dijous, 3 de setembre de 2015

Washington D.C. Dia 3: els monuments a personatges polítics dels EUA


(Estàtua de Lincoln al seu Memorial. Quan el van acabar, una mena de temple clàssic rectangular que té davant una font que arriba fins al Washington Monument -el primer que van construir, que encara formava part del terreny natural de la ciutat-, van adonar-se que l'estàtua es veuria massa menuda i van fer-la encara més grossa. A mi m'ha deixat bocabadada. A les parets, un discurs famosíssim que va fer en una de les batalles durant la guerra civil americana, que després m'he retrobat al Museu d'història americana).

Avui per fi he enxampat J. despert quan he arribat a l'hotel i he pogut parlar-hi, tot i que admeto que l'he trucat (telefonada internacional) des del monument de Lincoln Memorial Monument perquè aquest matí li he enviat la ruta del dia i m'ha contestat: veuràs Lincoln assegut. No n'he fet gaire cas perquè em pensava que era una broma; no tenia ni idea que hi hauria una estàtua colossal de Lincoln al monument commemoratiu i quan l'he vist en pujar les escales m'he fet un fart de riure i li he trucat un minut dient: "És Lincoln assegut! El tinc davant meu! Ho deies de bo de bo!". Aleshores el sorprès ha estat ell. Sempre em sobta que conegui tants referents nord-americans i detalls d'història i de cultura popular d'aquí. Em penso que ell també es queda parat que per a mi tot sigui nou i ho visqui amb la il·lusió d'una primera descoberta. 

(Vietnam Veteran Memorial).

Avui, per tant, he dedicat el matí a visitar els momuments, però només esmentaré els que m'han impactat més. Els he recorregut a peu, tot i que les distàncies són més llargues del que pareix al mapa (A. em va recomanar llogar una bicicleta, però no m'hi he vist en cor per la manca d'equilibri). Això sí, avui ja em feien mal els peus (sort de les espardenyes noves!) i ho he fet de manera més relaxada (hi ha banquets i venedors ambulants d'aigua al llarg de tot el camí). El primer que he visitat ha estat el dels veterans de la Guerra del Vietnam (que tenen molt present). No sé si recordeu les dues voluntàries que portaven el grup de conversa a Veïns. Elles ens van dir que quan havien estat a D.C. s'havien emocionat davant d'aquest monument, que era elegant i emotiu. Que impressionava de debò. Trobo que té una semblança amb el que hi ha ara a la Zona Zero, però a mi no m'evocava el significat que deu tenir per a un americà perquè les nocions que tinc sobre aquesta guerra són, sobretot, gràcies al museu que he visitat a la tarda (i això que l'exposició, que duia un títol semblant a "guerres dels americans" sota el discurs o subtítol de: "el preu de la llibertat, devia ser molt general, perquè la part sobre la Guerra de la independència estava molt simplificada). 

Els grups de veterans van fer força perquè es construís. Es veu que van fer un concurs i va guanyar el disseny una estudiant de 21 anys de Yale. Després hi van afegir l'estàtua dels soldats (també n'hi ha una per a les dones que van servir en aquesta guerra). Són dues parets negres on hi han imprès els noms de les víctimes mortals (amb un diamant davant) o dels desapareguts (amb una creu) a la Guerra del Vietnam. Hi ha flors que els porten familiars o associacions. És molt senzill. Tot i que més convencional, el de la Guerra de Corea, amb els soldats perduts enmig d'un bosc (el parc) d'entrada l'he trobat més impactant. 

Davant de cada monument hi solia haver un "ranger" (un dels guàrdies dels parcs nacionals) si era l'hora en punt. En teoria, per fer-te l'explicació del monument, a la pràctica vol dir que si tens preguntes, te les contestarà (ho saben tot). Així que, a mi que m'agrada que m'expliquin tot el que en saben sense haver d'inquir, m'he proposat fer una pregunta (com a estrangera, el que sigui), al proper "ranger" que em trobés. I ha estat al Martin Luther King Jr. Memorial, davant del llac. El darrer monument que s'ha construït. Li he preguntat com se'ls va acudir la idea d'alçar monuments als herois polítics o patriòtics i m'ha dit que, tret del Washington Monument, tota la resta de monuments eren al terreny que s'havia guanyat al riu Potomac. Va costar molt convertir aquella àrea fangosa en una zona estable i el congrés no sabia què en faria: habitatges, hotels, què. Aleshores, amb el model del del primer president (el que no va ser a temps d'estrenar el Capitoli), van decidir crear un parc nacional per honorar diversos personatges rellevants.

(Martin Luther King Jr. Memorial. La foto no li fa justícia. Està entre dues muntanyes i hi diu, gravat a la pedra: "Out of a mountain of despair, a stone of hope" / "D'una/en una muntanya de desesperació, una pedra d'esperança". A les parets que veieu a banda i banda, darrera dels pedruscos monumentals, frases inspiradores dels discursos que va fer. Està situat a prop d'on va pronunciar "I have a dream" el 1963 (fàcil de recordar, apareix als vídeos de Kennedy!). 

