dissabte, 28 de maig de 2016

El meu aniversari a Concord, MA


Al final de la tardor passada vaig anar amb L. a Concord. Vam visitar-ne el museu i la casa de Louisa May Alcott, a més del poble, però era fora de temporada i ens vam quedar amb ganes de més. Recomano el lloc a totes les persones que visitin la zona (s'hi pot arribar en tren com nosaltres, 30 minuts, i en bus). De fet, em va enamorar la vila i no només per la part literària, atès que és famosa tant per la vitalitat intel·lectual al s. XIX, amb filòsofs com Emerson i literats, com perquè és el lloc on va començar la guerra per la independència dels EUA. Amb una cerca ràpida en tindreu prou per veure com allà es va produir, segons el lema, el tret que va retronar arreu del món. I és que el 19 d'abril de 1775 (aquesta data, avui, m'ha quedat claríssima, però ara estic una mica rovellada de la història del país, comparat amb els primers mesos d'immersió aquí) els soldats regulars britànics van anar a Concord perquè s'havien assabentat que hi tenien guardades armes els rebels (ja us vaig explicar l'ambient de tensió que es vivia en aquell moment; la revolta per l'impost sobre el te per cobrir les despeses de l'imperi britànic s'havia produït a Boston l'any 1773). No hi anaven a lluitar, anaven a registrar les cases per trobar-les i venien de Boston. Es veu que l'admirat Paul Revere (el de la cavalcada del poema) va avisar la bona gent de Concord que venia l'exèrcit britànic, que va arribar primer a Lexington, on ja hi va haver sarau (trets). Però a Lexington, segons he entès, els rebels no van donar l'ordre de disparar. El cas és que quan van arribar a Concord, ja s'havia aplegat gent dels pobles del voltant com a part de la milícia de les colònies per protegir ca seua. N'eren uns 400, que superaven amb escreix la tropa britànica, prestigiosa i forta. Si no ho recordo malament, els soldats britànics van cremar una construcció i la milícia rebel va veure les flames. Malgrat que el desordre es va solucionar de seguida i l'exèrcit va apagar el foc, ja els esperaven al pont, North Bridge (un pontet de fusta). Tenien l'ordre de no disparar si l'exèrcit regular britànic (repeteixo aquest nom perquè en aquell moment tots eren britànics, part de la colònia i no tenien intenció de separar-se, sinó que reivindicaven els drets propis i les llibertats) no ho feia abans. I ho van fer. Es va emetre l'ordre. Ferits als dos bàndols i l'exèrcit regular es retira. Així va començar la primera batalla (breu) de la revolució americana. La representació la fan de matinada a l'abril, tot i que jo no he trobat l'ocasió per anar-hi.

 Durant la temporada d'estiu, però, sempre hi ha gent disfressada, fent demostracions d'armes, tallers, explicant la història als visitants (sobretot els park rangers, que també organitzen visites guiades i avui en tenien unes quantes, tot i que la majoria sortien de Lexington). Es pot anar de Concord a Lexington a peu, però són més de dues hores i has de tornar. Des de Somerville també surt un caminet cap a Lexington, llarguet. Està pensat perquè ho facis tot el cotxe, malgrat que, juntament amb Lincoln, els tres municipis formen part del mateix parc nacional. De fet, Concord no te l'acabes en tres dies perquè tens totes les cases d'autors per visitar i tot obre a les 10 i tanca a les 5 durant la temporada alta.

Enguany, el meu aniversari (el 30è!!!!) no només ha caigut en dissabte, sinó que és pont perquè dilluns torna a ser el Memorial Day, la festa en què es planten banderes a Boston Common. En realitat, un homenatge als militars caiguts. Al meu barri també en planten als patis de les cases. Volíem anar L. i jo tres dies a Cape Cod i Martha's Vineyard, però al final L. se'n va desdir i vaig proposar Concord de seguida. Per aprofitar el dia, ens hem llevat d'hora i hem sortit de Porter Square a les 8.45. A les nou i cinc érem allí i hi volíem estar fins a les 4.30 (el proper tren era a les 7.30, si no), perquè ella m'havia cuit un pastís a casa seua i encabat havíem d'anar a la fantàstica pizzeria Area Four a Cambridge, a prop del MIT. Però a les 2.05 agafàvem el tren de tornada (jo a contracor), després que un ranger em rescatés d'un cop de calor i gairebé tall de digestió (sí, he vomitat tot el brunch i la llimonada) i ens portés en cotxe fins a l'estació. De totes maneres, després d'això jo ja estava perfectament. És que hem dinat i ja érem a caminar una altra vegada, a 33 graus i sensació de 35 (això sí, amb gorreta, protecció solar... jo que anava tan preparada). Abans, hem vist imatges com aquestes (i no he pogut fer gaires fotos perquè la calor ha sobreescalfat el mòbil i no anava):


