Washington D.C. Dia 4. Transport públic

A vegades m'invaeix la sensació d'estar-me americanitzant. Si un dia m'he trobat amb gent a la feina o amics amb qui parlo en anglès i l'acabo amb una bona sèrie (ja queda poc perquè tornin a començar, aviat "premières" de totes!), hi passa algun esdeveniment dramàtic o indignant, increpo la pantalla en anglès per impuls. Espero que els cotxes s'aturin si veuen que vull travessar el carrer (a Catalunya sempre és perillós els primers dies). Tinc gana a les dotze i a les sis. Rarament duc diners en metàl·lic a la cartera. Uso el taló per a pagaments freqüents, encara que els hagi d'enviar per correu postal i ja no se'm fa tan estrany. Ha deixat de preocupar-me el canvi per a la rentadora. A Catalunya m'agafen ganes d'encetar conversa amb el veí al tren o a la parada del bus (o fins i tot als lavabos públics). I cada vegada que és festiu, com dilluns (avui tothom ha marxat de viatge), el meu cap diu: rebaixes. I, és clar, a vegades em deixo envair per aquest sentiment en moments inesperats. Com aquest matí, quan sortia del Whole Foods (el supermercat car on mai no compro) amb un smoothie (no és un batut amb llet sinó sucs de fruites barrejats, aquest era el Morning Sunshine: taronja, maduixa i plàtan amb gel) a la mà esquerra i un dònut (farcit de xocolata, no com als Donkin d'aquí!) a l'altra. Caret, un esmorzar. I t'ho endús, com si no recordessis que en algun lloc es menja assegut. 

(I, per cert, m'agradaria molt poder adoptar la salutació anglosaxona i italiana per quan et presenten algú, donar la mà, sense cap dubte encara que siguis una dona. Sempre em xoca que en l'àmbit professional algú m'intenti fer dos estimades. Sempre m'ha produït molta confusió; imagineu-vos ara!).

(Washington National Cathedral).

Avui, per mal a la planta dels peus, cansament acumulat i perquè em volia moure a punts distants de la ciutat, he agafat molt de transport públic (SmartTrip recarregada), tant busos (que anuncien en llums les parades, per tant senzills d'usar i van amb el cable que s'estira per demanar parada) com metro. Per això els desplaçaments han estat llargs i lents.

He començat per la catedral, més amunt d'on havia estat l'altre dia a Georgetown. Obria a les deu; he hagut de fer temps. He entrat a l'edifici pels jardins del bisbe. I pel costat d'una escola amb xiquets en uniforme. Es veu que fa uns anys no era habitual que les classes comencessin abans del Labor Day (que enguany és dilluns que ve). (Per cert, un dia el professor d'anglès ens va explicar que els americans mai no es vesteixen de color blanc encabat d'aquest dia, que ho consideres estúpid perquè l'estiu-estiu sembla haver-se acabat. Normes socials. La pots tornar a treure pel Memorial Day).

L'entrada de la catedral és de pagament per als turistes (10 dòlars) amb descompte per als estudiants (uns 7) i pots agafar la visita guiada sense pagar més (ha valgut la pena). Impressiona trobar-te-la dalt del turó; de manera que queda més amunt que la punta del Washington Monument i, un cop més, és un edifici monumental. En efecte, és la sisena catedral més gran del món, la segona als EUA. Aquí s'hi han celebrat enterraments de presidents i altres actrs presidencials (ens han ensenyat on s'asseu Obama/el president). És una església protestant, però molt ben decorada (he apuntat a la guia que no ho entenia, però m'ha dit que la catedral de Barcelona i la Sagrada Família també ho estan; d'acord, però són catòliques, jo volia saber millor com ho encarava aquesta, episcopal protestant). Hi han parlat personalitats com el Dalai Lamao Martin Luther King Jr. Però me n'han sorprès especialment dos aspectes:

A) és una catedral del s. XX. Aleshores, per què van decidir imitar les catedrals gòtiques britàniques i franceses? I encara més important: per quins set sous van utilitzar els mètodes medievals? D'aquesta manera, van trigar moltíssims anys a enllestir-la i va patir les conseqüències del terratrèmol de forma accentuada (l'estan restaurant). Tot això depèn de donatius (l'entrada s'hi deu incloure). Aquesta vegada, però, han decidit utilitzar mètodes contemporanis (ben fet; a més és realment alta i ja es veu que no és gòtica-gòtica).