No m'he pogut estar de preguntar-me, si a nosaltres se'ns acudís fer res similar, imagina't que a la Ciutadella, a qui voldríem homenatjar? I, amb les nocions bàsiques d'història, mentre anava cap al monument a Jefferson (la magdalena, n'hi diuen els burletes), n'anava confeccionant una llista mental. Si George Washington va ser el primer, a nosaltres ens toca Guifré el Pilós, Ramon Berenguer IV i Peronella, els monarques (els americans comencen més tard i sense reis) Jaume I, Pere el Gran (no me'l deixaria mai, encara que només fos pel protagonisme al Curial e Güelfa, a la Crònica de Desclot i en Dante), no sé si ens deixarien situar Joan I al purgatori en un monument ben impactant, Alfons el Magnànim. I el Papa Luna i Roderic de Borja? Els combatents a la Guerra dels Segadors. Moragues. O optaríem pels miquelets (evito la comparació amb els veterans de guerra aquí) i algun almogàver? Francesc Macià, Lluís Companys. Carme Forcadell i el president actual, Artur Mas. Els personatges que ells han triat tampoc no em semblen completament lliures de controvèrsia, però em penso que seria fàcil que trobéssim un consens. Aquesta és la llista que he improvisat caminant. Pensant en persones destacades en l'àmbit de la política catalana. Qui us hauria vingut al cap, a vosaltres?
(FDR Memorial. Un cop més, per restricció de wifi, no puc penjar-vos-en més fotografies, però no he triat aquesta frase en va).

El monument que m'ha agradat més ha estat el de Roosevelt (de manera que al Museu d'Història Americana m'he fixat més en qui era i què va fer). L'he reconegut perquè apareix a la segona temporada de House of Cards. Però està en un ambient idíl·lic (hi he fet una bona parada a la vora del riu, amb el monument de Washington davant), juga amb la pedra, l'aigua (salts d'aigua), els elements naturals, poques estàtues, no hi ha cap temple ni cap estàtua majestuosa (l'estàtua que hi ha d'ell a l'entrada és menudeta i se'l representa a la cadira de rodes, detall que fou polèmic), hi ha frases inscrites de discursos seus (es repeteix molt la idea de pau, malgrat que després jo ho contrastava en el seu paper a la Segona Guerra Mundial), si els altres són monuments en vertical, aquest és horitzontal, amb diversos espais i també un de dedicat a la seua dona, ambaixadora a les Nacions Unides.

Al monument de Washington no hi he pogut pujar perquè s'ha de reservar per a una hora concreta i les entrades d'avui s'havien acabat.


La tarda l'he passat entre el Museu de l'Holocaust. Són  tots museus enormes, aquest molt ben documentat, molt ben explicat, pleníssim de gent, amb exposició permanent crítica també amb certes respostes dels EUA (com la manca de permís per acceptar més refugiats jueus, que m'ha fet reflexionar sobre la situació actual, tot i que he estat desconnectada darrerament de la premsa; o sobre la participació, finalment, a les Olimpíades del 1936). Són per fer un museu al dia. També hi ha espais per al record de les víctimes (la flama que no s'apaga a la Hall of Remembrance). Hi he estat dues hores i dos quarts i només he seguit fins a la depirtació i una ullada general a la resta, perquè volia intentar pujar al monument de Washington.

Encabat de l'intent infructuós, he dedicat més de tres hores (coes a l'entrada per als escàners i registres) al Museu d'Història Americana i, un cop més, només he tingut temps de recórrer la història del país a través de les guerres, sobretot tenia menys clares les intervencions a l'Orient. Sempre em quedo parada dels fils que mouen i dels equilibris precaris en política internacional. També he visitat l'estàtua de Washington, la que havia d'anar damunt de la cripta del Capitoli, al segon pis. A A. li hauria agradat l'exposició sobre l'evolució del menjar americà. Si no hagués acabat saturada, hauria entrat a la que parlava de Filadèlfia. Trobo que la cronologia del museu no és prou clara, a vegades saltes d'un lloc a l'altre de ka sala perquè no saps on continua l'exposició. Ho he trobat molt didàctic. Una feinada. Ja vaig veure ahir que cada exposició té botiga de records pròpia. Poques postals, però.

He tornat caminant per The Elipse (per aturar-me a sopar pel camí) i la part de darrere de la Casa Blanca, tot i que he tornat a pegar la volta a l'edifici i al parc.


La façana de la Casa Blanca que dóna al parc.

P.S. Quan dic "a la tarda" vol dir "després de les dotze del migdia. Si no no surten els comptes. Al matí he començat prou aviat perquè els monuments no tanquen.

8 comentaris:

  1. És interessant el que ens expliques.
    Estic d'acord amb la teva llista de monuments catalans!
    :)
    Olivera

    ResponElimina
  2. ¿Ese día si encontrastes colas? :(

    ¿¿Cómo no conocías el monumento a Lincoln??? Sale muchísimo en las series y películas!! jajaja

    Lo de la evolución de la comida en USA yo me lo perdí :(

    ResponElimina
    Respostes
    1. No sé si es fija, Amelia. De hecho, diría que acababan de renovarlo. Jajaj ¡yo no me fijaba nada en los decorados de las películas! Por esto J. dio por hecho que lo sabía y... ¡No! Ya me tienes explicando hoy en clase de inglés todo lo que tiene DC y dónde me gustaría ir :D y sorprendidos de que fuera sola. Dicen que he vuelto morena pero no se lo explican, con tanto museo. Me han preguntado por mi sitio preferido de allí y he dicho la Library of Congress, aunque el Capitilio me encantó, ojalá hubiese visto cómo era por fuera sin las obras.

      Elimina
    2. Recuerdo cuando te dije que fueras al cementerio de Arlington y te dije está cerca, justo detrás del monumento a Lincoln. Yo pensaba que sabías del monumento que te hablaba... XD

      Yo también he vuelto morena de Canadá, que calor!!

      Elimina
  3. Yo era morena porque ya estaba blanca como la leche y ahora Fran me dice que parece que me he puesto maquillaje en la cara y que le gusta más :) Aunque es moreno albañil :(

    ResponElimina
  4. Justo a tiempo, porque la semana que viene hará más fresquito, ¡empezando hoy!

    ResponElimina