucions i sinònims que no han esdevingut (per sort) arcaïsmes i que són vius a molts llocs dels PPCC.