La festa del porxo de Somerville (2a ronda) (i altres)!

Tornen a ser dies de moltes emocions. Aquesta setmana ha fet un mes des que ens vam prometre (amb declaració, com a les pel·lícules) a Walt Disney World. Va ser una sensació de molta alegria, encara més accentuada pel fet d'estar junts durant una setmana després de molt de temps. Probablement, una setmana seguida de despertar-nos al mateix lloc cada dia no la temíem des de fa més de dos anys. De fet, no la recordo. Per festes no crec que trobéssim tants de dies seguits. Després, les ganes d'explicar-ho a la família, que ja ho havien sabut per missatge, de viva veu i per Skype. Fins i tot vaig escriure una carta i dues postals, però se'm van acabar els segells i no hi penso mai. Aviat us les enviaré. Aquella il·lusió d'emprendre també aquest projecte i la tranquil·litat d'haver decidit que no ho faríem fins que torni a les acaballes de juliol, per poder-ho fer junts i en persona. Tot i això, sempre hi ha preocupacions de dates. Només hi havia una qüestió que vam tenir clara de seguida: el lloc de la cerimònia, que ja us vaig anunciar a través de dues fotografies. Patia per si hi hauria llista d'espera i per les dates del curset prematrimonial. Fa uns dies van començar a tramitar la data, així que, quan torni, quedarà una miqueteta menys d'un any per al gran dia. Ahir J. va anar a un casament d'un amic [mentre jo era aquí, és quan s'han casat amics meus d'allà i els d'aquí ja ho estaven] i li van aconsellar que busquéssim de seguida el restaurant. Bé, fins que no pugue'm veure'l els dos només podem fer llistes, així que hem començat per això. No m'ho esperava, de mi, però tinc moltes ganes d'anar-ho preparant tot i trobo que és una xalera. La gent parla d'estrès i de nervis i jo encara no ho puc jutjar, però havia sentit a dir el mateix sobre la tesi doctoral (i angoixes, avorrir la recerca i molt més) i sobre el buit que pots sentir en acabar-la. Al final, tots som diferents i, si bé a mi em va costar més re-situar-me després de la fita del treball final de màster, vaig viure la tesi de manera diferent, amb un camí gaudit i el final, encara més.

Alhora, estic preparant-me jo mateixa el comiat de soltera, que no serà elaborat i, avui, gràcies a un comentari d'A, he tingut una bona idea, em penso. Havíem quedat divendres per anar a una botiga de samarretes d'aquest tema i a fer un gelat, però em vaig adonar a temps que només venien en línia (com la majoria), així que res, a treballar, que de totes maneres no paro. Però avui tocava un descans de la feina. Pensava fer neteja fins a les quatre, perquè de quatre a sis era l'horari que ens han donat al meu barri per a les actuacions de música als porxos, de les quals ja us vaig parlar l'any passat. Al final, però, m'he quedat a mitges, de fer dissabte. 

Les xiquetes es feien càrrec dels diners a canvi de les llimonades i dels fruits secs (almenys m'ho ha semblat durant una estona). Aquest era un dels patis que han obert, en lloc de porxos que donen al carrer).

Recordo com vaig percebre aquesta època de l'any el curs passat. Encabat de l'esclat primaveral que vam viure a l'inici de maig, l'activitat acadèmica es va aturar (els seminaris, les classes, les conferències... no parlo ni de la recerca ni de congressos) i moltes persones, almenys de la universitat, se'n tornaven als llocs d'origen. Durant un moment em vaig haver de recordar per què m'havia quedat, jo, com és que no marxaria a Catalunya fins al final de juny i m'estaria només fins al juliol a Europa. I, aleshores, just aquell cap de setmana, es va celebrar la Porchfest a la meua ciutat, aquella que té unes decoracions de Nadal espectaculars, que té veïns assedegats de porxo o obsessionats per treure la neu de la vorera 24/7, mercats al carrer, ambient de poble, edificis aparentment unifamiliars amb cada pis llogat i habitacions rellogades, arbres florits, vendes als patis, capses d'objectes i llibres gratuïts als marges, cases de colors, un treat or trick tradicional per Halloween... i tot això, abans de descobrir-ne els restaurants, les cafeteries, les gelateries, el cinema, la resta de festivals... dels quals us he anat parlant durant aquest any. A l'inici era un indret adequat per la situació, per la casa, per la seguretat del barri, però me n'he anat enamorant, cada vegada més (i això que no hi faig gaire vida i que sempre segueixo els mateixos camins, perquè em solc perdre). Per això avui (en què ja no em plantejo el mateix que l'any passat, en què la situació és ben diferent i els dos anys han volat) he decidit fer-ho de manera diferent i allunyar-me de les rutes que fresso (no és que m'hagi aventurat gaire més enllà, però pel poc que camino, he acabat cansada després de les dues hores de volta, guiant-me només pel so de la música). I m'he posat màniga curta, tot i que estava ennuvolat i, passades les sis, fresquejava.

No havia arribat mai a la Tufts University (malgrat que ja s'indica a la meua parada de metro) i aquells carrers he descobert que estan plens de consultes de dentistes i d'esglésies de tot tipus, fins i tot una mena de temple espirirual que reconeixereu per la façana pintada. Jo l'havia vist anunciat en motiu d'una activitat artística fa uns mesos.