L'altra vegada no vam veure ni les cases ni la zona del North Bridge. Aquest cop també hem anat als dos centres de visitants de Concord. És una excursioneta, hem parlat amb algun ranger, que no entenia com hi havíem fet cap tan d'hora i, a més, en transport públic! Tots m'anaven felicitant, the big three zero. Mira que fan gràcia, els americans, amb les expressions que utilitzen! Hem dinat el carrer principal i hem començat a fer la ruta històrica entre Concord i Lexington (només pensàvem fer-ne un tros i, si teníem temps, anar a la casa d'Emerson i visitar-la per dins), però no hem arribat gaire lluny... Després, no hi ha hagut manera de convèncer-la per quedar-nos i entrar, fresquetes, al museu. (Tampoc no era a temps d'enganxar A. i anar a veure el vaixell històric nord enllà, com m'havia proposat ahir).


He parlat (trucada internacional) amb la família i amb J. perquè m'he entristit per això i he estat xerrant amb ells força estona quan ja era a casa. He desistit dels plans del vespre. Em quedava el cuquet de les candeles, perquè volia encendre-les i demanar un desig, com no havia fet l'any passat. Jo no podia encendre-les, els que em coneixeu bé ho sabeu, així que he recorregut al senyor mig nuet del porxo del davant (anècdota número 2; la primera és el cop de calor i el policia del parc al rescat amb el cotxe, dient que havia d'estar fresca per a la festa d'aquesta nit, segons ell), però m'ha acabat de donar un encenador atrotinat. Al final, l'antic professor d'anglès me les ha encès, m'ha cantat happy birthday, m'ha fet una fotografia amb la seua càmera professional i he bufat les espelmes a l'acadèmia. També ha encentat una ampolla de cava, aparentment, però era suc de maçana amb bombolles. La decoració l'he posat a casa. Ben mirat, ha estat una muntanya russa, avui, i no m'esperava gens que anés així. Però el matí ha estat en un lloc idíl·lic en companyia, preciós fins a la tarda i, després, he pogut parlar amb la família i J. i tenir les candeles. He acabat contenta i he demanat a J. que em deixés veure una bona pel·lícula per a aquesta nit. A més, potser demà decideixo seguir-ho celebrant jo mateixa, encara que quan torni ho re-celebraré amb vosaltres! Al capdavall en són 30 i tinc molts motius per celebrar-los!







Una pasta holandesa.



Una de les millors llimonades que he tastat mai. Després el ranger ens ha aconsellat un lloc de gelats i un de pizzes a Concord. Ell era de Maine. Avui, de fet, he conegut molta gent. El personatge del porxo feia temps que volia saludar-lo. Un matrimoni fascinat pel meu àmbit d'estudi. Molts vigilants i guies del parc...




He fotografiat la data a la tornada. Es veu el lloc on es deixen els bitllets perquè els perforin.
Estic contenta i em trobo molt bé. Un bon dia per recordar, amb anècdotes i aventures per contar i riure'ns-en d'aquí un temps. A més, ha durat 30 hores, des de la vostra mitjanit.

10 comentaris:

  1. Big three zero? I jo què he fet, el bigger four zero? :D

    No entenc això de les candeles, per què no les podies encendre?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Només existeix aquesta expressió, big three zero! Es veu que és una meta mental! Em va fer gràcia!

      Elimina
  2. Eso es un gofre holandés!! Se suelen poner como tapa en las tazas de té mientras infusiona y así se derrite el caramelo que lleva dentro. ¿No te lo explicó tu amiga?

    Junto con los oliebollen, creo que son los dulces más típicos de allí, al menos de Amsterdam.

    ¿No hiciste fotos del brunch?

    Ya te advertí sobre la calor bostoniana y aún estamos en primavera....cuando hace calor aquí, es muy fuerte...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Yo solo me perdí medio julio; pensaba que ya conocía el calor. No me explicó lo del te. :Ooo Jajaj tengo fotos del brunch, pero como lo vomité, pensé que sería de mal gusto subirlas. :DDD Qué risa, al leer el comentario.

      Elimina
    2. En este caso el calor ya había derritido el caramelo. :D

      Elimina
    3. Es que el verano pasado fue fresquito aunque también hubo algunos días de calor fuerte, pero pocos.

      Vaya!! Pues casualmente yo compré el otro día dos y aún me queda una. En Amsterdam siempre compraba y aquí se encuentran muy fácil también.

      Elimina
    4. En mi casa se ha derritido hasta el kitkat. Y estoy contenta de que el señor C. aún no abusa del aire (aunque creo que es porque el hermano se resfrió el primer día).

      Elimina
    5. En mi casa se derrite el chocolate hasta en invierno si le da el sol aunque no esté puesta la calefacción y haga un frío de morirse fuera.

      Elimina
    6. Aquello es un invernadero, pero mira que se está bien en invierno.

      Elimina
    7. Sí en invierno es muy calentito :)

      Elimina