diumenge, 25 d’octubre de 2015

La presentació de Glopades de riu als EUA


Anit no podia dormir perquè estava eufòrica i em venien al cap les imatges de la presentació i del sopar de celebració que vam fer després amb dos amics d'anglès (fins que ens van fer fora del restaurant; típic americà: ja has acabat? et canviem a una taula menuda, que arriba un grup gran. I això quan ja s'han embutxacat els cinc dòlars per cap de propina). I avui encara he seguit rebent trucades, explicant-ho a J., a M., a mons pares, penjant les primeres fotografies de l'acte a Facebook, a l'espera que m'arribin les de les càmeres bones. Estic ressacosa de l'èxit de la presentació d'ahir: imagineu-vos què significa reunir per a la presentació multilingüe d'un llibre (per tant, en què bona part del públic només podrà seguir-ne parts) tantes persones que els darrers d'arribar (ahir el trànsit va ser un obstacle important) van aguantar drets, al darrere de tot o entre les lleixes, sense acabar de veure-ho bé, tot el que van poder. Que els llibres que tenia per a vendre (l'editorial me n'havia enviat deu) s'exhaurissin. Que l'acte de 45 minuts s'allargués a una hora i mitja. En un altre país, en un altre continent, on fa poc més d'un any que vaig arribar totsola i sense conèixer ningú. Moltes nacionalitats entre el públic (dos americans inclosos). I molts més amics que es van excusar perquè al final no van poder-m'hi acompanyar.

Ja sabeu que per a mi, tot i que em produeix joia descobrir lectors nous entre el públic, el més important de les presentacions a Catalunya va ser veure la implicació de la família i de les persones que han estat importants a la meua vida. Em vau sorprendre. Us vaig parlar dels retrobaments amb antics mestres i professors, dels que deixen petjada com alguns personatges de conte. En podeu recuperar l'enllaç aquí. Cada presentació va ser com un regal de Reis del tot inesperat. I em feia un cert vertigen presentar el llibre als EUA sense comptar amb ma mare a primera fila (ella que no se n'havia perdut cap, de presentació de Glopades de riu!, preparada per trencar el gel i fer la primera pregunta), J. fent fotografies sense parar, la complicitat que tenia amb els presentadors dels actes. Les setmanes abans em preocupava el format, perquè m'adonava que amics que parlen llengües diferents tenien ganes de donar-me suport, però no sabia quina part del públic català de l'àrea de Boston podria atreure-hi. A més, els catalans d'aquí encara no havien pogut comprar-lo. Al final, se'm va acudir fer una presentació multilingüe, amb una part de la presentació en anglès i una en català, amb lectures en les llengües que han estat determinants en la meua autobiografia lingüística: català, anglès, castellà i italià i quan, vaig anar aparaulant lectors, els vaig demanar que després compartissin el tema del conte o del passatge triat en anglès i obrissin debat o em fessin preguntes. Al final, hi hauria més temps per al debat (finalment, en anglès) i s'acabaria amb la signatura de llibres. I això va significar estar més nerviosa que altres vegades, perquè volia fer un discurs oral, no llegit, en anglès i volia que sortís bé, tot i que ahir els nervis s'havien anat esvaint i el que més em preocupava era que, en sortir al carrer, se m'havia tapat una orella (de la diferència de temperatura, suposo) i em sentia a mi mateixa. La sensació era espantosa. Per sort, quan va arribar Marc, em va fer un comentari que em va fer riure i, de mica en mica, vaig començar a recuperar l'oïda. No em va faltar res: ni públic, ni amics fent tots els papers de l'auca: fotógrafs, revisors, lectors, comentaristes... Em penso que els temes del llibre van arribar a l'audiència. El llibreter va dir unes paraules en català a l'inici i al final i vaig demanar al professor d'anglès que em presentés. Afalagador i molt professional. Fa molts mesos que em coneix i va ser un plaer que ho fes ell, que al capdavall havia estat qui havia tingut la idea d'organitzar una presentació del llibre als EUA, a Schoenhof's Foreign Books (que sempre ens recomana). De fet, era la primera vegada que s'hi presentava un llibre en català! Tot un honor! La cultura catalana (culinària, literària, lingüística) és ben viva, aquí.


Aquesta presentació és la que ha exigit més feina per part meua. Vaig mobilitzar lectors en llengües diferents per llegir i comentar fragments i contes de l'obra, vaig encarregar traduccions, que em van fer de forma voluntària (vaig tenir el privilegi que Mary Ann Newman em traduís "El calendari" a l'anglès i que una antiga alumna brillant, Rosanna Costantini, s'ocupés de la traducció a l'italià de bona part del conte "La felicitat d'una mare". Jo en vaig dur a terme d'altres al castellà i vaig utilitzar la d'"El cocodril" per a la presentació, revisada pel meu amic Adrián, que també va venir. Vaig anar a una classe extra dijous perquè el professor d'anglès em revisés el discurs i em corregís la pronunciació de les paraules que hi apareixien. Volia que estigués impecable abans d'assajar-lo, tot i que després, en aquell moment, el debat, els comentaris, les preguntes i fins i tot la improvisació enmig del discurs ja s'escapessin del control del text revisat. Quan estàs nerviós, per poc que sigui, hi ha actes que et pareixen gestes i t'estimes més assegurar-te'n, per poc que sigui.

El caliu de la presentació me'l vaig endur a casa. Poc més d'un any i tinc arrels a Boston. Arrels profundes i amics incondicionals. I la sensació, una vegada més, dins del meu somni americà, que aquí es creen oportunitats i que és un goig poder-les aprofitar. 

6 comentaris:

  1. Me alegré de ver tanta gente allí, todo estuvo muy bien aunque el espacio no era muy adecuado y el caos que hubo fuera puede que hiciese a alguien darse media vuelta. Nunca había visto tan mal el tráfico en Harvard, ni siquiera en medio de las tormentas de nieve.

    Ya me dirás como te paso las fotos, son unas cuantas...

    ResponElimina
    Respostes
    1. ¡Gracias por ocuparte! ¿Te temblaron las manos al final? ¡Estabas muy concentrada!No sé como lees y comentas tan rápido. Bueno, no podíamos prever tanta asistencia... ¿Lo ves viable por correo? Aunque sean muchos o con un archivo comprimido (¿zip?).

      Elimina
    2. Estaba más tranquila porque ya vi a Marc haciendo fotos así que no era sólo mi responsabilidad jajajaj.

      Porque acabo de entrar a mi blog a ver como iba, que lo tengo abandonado, y he visto que habías publicado.

      Elimina
    3. jajaj Se os veía entregados a los dos.

      Elimina
  2. Ens alegrem de què hagi anat tan bé.
    Llàstima no haver-hi pogut venir.
    Olivera

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja hi sereu a la pròxima! Tinc moltes ganes de fer-ne la ruta!

      Elimina