dimarts, 27 d’octubre de 2015

L'efecte papallona

Avui, quan anava cap al supermercat, no he pogut evitar pensar com hauria estat la meua vida sense ell. La primera vegada que el vaig veure en directe va ser el dia abans que m'examinés de la selectivitat. Recordo que em sobrava una entrada, però que cap amic no va apuntar-s'hi perquè es pensaven que havia embogit pel fet d'anar-hi el dia abans d'una prova que podia decidir el nostre futur acadèmic. Hi vam anar tota la família i, encabat d'aquell espectacle, ens hi vam enganxar tots.

Va ser així com ma germana i jo vam fer la primera escapada juntes, quan jo en devia tenir divuit i ella quinze. Era la primera vegada que anàvem a València i ens vam disfressar per anar al circuit, juntament amb altres noies del club de fans. 

Per a ella, va ser el moment decisiu per aprendre italià de forma autodidacta. A vegades em parlava a mi en aquesta llengua, però jo no en sabia ni un borrall. Tanmateix, quan al segon curs de llicenciatura vaig voler sol·licitar un Erasmus (sense que hagués pensat abans on ni quina llengua em convindria saber), aquesta (poca) familiaritat amb l'italià i l'atracció per la cultura italiana em van fer demanar Torí. Tot hauria estat molt diferent si hagués triat França, per exemple (atès que havia estudiat francès a l'escola, tot i que el tinc rovellat). No sé si m'hi hauria trobat tan a gust, si me l'haurien concedit o com hauria anat. Tots els que em coneixeu sabeu que durant molts anys, aquesta experiència va ser d'aquelles que magnifiques malgrat que va durar només cinc mesos. En tornar, tot havia canviat. O, més ben dit, tot seguia igual, però era jo qui havia canviat. I, entre altres coses, no vaig poder tornar al que veia com una rutina. Va ser quan vaig començar a treballar mentre estudiava, en un centre de sociolingüística de la universitat. Em penso que els va cridar l'atenció que a Torí hi hagués estudiat dialectologia perceptiva i dialectologia italiana i m'hagués començat a interessar per aquestes qüestions. També per això devia acabar triant optatives de lingüística aplicada aquell segon quadrimestre, jo que ja tenia clar que, en un futur, em voldria dedicar a la literatura. Però en aquell moment volia explorar i allà hi vaig trobar companys, mentors, amics amb qui encara puc comptar. Va ser molt gratificant, tot i que el ritme dels darrers dos cursos va ser molt intens. I no cal anar més enllà, però haver tingut aquesta primera feina, va tenir moltes altres conseqüències positives en la carrera professional que vaig triar.

Torí va ser molt més que tot això. Vaig aprendre-hi italià. Va ser la primera vegada que vaig viure lluny de casa. Vaig compartir pis amb R., amb qui ens vam fer molt amigues. Vaig conèixer-hi persones amb qui encara mantinc el contacte. Vaig madurar. Però també vaig començar a viatjar totsola, a no tenir por de fer-ho o de no fer-me entendre, a fer d'Itàlia una segona casa, a moure'm amunt i avall encara que els amics no s'hi apuntessin. I això ja no ho he abandonat (a vegades, sense voler-ho, però). Se'm va instal·lar la fal·lera viatgera que m'ha dut a viure també a Londres i ara als EUA, on ja havia viatjat totsola, de costa a costa, un hivern de fa uns quatre anys durant un mes. 

Tampoc no sé què hi hauria hagut, sense tot això, o si ara parlaria un francès fluid. Segurament, no hauria viatjat mai de Florència a Barcelona en taxi per arribar a dos quarts de nou del matí al Pati de Lletres de la Universitat de Barcelona a examinar-me de Fonètica, el primer examen de final de curs de primer de carrera. Vestida de color groc, encara i amb la panxa buida i la gorra del 26 a la mà. Sense haver dormit en tota la nit, mentre Marco, el taxista, no parava de xerrar sobre el viatget que faria l'endemà a Eivissa, on hi tenia uns amics que no es creurien que hi hagués fet cap. In bocca al lupo. (Aquest va ser el fun fact que vaig utilitzar durant anys).

No hauríem conegut tot l'equip salsitxer (em dol que l'anunci d'avui de l'OMS pugui afectar el negoci) ni passat tants bons moments descobrint l'Emilia Romagna any rere any. Aquella va ser la nostra època daurada a les curses. No hauríem recorregut tant de món tota la família. Fins i tot vam acabar anant a Laguna Seca, com a regal endarrerit dels cinquanta anys de mon pare. Aleshores ja l'havíem conegut en persona, però allà ens hi vam tornar a fotografiar, aprofitant que hi havia poqueta gent. I d'aquí a Las Vegas i al Grand Canyon, quan encara no sospitava que el somni de venir a Harvard es faria realitat al cap de pocs anys.

Ara ja fa temps que vaig deixar de seguir motoGP, sobretot després de l'accident de S. quan jo era a Londres, que em va impactar molt. (Però no diria que no a una bona cursa en directe). Avui hi he pensat. No sé com hauria canviat la meua vida si no hagués estat tifosa de Vale, però m'hauria perdut totes aquestes experiències que tant m'han marcat. Al capdavall, quan segueixes i admires algú, el vincle és emocional i t'hi entregues, ho vius. I també hi ha un sentiment col·lectiu que acaba comportant nous amics, més lligams. Potser avui en sóc una mica més conscient.

I m'alegro, és clar, que l'ombra de la sospita es vagi aclarint a través de les darreres imatges i les anàlisis d'avui.

4 comentaris:

  1. :')
    jo també ho he pensat moltes vegades, com m'ha canviat la vida des de que vam veure la remuntada de montmeló 2003. la vam veure per casualitat a la tv aquella carrera, i ens va impactar tant que vam començar a tifar-lo.
    per a mi, és un orgull
    molt xulo l'escrit

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aquell cursa eren a Montmeló i uns amics de la classe hi havien anat. Jo volia veure si sortien a la TV i vam veure AQUELLA cursa, aquella caiguda i remuntada! :) M'alegro que us hagi agradat.

      Elimina
  2. Quin escrit més bonic!
    Quants viatges familiars seguint a Vale!
    Espero que a poc a poc es vagi aclarint tot
    perquè realment s'hi han acarnissat.
    Olivera

    ResponElimina
    Respostes
    1. Em pensava que el missatge de dalt eres tu i devia ser M! Tant de bo es netegi el seu nom i ell no perdi la il·lusió!

      Elimina