diumenge, 15 de maig de 2011

No em moc de París: Coses que dèiem avui

Sí, sembla ser que aquests dies no em moc de París, que la ciutat inspira tota mena d'històries d'amor i de desamor, de de sempre, i que segueix en l'imaginari col·lectiu.

Avui hem anat a veure al teatre Villaroel Coses que dèiem avui de Julio Manrique, que projecta (fins i tot l'escenari, que situa els espectadors rere una finestra-aparador que bé podria ser una pantalla de cinema) tres històries de parella que tenen en comú el fet de desencadenar-se, d'explotar, en un restaurant (no necessàriemt obert al públic, com és el cas de la primera historieta, "Romance") i en un context multilingüe (xinès, anglès, català, castellà, llenguatge de signes i francès) que ens avisa que en aquesta societat global(itzada) allò que passa més enllà de la porta de casa nostra també podria passar-hi dins.

És clar que pel que fa a alguna crítica que havia llegit, que deia que el públic es pot sentir fàcilment identificat amb algun dels personatges que s'hi interpreten... francament, m'estimo més que em diguin ingènua, però diria que encara no ha arribat el moment. Es tracta de situacions límit perquè els seus protagonistes les hi han portat, al límit, però tot i així, igual que en el cas de la protagonista del film de Woody Allen que comentava ahir, no deixen de ser grotescos. A mi el que em preocupa és que deu voler dir alguna cosa, si l'art (pel·lícules, teatre, narrativa) comença a reflectir el cinisme, l'engany, la covardia, i sobretot, el que més sobta de l'obra i de Midnight in Paris, la manca de culpa i la falta de necessitat de perdó perquè no els personatges no s'adonen (o no pensen que això sigui el seu problema) de la capacitat que tenen de fer mal als altres, a les persones que estimen. Fuck and run. Fora lligams.

Tres històries punyents, tràgiques i que no deixen de provocar rialles en l'espectador, al qual, malgrat tot, no deixa de cridar-se-li l'atenció, sobretot a la darrera escena, en què la protagonista el fa entrar a l'escenari i la finestra del restaurant sembla fer-se encara més àmplia. La dona ens crida, ens adverteix sobre la nostra manera d'actuar i de pensar, de no reflexionar abans d'actuar i, sobretot, mentre no som descoberts. Apel·la a les qualitats humanes positives, a una altra capacitat humana, no destructiva, la de canviar el món.

J. i jo no estem d'acord en la interpretació del desenllaç de la segona història. Des del meu punt de vista, aquí rau la gràcia de la literatura, de totes maneres, les dos interpretacions són igual de monstruoses i, tanmateix, cada vegada més plausibles. La versemblança no hi està en joc.

La condensació que ofereix el relat breu i el teatre segons paràmetres ben clàssics, pensem en Èdip rei, el fet de presentar els personatges en la situació immediatament anterior al desencadenament de la peripècia, el moment previ a la llum del coneixement és el que més m'atrau de l'obra i de les narracions breus. Coses que dèiem avui m'ha recordat dos obres de contes pel tipus de situacions que s'hi relaten: Massa felicitat d'Alice Munro i A una veu sola de Susanna Tamaro. Punyents i molt recomanables, també.

En aquesta obra d'avui sí que no hi he trobat ni un segon d'avorriment!!!

2 comentaris:

  1. La veritat sq si, cada cop la societat ens demostra el creixent narcicisme de la seva població i l'egoisme... no nomes en les relacions... sino en qualsevol lloc public: metro, cinema, teatre... tal degeneració hi ha cops que arriba a un punt que cada individu es crea una realitat distorsionada al seu voltant on es comporten com un nen mimat de 4 anys... preocupant..:S. L'obra fantàstica i per cert, per els comentaris de la gent al sortir, crec que molta gent hi ha reconegut escenes de la seva vida...

    ResponElimina
  2. Ens hem convertit en el misantrop, estimat, i els costums de la nostra època són detestables?

    ResponElimina