Un documental sobre l'experiència laboral de joves de 19 a 33 anys

Avui he trobat aquest documental: http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/generacio-selfie/la-feina/video/5599126/. Hi apareixen, entre altres, una jove investigadora i una noia que va emigrar a Londres amb la seua parella. L'he escoltat mentre feina el dinar i mentre dinava i m'ha paregut molt interessant. D'una banda, no em val un reportatge per ser conscient de l'afortunada (i la feina que hi ha darrere, que a vegades no es veu) que sóc vivint el meu somni cada dia des de fa gairebé dos anys. De l'altra, et fa pensar en aquelles parts que, sobretot la família, deu tenir més presents, encara que jo no hi pensi gaire, però que formen part de l'experiència: el fet de tenir-los lluny (hi surten les trucades per Skype amb els iaios i les visites, en aquest cas un viatge curt amb Ryanair), les dificultats quan comences un altre país i... bé, viure a Londres, encara que només ho fes durant quatre mesos, eren aquesta trajectes llarguíssims en metro per arribar a la feina i l'hostilitat inicial de la gent (almenys, tal com ho percebia en aquell moment fora de l'àmbit acadèmic) i va ser la primera vegada que vaig trobar els preus del lloguer caríssims i els del menjar (de supermercat, perquè no vaig menjar mai fora tret d'una vegada a la cantida del King's College per celebrar Nadal de forma anticipada. Quantes aventures i com et configuren! Londres va ser una etapa breu però decisiva per a la meua tesi doctoral i encara en conservo les amistats (algunes, són les meues millora amigues cinc anys més tard; ens enviem àudios una vegada al mes perquè no coincidim per horaris, fem Skypes una vegada a l'any, ens truquem quan som les dues a l'estat espanyol i m'hi poso en contacte quan necessito algú que m'escolti o quan ocorre un episodi important. Ella ha viscut experiències similars a les que s'expliquen al vídeo). 

El documental també parla de feines precàries i d'inestabilitat laboral i de pa dificultat de trobar pis, que és un repte que afrontem ara i que espero que resolguem al juliol. Aquí tot és car, però amb una feina ben considerada socialment i si ho pots pagar, no et demanen contractes indefinits (de fet, jo tinc una beca de dos anys, no un contracte), ni que sigui menys d'un percentatge del sou. Si ho pots pagar, endavant. A Barcelona veig amb alarma com tornen a pujar els preus dels lloguers (estrangers que hi treballen amb sous dek seu país?), mentre que els sous no milloren (això sí, almenys J. i em

penso que M. veuen com el mercat laboral torna a tenir dinamisme als seus àmbits). 

Avui estic llegint per a una ressenya, per tant no em connectaré a l'ordinador fins als Skypes. Segueix plovent i, després de veure Londres... 

Tinc pensat escapar-m'hi per feina al setembre, un parell de dies.