Allau d'oferta cultural?

Alguns de vosaltres potser recordeu que quan vaig fer una estada de recerca a Londres acostumava a visitar museus (que allà solen ser gratuïts) i exposicions temporals (generalment, cares) amb S. i també vaig anar a diversos festivals, al ballet, a musicals... Londres, la capital, em va absorbir, sense deixar-me temps per explorar la resta del Regne Unit com havia previst. I això malgrat que va ser un moment d'inflexió per a la meua tesi i que mai no havia treballat tant com ho vaig fer aleshores. Quan vaig tornar a Barcelona, estava culturalment exhausta. No sabia que això existís, però J. i jo havíem estat socis del TR3SC i anàvem molt al teatre els caps de setmana. En tornar, casa va ser l'espai predominant. 

Ara ja fa més d'un any que sóc aquí i confesso que sóc una persona a la qual agrada aprofitar les oportunitats. Si sóc a Harvard, miro d'extreure'n el màxim. Si sóc als EUA, en vull conèixer la història, les tradicions i millorar el coneixement de la llengua anglesa. Ja vaig pronosticar abans de venir que, malgrat el munt de llocs que m'agradaria visitar d'aquest país, estava segura que la llista, com sempre, seguiria reportant somnis de futur. Dos anys que passen volant. I veure com es repeteix el cicle: com ja coneixes l'Oktoberfest de Cambridge o el Columbus Day (el segon dilluns d'octubre), el canvi de color de les fulles a la tardor o les decoracions dels porxos amb carabasses. I tot i així vols fer més: per Halloween pintar una carabassa, tornar-ne a gravar una ara amb ornaments no tradicionals, disfressar-te; ara tens més butlletins d'informació sobre les activitats de la zona o els diferents centres de la universitat (aquestes setmanes és l'Octubre cultural a Cambridge-Boston, el HUB i, tot i que m'havia (pre-)apuntat a diverses activitats, com ara rutes literàries de Dickens i Poe, visita a l'Ateneu de Boston, el festival de llum, xerrades sobre metadata o ètica, una visita guiada d'art al MIT, al final la feina m'ha demanat que prioritzés, que arrancar el curs és un estímul i una allau de feina per a tothom). Com els consells que em van donar l'any passat quan acabava d'arribar per aprofitar al màxim aquesta experiència potser els he de revisar: vés d'oient a assignatures, descobreix els voltants... Perquè el temps segueix sent limitat i dos anys passen volant per a moltes coses (mai no hauria dit que pugués viure més de quatre o cinc mesos en un lloc i al cap de més d'un any pensés: ui, que no hauré tingut temps de fer-ho TOT) i es fan més llargs per a d'altres. 

Quan vaig arribar em va atrapar abans Boston que la universitat. Potser perquè les expectatives eren molt i molt altes per a la universitat i no vaig tenir en compte que necessitaria un període d'adaptació pel xoc cultural (no només per qüestions pràctiques, sinó a l'hora de relacionar-me amb la gent, sobretot companys de feina). Fins a l'octubre no vaig descobrir els diferents grups 'd'acollida' de la universitat. Aleshores ja anava a les classes del meu supervisor com a oient, participava a les activitats de Veïns, a l'Institut Cervantes i fins i tot a les de l'Oficina Internacional. Però a l'agost tot això encara no ho coneixia (tot això que ara ha quedat en una esfera molt secundària, perquè em centro en les activitats de dins, dins de la meua universitat, com a postdoc) i el curs no havia començat. Jo estava impacient, tot i que només quedés una quinzena per començar. I vivia en un hotel al bell mig de Boston, un lloc privilegiat per explorar la ciutat. De Boston n'esperava ben poc. J. me n'havia enviat una postal i ell m'havia contat com havia fet el Freedom Trail el mes que va ser aquí un estiu de fa anys. La postal no li feia justícia i vaig pensar que era una ciutat que es visitava ràpid. Però de seguida em va encisar. Boston no m'atrapa només a l'estiu, i ho dic ara que ja fa fresqueta, al costat de l'estufa i tapada amb una manta. 

Però si només m'hagués atrapat Boston (i Somerville, i Cambridge), amb la gran oferta cultural i lúdica que fa que no te'n puguis desenganxar cap cap de setmana, segurament ara no escriuria aquest apunt. Harvard es va imposar de seguida i l'oferta formativa és tan vasta per a un postdoc, que has de ser molt caut amb la tria perquè la recerca sempre sigui la que s'endugui la feina de cinc dies a la setmana (sí, a vegades canvio dimecres per dissabte, per exemple). I un dia t'adones que de fet, de la vida d'aquí, n'has fet la teua vida, com deia el maig passat. No és el lloc on visc de vol en vol, de Nadal a estiu, o on treballo, com alguns coneguts d'aquí (o que viuen en altres llocs del món) ho han expressat en els seus casos. Això també és casa meua i és l'indret on de fet he tingut la meua primera casa de vida completament adulta. I això fa que tingui unes amistats que m'omplen, com deia l'altre dia a la classe d'anglès. En tan poc temps i saps que ja no estàs sol en un altre continent. I, evidentment, també volem descobrir gustos, paisatges, o simplement passar un dia fred xerrant a casa o en una pastisseria. 

Et sents ple d'experiències, veus un munt d'oportunitats, per a ara i per a més endavant i també visualitzes el rellotget d'arena, que queda menys d'un any. I creix aquest sentiment. 

Tot això no era una excusa per dir que el cap de setmana passat vaig treballar fins al migdia de diumenge i per això darrerament no he escrit res gaire elaborat. L'inici de curs ha estat intens, amb un congrés, com el curs passat (normalment solia tenir-ne al segon quadrimestre) i un viatge de cinc dies a D.C. La setmana que ve ja em deuré comprar el vol de tornada de Nadal. I que a més, volia fer-vos cinc cèntims de totes aquestes activitats culturals que hi ha, al meu campus i fora, a la ciutat, dels seminaris acadèmics, de les classes i la metodologia que m'ha sorprès... Estic prioritzant. El meu projecte va per bon camí i vull donar-li una bona empenta sense deixar de tenir algun dia lliure cada setmana i de veure els meus amics. Sóc una persona curiosa, però centrada. El mes de setembre vaig actualitzar molt el blog, un reflex clar de l'inici de les activitats del curs nou; ara s'ha calmat més, això. Ens diuen que vivim en una època de saturació d'informació, també que tenim moltes maneres d'accedir a formació (en línia, per exemple), que com més fàcil és trobar dades també ho és perdre el temps enganxats als perills de la xarxa, que tothom expressa la pròpia opinió en un blog, un llibre (l'autopublicació ho facilita) o a les xarxes socials. I ho rebem tot com una pluja, sense ser conscients potser del temps que hi dediquem. I que això vol dir que ara, més que mai, hem de saber (des)triar. Un dels temes que toco amb els estudiants als quals faig de mentora! El temps segueix sent limitat, m'estranya que Google no hagi muntat cap projecte de recerca dedicat al temps. Potser no me n'he assabentat, però aquí no només hi ha científics, també molts experts en noves tecnologies que segur que podrien matisar-ho. En aquest procés de priorització, el blog seguirà actiu, amb imatges o paraules o la forma d'expressió que s'adigui amb mi en aquell moment. Contenta de tenir el privilegi que uns lectors com vosaltres inverteixin una part del propi temps a llegir-me i a compartir amb mi els pensaments i experiències, de la mateixa manera que jo us dic què em passa pel cap.

Bon cap de setmana.