dimecres, 23 de setembre de 2015

Emily Dickinson Museum (Amherst)

I
(Mòbil)
Avui sóc a Amherst (Massachusetts), perquè demà parlo en un congrés a la University of Massachusetts-Amherst. Així que aquest matí a les deu (i després d'una altra nit amb problemes amb l'alarma) he sortit en bus (Peter Pan) de South Boston fins a Sprinfield, la gran terminal de busos on he agafat el que em duria aquí. Unes tres hores en total (mooolt menys en cotxe). El que menys m'agrada dels EUA, a part que estigui tot mal comunicat en general en transport públic (i hi vagi gent molt deixada) és que tot tanqui tan aviat; sobretot fastigueja quan arribes a la 1.30 pm a l'hotel (hauria d'haver baixat al centre, però no hi he pensat i he perdut una hora) i tots els museus tanquen a les 4 (!!!!!). Es veu que a l'agost en alguns deixaven fins a les cinc. Així que a les sis ja tornava a ser a l'hotel (sopada) i m'han saludat els de l'organització del congrés. Per sort, ja sabia que tancaven en aquesta hora i com que demà parlo jo i encabat faré dia de congrés fins a tornar a agafar l'autobús cap a Boston, vaig seleccionar molt bé què volia veure (quina visita no em podia pedre). Perquè a Amherst no hi ha res emblemàtic, d'entrada, i és conegut pels colors de tardor, però enguany tot just han començat a caure les fulles i avui hi feia més calor que a Boston (tots són boscos i mansions, carrers amb botigues americanes estàndard; m'ha paregut que s'hi deu viure bé, almenys quan no és hivern). 


Vista des de l'habitació de l'hotel.

I el que havia triat visitar no era el museu jueu ni el centre de disseny de la universitat ni el museu d'història natural de l'Amherst college... El que havia triat com a visita, per a algú com jo justifica plenament un viatge de tres hores d'anada en bus (i probablement una tornada el mateix dia, perquè els hotels aquí són caríssims). Era el Museu d'Emily Dickinson, la poeta americana!!!

(Mansió del germà de l'escriptora, on la poeta passava moltes hores -eren uns amfitrions excel·lents i preparaven grans vetllades per als hostes, a més de tenir tres fills als quals Dickinson malcriava; però potser els actes socials van ser massa per a ella, que al final ja no sortia de casa; de fet, vivia a la casa de la família, just davant-).

I m'he sorprès que ningú del poble, ni tan sols els que viuen en aquell carrer, no em sabessin indicar on era el museu (a l'hotel no m'han donat mapa, tret del del campus) i no els sonés gens. Al final, un estudiant de Dret xinès m'ha dit com arribar-hi. I val molt la pena! Tenen un centre de visitants amb una exposició menudeta sobre l'autora, però per poder visitar la casa has d'agafar la visita guiada (perfecte, perquè m'encanta que m'expliquin coses noves, tot i que els guies americans normalment et pregunten què et pareix a tu, encara que no en coneguis el context). Pots triar entre 45 minuts de la casa de Dickinson o visita de 90 a la casa de la poeta i la del germà, The Evergreens, que per fora és una preciositat. Tot centrat en l'escriptora.  Això sí, no es poden fer fotos durant cap dels dos tours. Quin penseu que he triat? Evidentment, el de 90 minuts, el darrer, a les tres en punt (aquest és en punt i l'altre a dos quarts). Val dotze dòlars i és privat, depèn de l'Amherst College, els estudiants del qual deuen entrar-hi gratis perquè a l'entrada m'havien preguntat si n'era alumna. Els alumnes d'altres universitats paguen la meitat del preu d'adult. Aquesta universitat posseeix la meitat de les obres de Dickinson. L'altra meitat, segons la guia les millors, són en una de les biblioteques de Harvard i m'ha animat a visitar-les. També el seu herbolari, Olivera. Son germà va estudiar Dret a Harvard i tenien moltes connexions amb Boston, però la família va fundar Amherst College, que està allà mateix). 

Casa d'Emily Dickinson.

