dijous, 22 d’octubre de 2015

El Celler de Can Roca a Harvard


Tot i que el ponent i l'acte no s'ho mereixen i volia explicar-vos-en un munt de detalls, avui hauré de ser breu perquè ja és gairebé la una de la nit i no he trobat el moment d'escriure-us des de dilluns, que va ser un dia acadèmicament molt intens. Dimarts vaig treballar en el projecte com una tortuga i avui he tornat a anar atabalada de feina. Però vull escriure aquesta entrada avui perquè no vull que s'ajunti amb la que m'agradaria escriure entre dissabte i diumenge sobre la presentació del llibre a Schoenhof's a Cambridge, que em té neguitosa i amb moltes ganes. [I al final m'ha tocat la una explicant a casa un problema amb la targeta, que ja no em funciona amb el nou sistema que estan instal·lant a algunes botigues].

Precisament avui hem parlat a anglès de la creativitat. De si pensàvem que era cert que els EUA són país innovador. Ho pensem. I ho pensem també en relació als propis països. No dic que Catalunya no ho sigui, que no tingui capacitat d'atreure talent (que ara li marxa) malgrat que no tingui diners, però una de les diferències que veig és aquella que a les universitats catalanes i des del govern s'ha intentat incentivar els darrers anys (i no ho deia el rei d'Espanya l'altre dia, per cert?), la mentalitat emprenedora que no té por de fracassar, perquè l'important aquí és atrevir-s'hi, tothom sap que només un percentatge menut de les empreses novess (les start up) tindran èxit i intentar-ho no es considerarà mai un error sinó un gru més d'experiència. Això ho veus en la mentalitat de la gent. (També t'adones de com en són de bons venent fins i tot fum, venent-se a ells mateixos, acostumats a parlar en públic). Com a l'escola, a les universitats, els preparen per debatre, per aportar idees, per fer-se les classes i l'aprenentatge a mida. Això té molts inconvenients, també, però aquí no tenen por de parlar, de preguntar encara que sigui una beneiteria i el professor escolta, guia i mai, mai, no els dirà que estan equivocats (cosa que a nosaltres ens causa una certa inseguretat), sinó que mirarà de reconduir-los sense que se n'adonin (sí, a vegades semblen embolicats amb cotó fluix). I la part que a mi m'agrada més: diuen de Silicon Valley, però Cambridge també és un ambient on circulen les idees, es generen contactes nous, hi ha gent d'arreu, molts actes i conferències de grans pensadors o científics obertes al públic, les xarxes de coneguts bullen (l'anomenat networking que està tan ben vist). Aquí hi viuen els joves investigadors i un munt d'enginyers que treballen al sector privat, sobretot en start ups. De nacioalitats diferents, que van i se'n tornen. Tots arriben i busquen relacionar-se. És difícil no conèixer a gent d'altres universitats, laboratoris, no formar part d'associacions o grups socials, sigui a través de la xarxa o de lligams en persona. I et pregunten què fas i t'expliquen el seu tema, sigui del que sigui. I et proposen participar a projectes innovadors. El voluntariat també és molt popular. I a poc a poc, d'aquesta manera, encara extens més la xarxa. Darrerament, em sento així. I com si hagués hagut de fer menys esforç per ara veure com es connecten alguns fils i com em sorgeixen certes oportunitats pel fet d'estar aquí, que poden ser o no, però la gent no té por de preguntar, d'intentar-ho, de conèixer-te.

Ara sí. El Celler de Can Roca és el millor restaurant del món i ells són tres germans. Han anat venint tots, en diferents anys. Aquesta era la primera vegada que venia Josep Roca, que s'ocupa de les olors i els vins, mentre que Jordi és el pastisser i l'altre germà, Joan (tots comencen per J), és el xef. Primer vaig pensar que el paper de Josep era tan abstracte que seria difícil fer-ne una xerrada, però ens va mostrar que la genialitat és cosa dels tres. Va ser una conferència en català, traduïda de manera simultània per l'intèrpret a l'anglès i ens va explicar el paper que juguen les olors a l'hora de confeccionar un plat. I, sobretot, l'ús que en fan ells. Quan ja pensava que els plats que confeccionen aquests xefs no podrien sorprendre'm després d'haver escoltat les dues xerrades anteriors (Adrià i Aduritz) ho va tornar a fer. Ens va ensenyar de forma pràctica com introdueixen olors en alguns dels plats que fan. Com han creat perfums, inspirats en els de les grans marques, a partir de fruita, amb aliments. Ens els van fer olorar. Com injecten fum per a un plat a la brasa o una olor perquè el client la senti quan comença a tastar el plat (perquè és a la base i la fa aflorar ell mateix sense adonar-se'n). Com ficar-hi olor de fum, per exemple, i transformar un postre en un puro i que hom es pensi que menja cendres a causa de la influència del fum i de l'aparença del plat (això em va recordar la conferència de dilluns passat). Com han fet un mapa d'espècies, d'herbes, de la zona i de les espècies invasores i treballen amb les darreres perquè així actuen com a depredadors per reestablir l'equilibri. Com també treballen amb la memòria tradicional. El plat que veieu a la fotografia ens el van deixar tastar a tots. Ens el donaven, amb aquesta textura de llana de cabra i també ens feien olorar una mostra de l'essència de la llana de cabra que havien fabricat. Realment pensaves en la cabra i jo ho vaig associar al formatge. El postre era deliciós. Però l'experiment més impactant va ser quan ens van donar una ampolleta que només podíem obrir i abocar a la pell quan sonés l'àudio. Va engegar el so de la pluja. (Jo ho havia obert abans i ho havia ensumat i no feia olor de res... ben bé). Vaig fer-ho una altra vegada i ho vaig olorar. Era l'olor de la terra banyada. De seguida, tal com va suposar, vam viatjar lluny d'aquella sala, cadascú en un lloc diferent. Jo al meu poble natal, a l'habitació meua i de ma germana, al llit, sentint ploure damunt de les teulades dels veïns. Va ser emotiu. 

2 comentaris: