Calaixos que s'obren i es tanquen

La setmana passada vaig llegir un article a Twitter sobre calaixos que s'obrien i es tancaven. Feia referència a l'eficiència a l'hora de fer tasques i es va generar un debat sobre l'eficiència a la feina. Avui m'han vingut al cap, els calaixos de l'article, perquè ahir va ser u de maig i l'any passat vaig introduir un avís al mòbil perquè em recordés que havia d'avisar el propietari del pis que enguany no renovaria el contracte. Així que he hagut de començar a fer gestions i a debatre temes espinosos (com la devolució del dipòsit) i, a mesura que transcorria el matí, m'ha anat envaint la sensació que aquesta experiència arriba a la fi. Encara queden tres mesos, però ara entenc el que F., el meu amic brasiler, em deia abans de Nadal, quan m'explicava que, a poc a poc, passes d'emprendre (petits) projectes nous (un curs de perfeccionament de l'anglès o de millores docents, formar part d'un grup de trobades) per tancar-los, a poc a poc, però deixant-ho tot ben lligat, per tenir la sensació que no ho deixes a mitges. Precisament, a l'article deien que això costa molt. Em penso que jo sempre miro de fer el procés de digestió complet, que la fase de cloure la veig com una part més del procés, amb la bellesa que també conté. Almenys, m'és fàcil veure-ho així quan es tracta de qüestions personals.

Tres mesos és molt de temps quan ho intento mirar des d'una certa distància; a Londres, n'hi vaig estar quatre. Però és veritat que a la feina m'és més fàcil veure com tancaré aquí el projecte que quan vaig començar gairebé no sabia ni com encarar (i això, malgrat haver-ne preparat una proposta ben treballada i de conèixer bé l'autor). També sé que els congressos em solen donar la sensació que es cruspeixen el temps, perquè t'absorbeixen molt i per això sempre miro de planificar-los bé, encara que a mi m'encanti presentar els resultats i conèixer la recerca d'altres investigadors. En aquests tres mesos que queden, en tinc dos i un és a la universitat, de manera que no serà un trasbals important; a més, els temes ja els tinc. Tanmateix, el moviment que impliquen fa que tot passi a un ritme vertiginós. Cap mes no se m'havia fet més curt que abril. I aquest hivern, ha estat un sospir. Com més setmanes feia que vivia aquí, més ràpid volaven els mesos. No ho puc ni comparar amb el curs passat i sé que des de Nadal fins a l'estiu m'hi va cabre un món (i això que vaig tenir visita per Setmana Santa). No parlo d'enyorar-me, sinó de la percepció que he tingut del pas del temps. Amb tot, ha estat aquest segon curs, potser, el que em va dur a una reflexió i a canvis interns més profunds. Quan això passava, els escrits al blog es feien més íntims. Però respirar, després de tanta meditació, és un alleujament i ganes de celebrar.

No és que, interiorment, m'estigui acomiadant dels amics d'aquí. Això encara no, tot i que ja n'hi ha uns quants que se n'han tornat. Ha estat la consciència de saber que, aquesta minúcia, ja era una gestió, encara que menuda, per preparar la tornada. De fet, m'he vist, literalment, el dia d'anar a l'aeroport per tornar a Catalunya, intentant baixar la maleta per les escales. I després he ordenat una mica l'escriptori i pensava que, al final, hauré de donar uns quants llibres i que els que són en anglès els puc deixar al carrer perquè els arrepleguin, els que són en català els hauré d'anunciar a la llista de catalans de Massachusetts o donar a algun amic d'aquí, a A. n'hi he de tornar un i en tinc en anglès que jo mateixa vaig prendre del marge d'una casa quan feien mudances i el van deixar al carrer. Sé que, al final, me n'enduré tants com podré, però tot no hi cabrà. A la biblioteca també penso a prioritzar la bibliografia que després em pugui ser més difícil de trobar, però, a tot, no s'hi pot arribar.

He fet un pas pràctic i, el cap, se n'hi ha anat darrere. 

Tot això, s'intensifica perquè també penso en els calaixos nous que es van obrint (o que vull obrir, com el de la feina o el pis). Tots aquests calaixos formen part de la mateixa còmoda: un projecte personal o, més ben dit, vital, perquè feina i vida personal es troben. Per a mi, això és una meravella de les lul·lianes, d'aquelles que sorprenen, encara que pugui ser quotidià per a altres persones. El projecte d'anar a viure junts, de trobar el nostre piset, de començar els preparatius del casament (no patiu, que encara queda molt, qui sap si serà una etiqueta nova del blog). Em fa una il·lusió que traspua per tot arreu. No m'anticipo a res, ara gaudeixo del que tinc aquí, com el primer dia (bé, a partir de la segona setmana, que els primers dies van ser més complicats i ara m'hi trobo tan a gust i aquest és l'espai que conec!). Fa pocs mesos (no sé ni si ho hauria de dir en plural) em feia vertigen. Em costa imaginar-me vivint en un altre lloc, com a adulta emancipada, perquè jo sempre tornava a casa, amb els pares i M. Se'm feia estrany que aquesta tornada fos una altra etapa desconeguda, per descobrir. Pensava en els amics, els que freqüentava més els darrers anys (i que, gràcies a les noves tecnologies, sobretot al Facebook, he tingut més a prop, però no tots), que eren els del doctorat, els de la meua alma mater. Però el doctorat es va acabar i, ara, ells tampoc no són al lloc on s'havien quedat. Ni la feina no m'ha esperat, intacta, amb la taula llarga que compartíem amb F. i A. Per sort, el que uns mesos enrere em causava neguit o desconcert, ara sembla un pas natural i extraordinari alhora, que m'engresca (una sensació que, en tornar de Torí, em va costar recuperar) i m'empeny, quan sigui el moment. 

[Com sempre, us escric a raig, abans de gitar-me i, si demà no hi trobeu sentit, no patiu que deuré actualitzar el cap de setmana].