dijous, 5 de novembre de 2015

Resposta a la crítica

Avui he publicat una resposta improvisada a Facebook adreçada al crític d'Els Marges. Us la copio per als que no hi teniu cap compte creat o no em seguiu:

Tinc ganes de contestar a la crítica de "Glopades de riu" d'Enric Blanco a Els Marges o, més ben dit, de fer una pregunta a l'autor.
A vegades els comentaris et fan adonar de detalls del llibre que t'havien passat desapercebuts com a autor, però que hi són (encara que estiguis avesat a analitzar obres d'altres persones). Ja em va passar a la presentació que Enric Blanco va fer de l'obra a la Biblioteca Sebastià Juan Arbó Amposta. Hi ha detalls menuts, com quan va mare va entrar a la sala amb un cóc per als assistents i ell, observador atent, de seguida va comentar que el llibre n'és ple, de cócs: en fan les mares, les iaies, les padrines... per reconfortar els xiquets en tota mena de circumstàncies. Va aprofitar per fer-me notar que l'obra presenta una estructura familiar matriarcal, en què els personatges femenins, tot i que s'alternen de forma mil·limetrada amb els masculins (no va ser calculat), tenen molta força i són els que veritablement actuen i marquen la vida dels infants, sobretot a la primera part del recull. També em va explicar que la lectura de "Glopades de riu", en què hi ha personatges que reapareixen d'un llibre a l'altre, li havia recordat "Winesburg, Ohio" de Sherwood Anderson, però que s'havia adonat que no l'esmentava com a referent. Em va sobtar, perquè, si no l'havia considerat un model per al recull era només perquè no havia reflexionat sobre la influència que hi podia haver tingut. En efecte, el vaig llegir molt abans de començar l'obra i em va impactar moltíssim. Jo aleshores era més lectora de novel·les que de narracions breus i l'estructura de l'obra, així com la duresa dels relats, la creació de l'atmosfera del poble i la caracterització d'uns personatges que el lectors es retrobava al llarg del volum (almenys és així com ho recordo) em van meravellar, però no se m'havia acudit, quan escrivia els contes, que aquesta fascinació s'hi reflectiria.
I ara llegeixo a la crítica que n'ha escrit, que ha detectat un parell de cicles de relats connectats de forma clara dins del recull. El primer és el més evident (malgrat que ho vaig voler deixar obert a la interpretació del lector) i està format per "Palometa de riu", "El campanar" i "L'ofrena". Em fa gràcia que molts lectors s'han adonat de les relacions entre els dos darrers contes, que comparteixen protagonistes, però que no tots s'adonen del lligam entre els dos primers, malgrat que s'esmenten explícitament els noms dels personatges i que estan situats l'un darrere l'altre al volum.
El segon cicle que hi ha trobat correspon a "El cocodril", "La barqueta de canya" i "Violetes". M'ha sorprès. Quan ho he llegit he mirat de buscar la relació que el crític hi ha traçat i, immediatament, més enllà dels motius recurrents del recull (la culpa, la diferència), que permeten establir vincles estrets entre narracions, he pensat que, paradoxalment, aquest cicle, a diferència de la major part del recull no té el riu (i el poble que travessa) com a (omni)presència aclaparadora, a vegades asfixiant, al relat. "Violetes" se situa a les muntanyes dels voltants del poble, en un terreny d'oliveres. Paral·lelament, hi he vist el protagonista com a víctima i assassí alhora, amb un desenllaç, sobretot als dos darrers, que deixa que el lector l'acabi de completar, però que potser no és tan obert com a simple vista podria parèixer, com em va fer notar Mònica Miró Vinaixaquan vaig escriure la primera versió de "Violetes". Els protagonistes de les tres històries, un xiquet, una adolescent i un adult, en aquest ordre, comparteixen una experiència vital traumàtica que els aboca a una reacció visceral que obliga el lector a debatre's entre l'empatia i el rebuig ètic. No estic segura que no hi haguem d'afegir "Ondina", en aquest cas, però. La mort i la culpa aprofiten per treure el cap als tres textos. I, si en el primer cas la tragèdia principal al capdavall ha estat involuntària, en els altres dos, en què el protagonista havia estat caracteritzat com una víctima (ja d'entrada a "La barqueta de canya", en què l'adolescent pateix assetjament escolar i, de forma progressiva -i algú podria afegir-hi que testimonial- a "Violetes", en què passem de la incomprensió a la identificació dels sentiments contradictoris del protagonista), no tenim el consol de la innocència. En aquests dos contes, però, sobretot a "La barqueta de canya", tingués jo en ment el que tingués quan vaig escriure'ls, el final l'ha d'acabar de construir el lector, que és qui acaba d'atribuir les accions als personatges i de fer-se càrrec de les conseqüències a les quals els arrosseguen. Al final m'ha quedat un text llarg, però volia preguntar a Enric Blanco si era això, el que l'havia fet relacionar les tres històries de forma tan clara. És un comentari que m'ha fet pensar i que li agraeixo especialment.
Quan vaig concebre el recull, en canvi, havia projectat una cicle amb títols de flors que havia d'estar compost per "Ginestes", "Roselles" (que al final no vaig escriure) i "Violetes", però em seria més difícil justificar-ne ara la xarxa de relacions, que segurament només puc intuir jo... I ja paro d'escriure, que m'he allargat massa.

2 comentaris:

  1. Cada vegada que surt una crítica del llibre me n'adono de quantes coses m'han passar per alt.
    Una crítica molt treballada i molt bona.
    Olivera

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, a mi també em va agradar molt i haver-ne parlat amb ell abans i saber totes aquestes impressions també!

      Elimina