diumenge, 27 de setembre de 2015

The Mary Baker Eddy Library (Boston)

Prudential Center
Volia escriure-us anit, però haurà de ser ara en un momentet esgarrapat. Ahir va ser un dia molt pàcid, força relaxat. Però al final em vaig posar a llegir poemes de Dickinson amb el diccionari al costat (el de l'app.) fins que em va trucar J., que tornava de festa, i vam estar parlant hora i mitja sobre la vida. Volia explicar-vos com tot allò que pareixia provisonal, encara que durant dos anys, ha anat desapareixent com a sensació i que, malgrat que em considero una persona austera i necessito molt poc per fer-me meu un lloc nou, cada vegada hi he posat més de mi i he deixat de pensar que és temporal. I tot això per dir-vos que ahir vaig aprofitar que anava a la vora del Prudential Center de Boston per anar-m'hi a comprar un perfum, després d'un any de no dur cap mena de colònia, que es van quedar a casa i prescindia d'olors accessòries.


I per ensenyar-vos un trosset de com he anat decorant el suro de damunt de l'escriptori, aquell que em van portar al juny.

Església de la Christian Science, una branca del cristianisme, que aquí pareix que en tenen moltes, l'altre dia en parlàvem amb A.
D'aquesta zona de Boston no us n'he parlat gaire, però el Prudential Center és un centre comercial molt complet, amb l'observatori de Boston al darrer pis i aquí a la vora estan l'auditori (Symphony), el museu d'art (MFA)... S'hi pot anar a peu ràpidament des de Boston Common, de fet vam tornar a peu, però normalment tinc la sensació que és lluny perquè agafo el metro i faig transbord per agafar la línia verda.

Ahir era el dia dels museus de la revista Smithsonian i quan L. va sortir del dentista vam anar al que havia reservat jo feia mesos, The Mary Baker Eddy Library, famós pel Mapparium, una sala amb el globus terraqüi al teu voltant, fent en vidre (la sala és la bola del món), que s'ha quedat ancorat als anys 50 del s. XX i que, per tant, mostra colònies que ja no hi són (L. em va ensenyar les holandeses), menys països que els actuals (aviat en mancarà un més), una URSS enorme, Txecoslovàquia... A més, el vidre fa que se sentin els xiuxiuejos de la resta de la gent a l'altra punta de la sala. A mi em costa parlar fluixet i em vaig emportar un bon ensurt. Aquesta és la part guiada i comença a la Sala de les Idees. No es poden fer fotografies dins de la visita guiada ni tampoc a les sales d'exposicions. És privat, em penso. Hi ha grups d'estudi i a l'edifici del costat, el diari que va fundar Mary Baker Eddy.
Entrada al museu.
Com a valoració breu, la visita, que vam fer de manera gratuïta, va ser interessant. L'edifici és preciós i s'assembla a la Public Llibrary de Boston. Però hi falten materials. L'exposició, tret d'un documental a la Sala de les Idees, és repetitiva, amb complicacions per seguir la línia cronològica i amb poc material, poca informació. Està molt centrada en la vida de la fundadora de la Christian Science Church (s. XIX), una branca de la religió cristiana, i de la publicació Christian Science Monitor, que avui encara existeix i que ha guanyat nombrosos premis i reconeixement internacional. Ens vam quedar amb ganes de saber en què consistia el mètode de guariment que practicava Mary Baker Eddy, que combinava un coneixement extens de les Escriptures amb principis científics. Però em va agradar conèixer l'ambient del moment, les creences, la notorietat que va aconseguir una dona en un moment en què no podien ser líders polítics i que se'ls encaminava cap a les qüestions domèstiques. El seu llibre va ser un bestseller. Ella era de família modesta. Va deixar un llegat que pareix impressionant. És clar que tot això dels poders de guarició ens fa arrufar el nas a més d'un avui dia, per això sovint trobes a faltar que es contraposi la informació oficial del museu i dels seus seguidors amb la dels detractors, atès que ja vam veure que va ser també una figura molt polèmica. I feia discursos, sermons, la premsa la perseguia, la mateixa premsa rosa que ella volia combatre amb la nova publicació. No vaig poder evitar comparar-la, per tantes diferències entre elles, amb la gairebé reclosa poeta Emily Dickinson, el museu de la qual vaig visitar dimecres.

