Sobre festes i comiats

Avui he fet llista de convidats per al comiat de soltera que organitzaré aquí abans de marxar i els he enviat un save the date, que vol dir que, encara que no els enviï els detalls del que farem o els digui on anirem, ja es poden reservar la data (si encara la tenen lliure, que és d'aquí un mes). I em van preguntar fa poc si faria un sopar de comiat abans de tornar a Catalunya (perquè aquesta festa, malgrat que sigui estrany per a mi, serà només de noies) i, encara abans, és el meu trentè aniversari. I, tot plegat, m'ha agafat amb moltes ganes de celebrar-ho tot i sense peresa d'organitzar-ho (tot i que sé que els preparatius llargs seran per al nostre gran esdeveniment el 2017).

I ha estat així com m'he adonat que, aquest cop, no en vaig fer cap, de comiat, abans de marxar de Catalunya. Sí que ens vam trobar amb els amics unes quantes vegades per celebrar el final de curs i ja sabíem que me n'anava, però sempre teníem la sensació que encara ens veuríem una altra vegada, abans. Potser com que vaig marxar a l'estiu, en què tots estàvem escampats, es feia més estrany, encara. Sí que recordo els darrers dinars de carmanyola amb J.C. davall del teix del jardí botànic de la universitat i la conversa, conscients que allò trigaria a repetir-se, després d'haver-ho fet tantes vegades els darrers dos anys. I vaig fer fotos del claustre i d'aquell indret tant de la colla del doctorat o, més ben dit, d'ARDIT. Però era un moment estrany. Alguns del grup havien anat d'estada de recerca aquells darrers mesos i havíem coincidit entremig en un congrés a Perpinyà, si no m'erro. Tothom estava més o menys immers en la tesi doctoral i, jo, que l'havia defensada al desembre, acabava el curs com a professora. De fet, vaig anar a signar la renúncia del contracte aquell estiu, just abans de marxar de viatge amb la família, perquè vaig treballar fins al darrer moment. També recordo la sensació que, tot i que J. havia de venir al gener als EUA, volia aprofitar totes les estones que tingués per estar amb ell. I els preparatius interminables del visat i els projectes que volia tancar o engegar abans de marxar amb col·legues de la universitat. Recordo que algun vell amic va venir a una de les sessions que feia com a professora per acomiadar-se. Però, en aquell moment, com que dos anys era quelcom temporal, no m'hi vaig capficar gaire. Ho vaig viure amb molta normalitat i aquella eufòria que encara anava arrossegant. Vaig passar de les felicitacions pels passadissos, al claustre, en tot moment, al viatge familiar a Jordània, que intuíem que seria molt especial. 

Des dels vint-i-cinc, que em va agafar de cop i volta el rampell de celebrar l'aniversari amb un convit familiar al poble, que em penso que no he muntat cap festa grossa. Sóc austera en moltes coses i no ho he trobat a faltar. Hem fet celebracions íntimes i, l'estiu passat, sí que em vaig anar retrobant amb els amics, tot i que també va ser gràcies a l'esforç que van fer de venir a les presentacions, perquè, entre això i els congressos, vaig treballar molt i, el Nadal (els dos), el vaig reservar per als de casa.

I ara va i m'han agafat ganes fortes de celebrar-ho tot, perquè estic molt agraïda pels amics que he conegut en tan poc temps, perquè valoro tot el que m'han aportat i ves, perquè el cos m'ho demana i n'hi ha motius! Així que avui m'he reservat la data i ara anirem un dia A. i jo a buscar-me una samarreta en què hi digui alguna frase de l'estil bride-to-be (i, si pot ser, rosa xiclet, perquè serà vespre de noies, però no caurem en cap grolleria, així que això serà l'única estridència).