B) Les vidrieres són de colorins. Una preciositat. Aquí no es pretèn imitar al peu de la lletra l'equivalent medieval. Il·lustren fets de la història americana també recents, un dels quals l'arribada a la lluna! Que conté un trosset de la superfície de la lluna! Us en penjo una fotografia (és el centre roig):

Resulta que dels tres astronautes de l'Apol·lo 11, el menys conegut, el que tripulava la nau quan els altres dos passejaven per la lluna, havia estudiat a l'escola (del costat) de la catedral (em penso que es diu Saint Albans School i fa molta patxoca). Els companys van agafar mostres del sòl lunar i a ell se li va acudir que podrien donar-ne una peça a la catedral i demanar que es fes una vidriera per commemorar la gesta. 

La visita a la catedral inclou jardins, torre (amb ascensor) amb vista de DC i les capelles de la cripta. També hi ha una sala amb coixins brodats amb personatges importants del país, entre els quals he vist Sargent, Melville, un personatge del departament de clàssiques de Harvard (! n'hi havia diversos amb l'escut de la universitat) i aquest de Kennedy (ara no m'hi paro de fixar). També amb l'escut Veritas de la nostra universitat perquè hi va estudiar (ara que hi penso, Obama també hi va estudiar i el senyor C. n'explica unes coses! Curiós que aquí se'l pugui considerar socialista). 

A la tarda he anat a una de les primeres galeries d'art contemporani dels EUA: The Phillips Collection, un museu que acollia una exposició d'art contemporani i la meua part preferida a l'exposició permanent: impressionistes i coetanis!

Encara he anat a l'Arlington Cemetery, que sembla un altre parc immens. Poe de tombes. Commemora els morts a les guerres dels EUA. És un museu nacional. El terreny havia pertangut a parents de Washington. Per matrimoni, va acabar en mans del general Lee, antiabolicionista que va abandonar el terreny durant la guerra civil (aleshores les terres es van confiscar per part del govern i destinar a altres usos: hi havia una mena de vila que ajudava els esclaus en el procés de transició i educació per a la llibertat. Finalment, es va convertir en cementiri nacional, es va compensar la família de l'antic propietari i es conserva ca seua com a homenatge. Tot això ho podeu llegir al centre de visitants. Hi ha homenatges per a les guerres dels EUA de forma col·lectiva i les tombes de soldats. Hi ha dos indrets que no es perd ningú malgrat la immensitat del cementeri ple de làpides blanques:

La tomba de Kennedy, esposa i dos fills. No ens parem de trobar Kennedy. Es veu que va dir que s'hi podria estar sempre, allí, quan va visitar el cementiri. Em pregunto si devien considerar Mount Auburn.

(Arlington National Cemetery).

L'altre lloc és la tomba del soldat desconegut, on fins i tot he presenciat el canvi de guàrdia. 

(Tomba del soldat desconegut. Mirei els edificis del fons, que els reconeixereu). 

Tot i que pensava anar-hi, era tard i he descobert que des de dalt d'un turó del cementeri es veia el Pentàgon, així que l'he fotografiat des d'allí (l'he trobat molt poc atractiu estèticament; per cert, les víctimes de l'11S al Pentàgon també hi són homenatjades, així com el shuttle de l'espai que es va estrellar cap al 1986, si no recordo malament del museu de l'altre dia). M'agrada ser capaç de retrobar les referències entrellaçades d'un lloc a un altre. A la catedral hi tenen una creu feta amb una part poc malmesa de les oficines on va estavellar-se l'avió, també com a record a les víctimes.

He tornat a bona hora per sopar.

Demà tinc pensat anar a la National Gallery, d'art, una altra vegada al Mall i després ja agafo l'avió com a Boston! Les vacances s'hauran acabat i tornaré a la feina! Ha estat un viatge molt complet, que m'ha permès seguir aprofundint en la història i la identitat americanes. Amn el seu lema, que trobes arreu a DC: e pluribus unum (out of many, one). De/ a partir de molts, un.