Algunes esglésies aprofiten per deixar fullets informatius al marge (com la del vídeo), de la mateixa manera que alguns grups deixen informació sobre la música que toquen o venen CDs.

Entre les descobertes que he fet avui, aquesta no hi és, però és veritat que hi he passat pel costat moltes vegades i només la vaig veure el darrer cop que vaig anar a l'esteticista (el primer cop també va ser tota una aventura, amb formularis inclosos abans del servei i propines molt generoses, perquè estan relacionades, es veu, amb la proximitat física i aquestes qüestions que per pudor no cal comentar). També hi ha una escultura d'un peix i altres davant de l'estació, per la part on no surto normalment, però no les he vist totes. Potser m'hi hauré d'aventurar. Hi ha un caminet, que no recordo si anava cap a Concord o vaig desorientada. El dia que van fer la revisió de casa vaig agafar un d'aquests caminets, però el que passa pel parc que tinc a la vora i vaig fer-ne un tros rere l'estació.

 El Porchfest (alterno articles) començava a les 12 i cada zona tenia dues hores d'actuacions. Nosaltres érem els darrers i, enguany, els veïns nous no han tocat (ja ho vaig sospitar quan fa dues setmanes van començar a tombar el mur i fins i tot els va haver d'ajudar un dia el senyor C. -ho van deixar dies malament, de manera que, en tornar amb talons un dia, patia perquè tota la vorera estava plena de guix i trossos de maons. Hi ha gent, com els veïns de davant (el nudista, que avui, potser també per pudor, s'ha ficat una samarreta taronja i uns pantalons!!), que han fet d'espectadors tot el dia, sense moure's del porxo, mirant com anava i tornava la gent, sense ni tan sols acostar-se a les actuacions. Han tret el gos solt, han begut llimonada, l'han fet petar... gairebé com la nit de Halloween i no han entrat fins que ja era fosc (sí, els he anat observant tota encuriosida des de la finestra). Altres, feien el mateix dalt dels balconets, però m'ha fet vergonya fotografiar-los, perquè miraven, miraven.

Això vol dir que hi havia gent que ha començat a beure al migdia. Molts es desplaçaven en bicicleta, bastants portaven el gos o els gossos, tothom duia un got a la mà o, directament, la nevereta i, tret de les llimonades, era alcohol. També he sentit l'olor de porros a l'ambient i, sobretot el meu carrer, s'ha omplert de persones vestides segons l'estètica hippie (que gairebé he considerat tenir en compte abans de sortir de casa). Però no he fotografiat el meu carrer, perquè quan hi he passat encara feien les presentacions i fins i tot monòlegs suposadament humorístics (i sí, jo ja entenc l'humor americà, que des que vaig mirar Friends quan en tenia 18 sense riure ni una sola vegada, ja ha passat molt de temps). Quan he tornat, ja havien plegat. M'he esbargit una estona. També m'he adonat que feia temps, ara, que no sortia totsola (dic a l'hora de divertir-me). Se m'ha tornat a girar feina o, més ben dit, aquella urgència de fer-la. Aquell neguit.

 La meua Somerville, que t'hauries merescut una etiqueta. A la meua papereria preferida d'aquí, Davis Squared, hi tenen molt de merxandatge relacionat amb la ciutat. Me'l vaig estar mirant ahir. Si no fo perquè m'hauré de deixar fato aquí... Si fos meu i prou, el pati, qui sap si no muntaria una venda de segona mà amb llibres i botes i objectes de cuina... No ho faria, però és molt americà i em fa gràcia. En vaig veure una i és igual que a la TV. Potser encara m'hi compraré un imant de nevera amb el nom de la parada de metro. Avui, quan endreçava la roba a l'armari, m'he fixat en la maleta grossa, la que farà amb mi el camí de retorn amb les pertinences d'aquests dos anys (les que hi càpiguen) al ventre, però dins del meu cap me n'enduc un niu més i vaig arribar gairebé amb les mans buides i una por de l'hivern que s'ha convertit en coratge. 

Mentre fotografiava aquesta casa per l'arbre, un noi que passava rabent en la bicicleta m'ha dit que a ell també li agradava molt, l'arbre. Només he pogut contestar que hi estava d'acord, però no sé si m'ha degut sentir, ja.

Heu arribat fins aquí?

Sempre em fan gràcia, els detalls de les cases. N'hi havia una que tenia tot el jardí ple de banderes americanes plantades, a més de la tradicional a l'asta, com les nostres dues. No sé si ja és pel Memorial Day, que és el darrer dilluns de maig (ja sabeu que les festes es compten i solen ser en dilluns), enguany dos dies després del meu aniversari (trenta, en faré trenta i també m'he de comprar candeles per demanar un desig).

Aquesta fotografia no té gaire sentit, però trobo que el nan de jardí s'assembla al d'Amélie. També m'ha sorprès fixar-me que en algunes façanes hi ha mosaics religiosos (o això m'han paregut). Per cert, A., sempre em pregunto si les llegendes de les fotografies també les veus traduïdes, perquè, si no, escriuré més fora, al cos del text.

Actualització: afegeixo l'enllaç de la festa de l'any passat: http://tallerdecreacioliteraria.blogspot.com/2015/05/porchfest-somerville.html. La meua preferida. Si us en recordeu, l'única festa que volia veure i que em vaig perdre perquè era a Europa va ser el 4 de juliol, Independence Day: friso per viure'l, tot i que els focs artificials no m'atreuen.