dilluns, 23 de maig de 2016

Projectes, projectes, projectes, projectes

Estic cloent una etapa per encentar-ne una altra. No només personalment, també professionalment. Aquests dies estic fent neteja a casa (com que no he trobat un dia sencer per fer dissabte, ho faig a trossets). També mig he fet la transició de l'armari d'hivern al d'estiu, malgrat que el sol no aguanti gaire. El curs s'acaba. El projecte, vaig mirant d'enllestir-lo, tot i que encara em queda una feinada. I ha arribat el moment en què toca plantejar-me si vull continuar implicada en alguns dels projectes col·lectius dels quals he format part durant els darrers dos anys (o dos anys i mig). Així que avui també he dit adéu a un parell de temes de cara al curs que ve perquè vull fer lloc per a oportunitats noves que em permetin seguir creixent com a professional i ser una part activa del centre on acabi treballant. A més, és important que el voluntariat també et deixi temps per al lleure i això, al començament d'arribar aquí, em va obligar a fer equilibris. Penso que és imprescindible saber cloure bé les etapes i sentir la satisfacció d'un projecte o d'una fase ben acabada, encara que hagués pogut durar més. A vegades tinc la sensació que donem més importància a la decisió de fer el pas, d'assumir el risc dels inicis, quan, potser, el més difícil és saber tancar (aquells calaixets que dèiem fa unes setmanes). M'ha costat molt enviar la carta de comiat al programa d'assessorament internacional del qual he format part durant dos anys, el darrer com a directora d'una de les branques del programa. Ha estat una decisió que he pres avui, després de poc més de dues setmanes de pegar-hi voltes. Penso que és un bon moment per fer aquest pas i per canalitzar encara més aquesta energia cap a la recerca. A més, extroficialment he assessorat diversos estudiants des que em vaig doctorar i, a les darreres reunions, m'he adonat que segurament ara poden seguir el trajecte sols, sense reunions regulars, tot i que em poden escriure si necessiten orientació. Em penso que ells també ho han anat veient. I avui també he escrit una entrada de comiat al blog que utilitzo per documentar tots els passos que hem fet des que fa dos anys i mig vam començar a crear un MOOC per a la Universitat de Barcelona. Estem a punt d'estrenar-ne la segona edició i, tot i que precisament al juliol es tornarà a obrir al públic, la part d'organització està gairebé enllestida. Aixó sí que és aclarir el pap i estar preparat per plantejar-te reptes nous. La recerca per si sola ja és un projecte exigent i apassionant.

A més del meu projecte de recerca, que m'agradaria continuar si la feina m'ho permet (aquí n'he desenvolupat una primera fase, però ja tenia en ment com voldria que proseguís), n'hi ha un altre al qual vull donar un futur. El vaig començar aquí fa uns mesos, a la tardor, a l'inici molt a poc a poc i, ara, des de fa un mes, amb més força les estones de diumenge. Té a veure amb la meua afició literària i no sé si arribarà a bon port, però l'experiència és fascinant, un món nou que desconeixia i en el qual no m'havia plantejat mai entrar-hi. A partir del llibre, vaig conèixer un director de cinema que es va mostrar interessat a adaptar-lo per a la gran pantalla. Al final, ell tenia en ment un llargmetratge i, si bé els contes eren ideals per fer-ne curts, requerien un enfocament diferent si volia transformar-ho en una sola història (no en records enllaçats o estampes). Així que ara estem escrivint un guió junts sobre una trama nova. Cap dels dos no sabem si això es convertirà en una pel·lícula de cinema independent o si haurà estat un univers que només haurà tingut dos espectadors. De totes maneres, l'aprenentatge i els estímuls són molt enriquidors. Si funciona, serà un procés llarg, però va ser així com va nàixer Glopades de riu, de mica en mica, glopet a glopet, durant els diumenges de doctorat, creixent gairebé sense que me n'adonés.

Potser fins ara sempre m'ha fet una mica de por dir en veu alta quina en portes de cap, a les estones mortes o a la feina, aquests somnis rocambolescos, perquè sembla que no puguin ser. És natural recelar de fer el ridícul, però aquí, als EUA, s'aprèn que per a ells compten els intents, tant si surten com si no i valoren el coratge de provar-ho. Al capdavall, si amb les aficions no poguéssim somiejar...! Espero que em seguiu acompanyant en les aventures que vagi abocant al blog, perquè em sembla que encara té corda! No: això no és una cloenda per a aquest blog.


9 comentaris:

  1. Projectes que tanques, uns altres que continues i espais, "calaixets" , per omplir amb noves il.lusions!
    Bessitos

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bessitos! A veure si el P. també pot comentar!

      Elimina
  2. Yo también he estado liada con guardar ropas de invierno y sacar las de verano... que pereza da esa tarea!!

    ¿Te has decidido a hacer público el proyecto de cine? Yo espero que se pueda hacer al final, sería genial poder verlo. Será en español, ¿no? jajajaja ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. ¡Es en español! Trabajamos con altibajos y ahora atravesamos otro momento delicado porque aún está verde, pero me encantaría. Me he decidido a hacerlo público porque es mi dedicación de los domingos y quería compartirlo ahora que ya es regular. :D

      Elimina
    2. Me encanta!! jajaja Se lo diré a Fran que seguro que se alegra también!! jejejeje

      Elimina
    3. Me refiero a que sea en español... aunque creo que ya lo imaginabas ;)

      Elimina
  3. En cuanto a lo de los trabajos de voluntaria, ya te dije que creía que habías acertado con la decisión.

    Aprovecha lo que te queda y concédete tiempo propio como premio por los dos años de duro trabajo que te has marcado!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. ¡Muchas gracias, Amelia! A veces necesitas quete lo diga una buena amiga para acabarte de reafirmar en la decisión. Nuna es fácil, sobre todo por las relaciones que haces. Sí, ahora quiero aprovechar para hacer excursiones los fines de semana y encerrarme en la biblioteca para aprovechar la bibliografía antes de irme (pero hay que decir que el horario de la biblioteca fuera de curso es mucho más limitado. Hoy he estado en la Widener y, cuando ha cerrado, la Houghton, pero en esta está todo muy controlado (taquillas, nada de boli, otros requisitos). ¡Queda tan poquito y hay tanto que aún quiero hacer, sobre todo de trabajo, que siempre todo es más complicado de lo que parece y, afortunadamente, también más rico!

      Elimina
    2. Me alegra servir de ayuda aunque sea moral!! :)

      Elimina