Al començament era l'única persona a la visita, tot i que encabat s'hi ha afegit un matrimoni holandès. M'ha preguntat què li podia dir de Dickinson i m'ha fet vergonya explicar-li el poc que en sabia (anava mudada pre-congrés i m'ha identificat correctament com a investigadora, però no m'he donat gaire per al·ludida... tot i que al final li he acabat aclarint a què em dedicava). Ho he trobat fascinant. Fins i tot la biografia (en venien a la botiga), el comportament, l'aire de llegenda al voltant de l'autora, lliurepensadora, molt llesta, que escrivia sense que ni sa germana ho sospités en una tauleta de no-res, les decisions que va prendre, el vestit blanc, el procés de reclusió a casa, la seua autoafirmació com a poeta, però amb una obra que ella mateixa no va portar a publicar i que va sortir a la llum gairebé tota quan ja havia mort als cinquanta-cinc anys, mai refeta de la mort del nebodet de vuit. Tot i això, no n'he comprat la biografia sinó un llibret (per mida) de poemes (a mi la poesia, i més en altres llengües, em costa més que la prosa). M'ha decebut veure que les edicions que m'ha recomanat la guia no tenen aparat, perquè ens ha ensenyat com escrivia ella i senyalava mots amb un asterisc per proposar, als marges dels fulls, solucions alternatives per al mateix forat. Als amics els en podia donar un de cada versió. L'aparat a peu de pàgina podria recollir-ne totes les variants. Com que ella no ho va fer publicar, no sabem quina lliçó hauria triat. Diu que se n'han publicat volums que recullen totes les alternatives, però l'aparat trobo que és la millor solució (segur que s'ha fet, però no ho he vist a les edicions que he fullejat a la botiga del museu, que a més tenen poca introducció i ni una nota).

Tomba de la germana de la poeta al cementeri d'Amherst (li vaig fer la foto perquè vaig pensar que havia estat una persona molt important per a ella, malgrat que no sabia què escrivia i ara m'adono que vaig penjar-la en lloc de la de la poeta. A veure si penjo l'altra).

Murals al carrer. No m'atreveixo a penjar més fotos des del mòbil.

Ens ha explicat que lluiten per preservar aquest patrimoni. Que el llinatge es va acabar amb l'única neboda que va sobreviure a la vida adulta i que no es va casar. Més artistes. A poc a poc en van restaurant les habitacions i miren de recuperar-ne mobles, pintura de parets i estructura, però malgrat que ens ha informat de tots els progressos i que fan una feina de divulgació excel·lent, (molt bona visita; de fet no hi ha panells tret del pis de dalt de cal germà) The Evergreens (les sales que hem vist) presenta un estat que demana a crits que s'arregli: sostres, pintura, parets... M'ha dolgut veure-ho així, tot i que estic d'acord que és un miracle que s'hagi preservat. També és necessari la reforma a la casa de l'autora per conservar-la (i més publicitat, no?).

Encara em queda pendent anar a Concord, a la casa de l'autora de Petites dones (que sí que he llegit), però vam dir amb L. que ho faríem juntes perquè havia de ser la nostra primera visita. Aquest museu no surt a la meua guia dels EUA, tampoc Amherst. Tanmateix, Nova Anglaterra està plena d'escriptors (i a Maine hi viu Stephen King, al poble de C.). 

Després del museu he anat al cementeri on està enterrada i he travessat el campus, el llac... De fet, he sopat a la cafeteria del campus. Demà faré bondat i seré al congrés, que comença! Ha valgut la pena, després de tants de dies mig tancada i ahir com una sopa! 

7 comentaris:

  1. Odio que no te dejen hacer fotos en las casas-museos. De todas formas muchas ni están cuidadas, ni son conocidas, así que no entiendo... quizás les vendría bien un poco de publicidad gratuita.
    Y para nosotros que no tenemos ningún descuento no son tan baratas :(
    Disfruta de tu congreso!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. En este caso la decadencia de la casa no pienso que sea dejadez sino falta de recursos (¡a lo mejor si fuera público sería distinto, pero aquí las fundaciones y donaciones privads suelen ser un pilar fundamental de la cultura. Yo también pienso que necesitan publicidad. Ni siquiera se anunciaba en un congreso de literatura y uno de mis compañeros de mesa, americano, me ha dicho que estaba emocionado de estar en la ciudad natal de Dickinson pero se ha sorprendido, creo, cuando le he mencionado que había estado en el museo.

      Elimina
    2. También tengo la sensación de que les sobra personal. Una chica joven por casa para vigilar la puerta, cuando la casa solo se puede visitar con guía, que trae la llave, no es fácil de entender.

      Elimina
  2. ¡Gracias, Amelia! Ya estoy de vuelta. He tenido una reacción en la piel como anécdota mala del viaje (yo que no soy alérgica a nada), pero estoy mucho mejor. Dentro de unas horas en casa :) home, sweet home.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ohh! vaya que mala pata, pero me alegro que ya estés mejor... espero que descanses bien :)

      Elimina
  3. Sembla molt interessant.
    Un estiu que vaig viure a Barcelona tots els museus tancaven a les 6...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Uau. No ho hauria dit mai! Mira que si a l'estiu fan un horari més reduït que a l'hivern i tot... Em va agradar molt. Ara l'estic llegint, però em costa molt trobar temps i el metro no és el lloc adequat, a més m'he acostumat a badar-hi.

      Elimina