Sala de les idees.



Va ser una visita molt breu. Vam passar pel carrer comercial, pleníssim, i sense aconseguir trobar lloc, vam acabar a Finale (aquest cop vaig triar un tiramisú, només per confirmar que el lloc és caríssim i el que val la pena és el Boston Cream, tot i que sempre  hi tenen lloc per la situació). Això sí, hi vam poder xerrar llargament, que ara ve una amiga seua i no ens veurem durant unes tres setmanes (i el cap de setmana passat vaig anul·lar la quedada per feina...). I aquí és tardor pura. Fresqueja i a casa meua hi fa molta humitat... Aviat posaré l'estufa.

11 comentaris:

  1. Yo estuve el año pasado también un día gratis aunque otro diferente y no me gustó nada por dentro, creo que no estuve más de 5 minutos en total. Por fuera es impresionante y merece mucho más la pena.

    ResponElimina
    Respostes
    1. El edificio es muy bonito, ¿no te pareció que la Sala de las ideas se parece a la biblioteca de Boston? La combinación de edificio antiguo y moderno me gusta. Conviene aprovechar estos días para ver museos que de otro modo no visitaríamos. Tienen mucho espacio y a lo mejor se podría investigar y exponer más acerca de la figura de la fundadora.

      Elimina
    2. No sé yo no encontré que fuese nada especial el interior así que salí bastante rápido... Yo intento aprovechar todos estos eventos ahora que puedo ;)

      Elimina
  2. M'ha agradat "vam estar parlant hora i mitja sobre la vida". I el suro, clar ;)

    Això de la màgia, sí, em fa arrufar el nas!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Em penso que com més difícil és parlar per horaris i activitats (ara no sempre, sempre podem parlar cada dia, després ens hi estem més i més estona. A vegades aquesta comunicació es fa complicada! No es veuen, però hi són totes les teues postals!

      Elimina
  3. Quan vaig a museus o exposicions no penso mai sobre l'organització o desplegament. De llegir-te serà una de les coses en les que em començaré a fixar més, tu sempre ho fas. I m'he quedat intrigada en quina és l'olor de la colònia, n'hauries pogut dir el nom ;P C.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És J'adore, de Dior. Fa molts anys me la va regalar M. per l'aniversari i m'encanta. La vaig anar comprant fins que J. me'n va dur una essència d'Egipte que encara em dura (però que tinc a Catalunya). Els preus han anat pujant i aquí em va parèixer caríssima, però he estat un any sense posar-me res (tampoc no tinc maquillatge perquè com que rarament em pinto) i en tenia ganes. Era una aposta segura. En vaig olorar més, però aquesta segueix sent la meua preferida. Com que no sé com fer-ho per rebre els missatges que m'escriviu al correu (quan comenteu), espero trobar tots els que has fet i si vas més enrere avisa'm! :D

      Elimina
    2. J'adore la conec molt bé! I m'agra molt, també! Jo sóc molt recelosa de la meva olor de colònia, n'hi hauria d'haver una per a cadascú, marca molt la marca personal ;) -te la diré per privat, haha-. Doncs lo més antic que vaig anar de les teves publicacions va ser l'últim dia als USA, que mentre m'esperava em vaig entretindre a comentar les teves publicacions de SF, però crec que t'ho havia fet saber, ja! C.

      Elimina
  4. Aix! I m'encanta el suro ^^ C.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Me'l van posar fa uns mesos, però encara hi tinc poques xinxetes i no m'hi caben totes les postals. Just ha sortit la teua a primera fila (L).

      Elimina