El xef José Andrés ve a Harvard

Aprofito que al final no he sortit a sopar (estava massa cansada i famolenca) per explicar-vos on he anat avui en sortir de la feina (no puc dir "en sortir de la universitat" perquè era a Harvard mateix, com tantes activitats). No m'esperava acabar anant a tantes sessions del cicle d'enguany de Science and Cooking perquè les conferències s'acaben a dos quarts de nou, molt encabat de l'hora de sopar d'aquí, i per tant tinc la sensació que és molt tard, tot i que és l'hora perfecta perquè el treballador estàndard (sempre em sorprenen les persones molt enèrgiques i que me'n considerin) hi acudeixi després de la feina. Però al final, també animada perquè cada vegada hi hem anat un grup més gros, hi he estat molt més regular que en altres actes que d'entrada vaig pensar que m'interessarien més o m'anirien millor per horari.

La de José Andrés ha estat l'única conferència en dimarts. Va ser alumne de Ferran Adrià a El Bulli. Ell té molts de restaurants, de diferent tipus (com el Beefsteak, que, al contrari del que pareix indicar el nom, és de fruites i hortalisses, sense gluten perquè no utilitzen farina, les hamburgueses són de tomaca i enciam. En definitiva, que jo no hi faria cap mos, tot i que potser en beuria algun suc) i està instal·lat a Washington D.C. De fet, a partir del blog d'A. vaig mirar si anar a Jaleo durant la meua visita, però pel preu i perquè hi anava totsola (per tant, podria demanar menys selecció), no vaig fer el pas. Després de veure les receptes m'he quedat amb moltes ganes d'anar al Minibar, però el preu per cap són 300 dòlars (molt més car que els preus que ens va dir Aduritz, que ens va semblar més raonable per anar-hi una vegada a la vida, 180 -devien ser euros, ara que hi penso?-). Darrerament, José Andrés ha estat notícia perquè va ser l'home que va dir que no a Trump. Ja sabeu que Trump és un dels candidats republicans per presentar-se a les eleccions per a la presidència dels EUA. N'hi ha més perquè als EUA el candidat de cada partit es decideix en unes eleccions primàries (que a més a més em penso que van per estats) i tot això anirà passant al 2016, però ara ja fan campanya i debats. No ho he seguit gaire, però m'hauria agradat presenciar les eleccions presidencials, en les quals Obama ja no es pot presentar. Sobretot es parla de Trump i de Hillary Clinton. I Boston és demòcrata, tot i que en conec l'excepció. A la universitat hi ha moltes bromes sobre Trump i avui José Andrés també n'ha fet. Havia d'obrir un restaurant en un hotel nou de Trump a D.C. (potser el que vaig veure que construïen?), però Trump va fer comentaris en contra de la immigració i el xef va decidir desvincular-se'n com a protesta. Trump l'ha denunciat.

Però avui Andrés, un veritable showman que ha pronunciat la xerrada en anglès, no venia a parlar de política ni tampoc de cuina (tot i que ens ha acabat projectant unes receptes enlluernadores: m'ha agradat especialment el mojito esferificat), sinó de la seua ONG, relacionada també amb la cuina: World Central Kitchen, que pretèn buscar solucions intel·ligents i senzilles, amb una inversió moderada i centrada en un problema que tingui moltes conseqüències en l'engranatge de la forma de vida del país en vies de desenvolupament. Ens ha projectat un vídeo que durava 45 minuts (tot i que al final no l'hem mirat sencer, perquè ens ha deixat triar entre continuar, amb els seus comentaris divertits entremig, o que ens expliqués receptes i hem triat la segona opció) sobre Haití. Ens havia explicat a través de fotografies com havia quedat Haití després del terratrèmol de fa 5 anys, els problemes de desforestació que pateix, d'analfabetisme, de pobresa i ens havia ensenyat com cuinaven (em penso que era amb carbó), com s'embrutava l'espai i les dones que preparaven el menjar, com això afectava la salut d'elles i la dels fills. Com no podien permetre's invertir en uns bons fogons i com el projecte que canviava tota la cadena per millorar la qualitat de vida. A mi m'hauria agradat que aprofundís més en aquest tipus d'iniciatives, però el vídeo, que també parlava de la cuina tradicional d'Haití, era més aviat un reclam publicitari en forma de documental (entretingut, eh) protagonitzat per ell per atreure el turisme a Haití, que està al costat de República Dominicana, que tants turistes atreu. Em penso que està disponible en línia. 

Potser perquè les expectatives eren molt altes (ha vingut altres vegades i A. m'havia advertit que era un gran orador) i perquè m'esperava que tractés més sobre els plats, no n'he gaudit tant com de les altres xerrades. A més a més, amb Josep Roca fins i tot vam poder tastar un dels seus plats (i em va sobtar el joc d'olors i com les capturen en un plat). Amb Ferran Adrià (un geni, al meu parer), vam disseccionar els processos creatius i amb Aduritz vaig entendre la complexitat i la innovació que impliquen aquests plats. No puc dir que la vessant social del menjar, de la cuina, no m'interessi, però m'hauria agradat que seguís explicant-nos l'impacte que té i veure the big picture i els exemples d'iniciatives com la d'Haití, si n'hi ha més. Avui no he sentit que hi havia après conceptes nous i se m'ha fet més llarga. Potser també perquè ja n'he vist unes quantes, tot i que solen ser molt i molt diferents (ah, la xerrada inicial es manté, avui sobre viscositat). 

Però hi ha algú que sí que m'ha deixat tastar un dels seus postres. El senyor C. ha tornat (ja feia molt que no ho feia i no va venir a la presentació: estava una mica estranyot, ahir) a deixar-me un obsequi a les escales en forma de pastís! Això de dalt és una mena de sucre enganxifós, que jo em trec perquè és de gust americà (massa dolç).

I he tornat a fotografiar la casa dels veïns que decoren més (per Halloween, per Nadal...). Totes són de la mateixa casa: